Espai de Dissidència

Aquesta campanya electoral he decidit informar-me el mínim imprescindible i mossegar-me la llengua el màxim tolerable. Si en circumstàncies normals, les campanyes electorals solen ser espectacles lamentables, en la situació actual, de guerra bruta estatal, patètica recomposició dels partits borbònics i disputa per l’espai independentista així com aquest concurs entre les esquerres per reivindicar cert folklore, disposem de tots els ingredients per desanimar qualsevol elector.

Ara bé, com ja comentava fa alguns dies, el dia 14 s’ha de votar com sigui, sobretot de manera presencial –l’experiència demostra que el vot per correu concentra el frau, sumat al sabotatge que la dictadura borbònica practica contra els catalans a l’exterior–. Serà, sens dubte, un vot emocional, on no es votarà propostes irrealitzables com reivindicar la modulació del malestar. Des de aquells embriacs de ressentiment –i espanyols expatriats a Catalunya– que faran servir Vox per treure a passejar el feixista que sempre tenien a dins, fins el campionat de cunyadisme d’uns C’s prou desmoralitzats, no només per les enquestes, sinó per l’evidència de la seva prescindibilitat, com d’un PP que a Catalunya, en termes pugilístics, estan en compte de protecció. Les revelacions de Bárcenas (si és que la setmana vinent encara és viu) poden resultar devastadores per a un PP que la va cagar moltíssim fent cas d’Aznar i permetent que personatges mediocres com Casado o fanàtics com Álvarez de Toledo acabessin comandant el partit.

Menja a part el PSC, desposseït dels quadres, la intel·ligència i la frescor que li aportava el sector catalanista (els Comín, els Nadal, el Maragall que no és l’Ernest, les Geli…) i ha quedat un partit tancat sobre sí mateix, jeràrquic, obedient i submís  a Madrid, sucursalista fins a la caricatura, i sotmès a la dictadura dels politòlegs. Més enllà de la cobertura que li ofereix la JEC, el CIS, els jutges i els mitjans, és ara mateix un partit obsedit per treure els vots a Ciutadans,  evitar que li marxin a Vox i als Comuns, i pregant perquè el seu envellit votant metropolità acudeixi a les meses electorals per Sant Valentí. Pot ser que faci un bon resultat, tot i que pot resultar tan estèril com el de C’s el 2017, perquè, per molt que declari el contrari, s’ha allunyat de la centralitat. Una centralitat que, malgrat es resisteixen a reconèixer-la, s’ubica en l’independentisme, o si més no, en el republicanisme antimonàrquic. I, sentint-ho molt, la sucursal del PSOE a Catalunya actua des de sempre com a principal guardaespatlles dels Borbons, enemics públics número 1 dels catalans (i si no, que ho facin preguntar al CIS).

Capítol a part són els comuns, cada vegada més lluny de Catalunya i més a prop dels Borbons. De fet, i com ja va passar amb el PSUC, s’estan mostrant com un membre més del Komintern dirigit no pas des del Kremlin, sinó des de la Zarzuela. La seva candidata, i el llast que arrosseguen els seus Coscubiela en base a un irracional odi antiindependentista, els col·loca com una mena de Vox d’esquerres. Com Vox, per a ells l’esquerra és pur folklore i retòrica buida: massa atenció en qüestions identitàries (LGTBIQRSQWERTY…. i podríem seguir) i retòrica buida. Parlen de revertir retallades com si no fossin conscients que la Generalitat és una diputació sense diners, i que qualsevol iniciativa serà liquidada implacablement per qualsevol tribunal inquisitorial i posseït pel dimoni de l’espanyolisme tòxic. En aquest sentit, el grau de cinisme dels comuns, malgrat que compten amb persones brillants, honestes i intel·ligents com Jaume Asens, els inhabilita per fer de res més de crossa d’algú amb la bandereta franquista a la mascareta.

Hi ha, per descomptat, els partits independentistes. Probablement, la Dolors Sabater sigui la millor de tots els candidats a president. Tanmateix, la CUP és sempre un aparell inestable, i les disputes internes, i la incapacitat de definició -i cert refredament afegit al caos intern que l’ha caracteritzada – fa que sigui una incertesa, malgrat que pugui obtenir bons resultats i que acabi tenint excel·lents iniciatives, com ha demostrat parlamentàriament. Tanmateix, la CUP manté aquest punt de sorpresa, i votar-la és com trobar un missatge críptic en una galeta de la fortuna.

ERC crec que es veu com a guanyadora, tot i que té pànic a quedar segona, o potser tercera. La seva transformació dels darrers anys l’ha convertit en una mena de PSC catalanista, cosa que implica haver heretat aquell antipujolisme tan instintiu que els fa cometre errors, especialment quan és clar que Junts només li queden rastres superficials d’un estil polític que es va fondre quan les retallades de 2010 van dinamitar Convergència com a concepte. Mirant el seu programa electoral en temes d’educació, que bàsicament consisteix a persisitir en els greus errors comesos, transmet l’arrogància dels perdedors. També és cert que el ressentiment envers els seus aliats de Junts, condiciona massa l’anàlisi de la realitat. Posar Aragonès com a candidat ha estat un error tan gran com posar l’Ernest Maragall a aspirant a l’alcaldia de Barcelona.

Finalment, Junts. Aquests no s’han molestat a fer grans propostes (de fet, crec que el seu programa és pràcticament calcat a l’anterior, i carregat de les contradiccions pròpies del que resulta una amalgama de sensibilitats polítiques) i apel·la al vot emocional. Laura Borràs no és mala candidata, tot i que tampoc no la veig extraordinària. És obvi que les acusacions que pesen sobre ella tenen un valor nul tenint en compte com se les gasta l’estat profund espanyol. En aquest sentit, les insinuacions de la resta de candidats sobre el seu paper a la Institució de les Lletres Catalanes, la reforcen més que l’afebleixen. Ara bé, Junts ha de decidir que vol ser quan sigui gran. Com la CUP (paradoxalment!!!) tenen un problema de definició que, a diferència de Pujol, no pot dissimular-se rere un lideratge carismàtic. Puigdemont és un mite, no pas un polític, i per tant, Junts és una mena de CUP on concorren personatges, sensibilitats i cultures polítiques molt variades i contradictòries, que, en circumstàncies normals seria una feblesa, tot i que en l’actual moment de pressió i repressió, gairebé és un avantatge.

En fi, no he llegit cap entrevista a cap líder, no miro gaire la tele, sí he mirat els programes (redactats normalment per gent seriosa) i algunes anàlisis com les d’en Partal i la  i l’Etxearte, i sí aniré a votar independentistes. Ni que sigui per posar-los en un compromís i veure si, s’hi arriba a ultrapassar el 50% –dependrà de com afecti l’abstenció– els obliguem a madurar, i, finalment, instal·lar-nos als seients reservats per als blancs en els autobusos de Montgomery, que és el que se li ha d’exigir al govern que surti de les eleccions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!