Espai de Dissidència

Andreu Navarra, Volver a aprender. Cómo afectan a nuestra educación las nuevas pedagogías y la tecnocracia digital, Plataforma Editorial, Barcelona, 2024, 235 pp. 

Quan es comença a publicar llibres amb una mateixa idea, amb nivell creixent de detall i profunditat, és que un determinat relat es comença a imposar. I això, malgrat els intents del poder establert per minimitzar-lo o desautoritzar-lo. És el que està passant en el camp de l’educació, on el descrèdit del fals progressisme pedagògic dels darrers anys ha propiciat un naufragi de resultats, de moral i de degradació institucional. 

La revolta contra el menyspreu del coneixement ja fa temps que ha començat. Diversos autors de diferents camps i orientacions ideològiques s’han alçat, des del camp editorial i de les idees, contra les dictadures tecnocràtiques que, via organismes internacionals, s’han imposat als sistemes educatius. Autors com Pasqual Gil, Enrique Galindo, Gregorio Luri, Rosa Cañadell, Nico Hirtt, Albert Corominas, Richard Hatcher i tants d’altres (des del comunisme al conservadorisme) ja fa temps que van assenyalar la nuesa de l’emperador. Un emperador que, en el fons, li interessa instal·lar els mercaders al temple (privatització), i des d’una retòrica orwelliana, mentre denuncia la segregació educativa, es dedica a desmantellar l’educació pública i el dret a tothom a tenir una educació de qualitat, mentre es reconverteixen escoles i instituts en una mena de no-lloc. 

Navarra ja fa cinc anys va publicar un llibre brillant sobre el tema “Prohibido aprender”, on descrivia, amb la seva ploma esmolada i sense sentit de la contenció aquesta deriva neoliberal en què la cultura es reservava, com fan tots els règims autoritaris, a les elits socials. I, a partir d’aquest sentit polític en què les dretes fan de dretes, i les esquerres practiquen un nihilisme neoliberal, han acabat tergiversant el llenguatge i, allà on diuen “equitat”, celebren els guetos tot desmantellant l’arsenal intel·lectual que havia permès l’escola forjar persones lliures. 

Quan s’escriu un altre llibre sobre educació es corre el risc de repetir-se. Sobretot si els títols s’assemblen. Tanmateix, l’interessant d’aquest és que en 5 anys han passat moltes coses. D’una banda, la deriva degradativa dels sistemes educatius s’han anat intensificant, de l’altra, s’ha anat generant l’articulació de la dissidència i el malestar entre bona part dels docents i la societat, i finalment, Navarra, que entremig ha escrit molt i bo, ha crescut com a escriptor i intel·lectual. 

Si el primer llibre era més polític, aquest es tracta d’un llibre més filosòfic, més transcendent, amb més elements vinculats a l’evolució del pensament d’aquesta darrera dècada, amb incursions amb el pensament contemporani d’autors com Byung-Chul Han, Zizek o Marina Garcés. A més, com Navarra té ànima de novel·lista, ha sabut disseccionar amb eficàcia la trama neoliberal, identificar les motivacions dels assassins (bàsicament la tecnocràcia internacional de l’OCDE o el Banc Mundial) i deixar al descobert els col·laboradors necessaris (César Bona, Fundació Bofill, Eduard Vallory). Tots, dedicats a practicar el crim: l’assassinat de l’educació pública i la cultura, i la substitució pel Panem et circencis contemporanis: l’ús de les pantalles com a narcòtic digital, capaç de desorientar i eunuqueitzar les noves generacions a fi que es conformin amb les onades d’injustícies que reben avui i que rebran demà. Navarra revela aquesta trama d’enginyeria social (que de fet ja apareix en la retòrica de la innovació educativa i la psicologia positiva) i ens recorda, sobretot a Gramsci. 

Probablement el filòsof més útil per entendre què està passant en l’educació, i alhora qui millor ens ofereix les claus per defensar-nos-en és Antonio Gramsci. A partir de les seves teories sobre l’hegemonia cultural, Gramsci era molt crític amb la innovació pedagògica perquè sabia que la ciència i la cultura eren armes d’igualació social, un llenguatge comú que atorgava ciutadania. Si creiem en la igualtat, cal una educació igual per a totes les classes socials. Això ens parla de currículum, de continguts, encara que també de metodologies. Per contra, els tecnòcrates que han degradat l’educació han llegit Gramsci, i com els feixistes italians que van voler mantenir una societat dual de patricis-plebeus, es van apuntar a una “innovació pedagògica” en què deixaven els ensenyaments clàssics als aristòcrates, mentre reduïen a la mediocritat intel·lectual, a l’ensinistrament laboral, a l’escola activa (i sense reflexió, ni lectura, ni escriptura) als destinats a la servitud contemporània. Com succeeix ara amb aquesta innovació que ens ha portat a l’abisme. 

No calia recórrer a Gramsci per a aquesta evidència. En la meva relació personal amb Abel Paz, un dels millors historiadors llibertaris, m’explicava que la llegendària escola racionalista de “La Farigola del Clot”, fills de treballadors (sobretot del tèxtil) que van arribar a esdevenir grans professionals, i homes i dones d’acció i reflexió, la fórmula era fàcil: ciència, cultura, arts, música, conferències de savis que venien a l’escola. I llibres, sobretot, molts llibres. 

Navarra, que recorda a aquells professors savis i combatius del batxillerat de les dècades de 1970 i 1980 conclou amb algunes idees per sortir de l’actual fangar educatiu. No cal ser molt llest per imaginar-les: ciència, cultura, sistema, ordre, compromís. Allò que ell anomena un nou humanisme i una nova il·lustració, que necessàriament ha de combatre, no només els mercaders del temple, sinó els falsos druides que fa temps han vingut a fer d’okupes al sistema educatiu oferint solucions tan màgiques com absurdes i contraproduents. Al cap i a la fi, la il·lustració no deixa de representar la lluita del coneixement contra la ignorància; de la veritat contra la creença. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!