Espai de Dissidència

La intensitat política de la nostra realitat pròxima té com a dany col·lateral la pràctica invisibilitat de fets transcendents. Mentre tractem d’interpretar què passa amb la nostra República o com s’administra la crisi de règim a Espanya, el que ha passat aquestes darreres setmanes a Itàlia ha estat més que significatiu, i en tant que europeus, per molt que ho ignorem, o que pràcticament no en parlem, ens afecta de ple.

Després d’unes eleccions guanyades per forces polítiques contràries a l’statu quo actual, els poders institucionals, començant per un president de la República no votat pels italians, com els fàctics, especialment els econòmics, han vetat un govern de coalició entre el peculiar moviment Cinque Stellei l’enèsima evolució de l’erràtica Lliga Nord. El vet ha estat motivat perquè entre els candidats a ministre d’economia hi havia un reputat economista octogenari, amb una dilatada experiència política, crític amb l’euro i amb les polítiques d’austeritat dictades per Berlín. És més, en el seu darrer llibre, Com un malson i un somni, Savona va qualificar l’Europa de l’Euro com a una gàbia alemanya, on les economies i les relacions de poder responen a la voluntat de la gran potència centreeuropea d’imposar la seva hegemonia i el seu poder, com ho havien tractat de fer militarment, al llarg de la primera meitat del segle XIX. No està de més recordar que l’incombustible Silvio Berlusconi fou fulminat del seu càrrec de primer ministre el 2011, no pas per les múltiples causes judicials pendents, sinó després d’haver fet públicament una grollera afirmació sobre el cul de la cancellera Merkel.

Malgrat que els fets esdevingut a Roma són de gran transcendència gairebé el fet s’ha silenciat, o encara pitjor, s’hi ha tirat terra per sobre. Tant Cinque Stelle com la Lliga Nord són formacions electorals atípiques i poc convencionals, que han estat etiquetades de populistes. L’etiqueta de populisme s’ha posat molt de moda com a fórmula de desactivar tot pensament crític o reflexió profunda. Populista, una paraula tramposa, és un terme que serveix per desacreditar el prop del cinquanta per cent d’italians que hi han dipositat el seu vot. Posats a emprar indegudament el llenguatge, els partits que no són populistes, què són? Elitistes? Aristocràtics? Probablement hauríem de considerar aquesta possibilitat, tenint en compte que bona part dels darrers primers ministres del país transalpí han estat posats a dit pel Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional, i han posat tots els seus esforços a tractar d’engegar reformes en la direcció dels designis de Brussel·les, Berlín o Panamà (on normalment tenen la seva seu els diversos fons d’inversió que aquests dies ataquen les finances del seu país).

Com a historiador, tinc l’obligació de recordar episodis històrics recents que remeten al que està passant als nostres amics. Us sona Grècia? Xipre? Portugal? Irlanda? Espanya? Tots van ser països intervinguts en què la seva ciutadania va haver de pagar de la seva butxaca els excessos de l’especulació d’uns pocs. Governs que no van poder prendre les seves decisions estratègiques, o que en alguns casos, van veure con els seus dirigents eren expulsats del poder a partir d’una trucada de la cancelleria alemanya.

Tinc alguns amics italians amb qui sovint he tractat de treure l’entrellat de la laberíntica política del seu país. No n’he tret l’aigua clara. La política italiana sempre és un misteri. Ara bé, crec que entendríem millor el que passa si en comptes de parlar de “partits populistes”, parléssim de “sobiranistes”, perquè en el fons, el que volen, compartim o no amb els seus objectius, és recuperar sobirania política i econòmica, al marge del que opini Brussel·les i Berlín. El Brexit va consistir precisament en això. Per entendre què ha passat aquesta setmana a Roma… podríem inferir que han patit un 155 a mans de la senyora Merkel i del Banc Central Europeu. No és d’estranyar que estan provant de nomenar un primer ministre nou, un tal Carlo Cotarelli el principal mèrit del qual és haver estat un antic funcionari del Fons Monetari Internacional. És a dir, han vetat un govern a Itàlia perquè no agradava a Alemanya, igual que han vetat un govern a Barcelona perquè no agradava a Madrid.

Itàlia és un país sofisticat, amb una economia sanejada i creativa, una desocupació baixa, una indústria potent, un sistema educatiu força decent i una gran capacitat d’iniciativa per part de la seva població. Ara bé, des de fa alguns anys, malgrat aquesta realitat objectiva, és constantment criticat i difamat per la premsa econòmica continental. Hi ha diversos observadors que estan d’acord amb Paolo Savona: l’economia europea, amb Berlín com a capital, està forçant una divisió europea del treball, amb un centre industrial, d’economia d’alt valor afegit, i una perifèria al sud, amb indústria desmantellada i una economia de serveis low costal més pur estil Torremolinos. L’agenda de reformes que volen imposar és una manera de modelar l’economia italiana d’acord amb interessos aliens. En un moment en què les esquerres naufraguen arreu, aquestes ofenses nacionals difícilment s’obliden. Europa ha posat tots els ous en el cistell alemany i el seu model ordoliberal. I això, pot acabar esvaint el necessari somni europeu.

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara de Fem Ràdio.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!