Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de maig de 2015
0 comentaris

Aprendre sense obsessions

XAVIER DIEZ, PARLA D’EDUCACIÓ I MITJAS

Càpsula de Fem Ràdio. Punxeu la imatge per accedir a l’àudio

Ho recordo molt bé. Fèiem vuitè i devia ser pels volts de 1978. A la classe de llengua, acabàvem de fer la lliçó sobre els mitjans de comunicació. La professora ens va començar a preguntar per comprovar si havíem retingut la informació, o com sol passar quan hom té catorze anys, badàvem massa. Li va preguntar a un noi de la meva colla: “Bernal, enumera els tres mitjans de comunicació de massa”. En Jose Antonio, que preferia passar l’ensopiment de la classe gargotejant uns dibuixos extraordinaris abans que memoritzar el llibre de text va fer cara de no entendre res i va improvisar… “el telèfon!”.

Tothom va riure. Jo també. Eren èpoques en que a l’aula no s’era massa políticament correcte i fer creure que era tonto per no haver repetit com un lloro “la premsa, la ràdio i la televisió” era habitual. Aleshores no podríem imaginar que hi hauria nous mitjans de comunicació de masses, perquè encara no existien. Divuit anys després ja tenia accés a internet, tenia el meu propi blog, i ensenyava als meus companys mestres a fer servir l’ordinador. Trenta-set anys després, quan m’adono que miro el mòbil desenes de vegades al dia penso en el meu amic Bernal, i la seva venjança pòstuma. El noi havia estat visionari. Avui el telèfon és el gran mitjà de comunicació, el que els unifica a tots, el mitjà mitjançant el qual els podem seguir. Pocs mesos després d’aquell dia, quan acavàbem l’escola obligatòria, ni tan sols arribàvem a sospitar com canviaria la nostra manera de relacionar-nos amb el món.

En aquells anys, els nostres professors i pares, ens pressionaven molt. Aleshores ens deien que la clau seria en la mecanografia, en la comptabilitat, en la indústria, en els laboratoris de fotografia, i en un piló de coses que després han acabat tan desplaçades com el vídeo betamax. En tots aquests anys he après i desaprès moltes coses. Bona part de les habilitats que hem anat adquirint en aquest temps, les hem fet per mecanismes informals. Per això, quan sento les obsessions que avui sento per part de pares, mestres i suposats experts sobre les habilitats que han d’adquirir les noves generacions, m’agrada relativitzar les coses, perquè com sovint explico als meus alumnes, jo tinc una cosa que vostès no tenen… anys!… I una certa perspectiva històrica.

Avui la gran obsessió és l’anglès. I la gent gasta grans diners i energies a desentrellar un codi d’estructures diferents a les llengües llatines que fem servir. No em sembla massa llunyà el dia que alguna aplicació informàtica permeti que el nostre propi telèfon ens faci de traductor simultani. Qui sap si algun xip prodigiós implantat rere l’orella ens permeti fer realitat aquell conte de Pere Calders en què un petit extraterrestre camuflat en un pessebre sigui capaç de comunicar-se en cadascuna de les 5.000 llengües del món. A l’escola, al cap i a la fi, el que compta és sentir-se còmode i tranquil, gaudir de l’aprendre i el conviure, i no a competir despietadament per obtenir coses que es devaluen ràpidament.

Curiosament, una part d’aquella classe que a la tardor de 1978 ens vam riure del telèfon com a mitjans de comunicació de masses, ens trobem aquesta tarda a Barcelona. Aquells que quan érem a punt d’acabar l’escolaritat obligatòria i no sospitàvem que existirien els ordinadors, hem reprès el contacte via facebook. Ironies de la història…

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!