Espai de Dissidència

Els anys acumulats, la perspectiva, i un cert hàbit de pensament introspectiu farcit amb coneixements humanístics, et permet entendre el concepte evolució i temps històric, aquella expressió que tant em costava comprendre quan, a la facultat de Lletres, parlàvem d’epistemologia. La meva vida d’historiador més o menys professional i a temps parcial, que ja passa del quart de segle, de manera conjunta amb més de quaranta anys de vida adulta, espectador de múltiples esdeveniments, assidu lector i analista del temps viscut i l’històric, permeten enfrontar-te amb cert avantatge davant els fenòmens complexos. No és cap bicoca. Ja ho deia als meus estudiants de la facultat de comunicació: “jo tinc una cosa que vostès no tenen: perspectiva històrica. Ara bé, no s’amoïnin, per arribar on sóc no cal grans mèrits ni dedicació, sinó acumular anys amb paciència i estoïcisme. I esperar la incomprensió de les generacions més joves que no la tenen”.

De vegades és impossible sostreure’s de la pròpia experiència personal i acadèmica a l’hora de mirar enrere. I un dels fenòmens que observava com a historiador –en el meu cas, sobre el convuls i fascinant món llibertari– era precisament aquest pas del temps. Res no hi ha tan canviant com la història i l’experiència humana. Sovint ens quedem clavats en el fet històric. Per posar un exemple sobre el qual vaig escriure, la vaga de la Canadenca de 1919. Sovint, tant entre un públic que veu en la història un reforçament de les seves conviccions i la construcció de mites col·lectius, encara que també entre el meu propi gremi, on no és inhabitual fer servir la història i la memòria com a arma política, acabem tenint una imatge fixa, icònica, estable en el temps, absoluta, limitada. La dels obrers de la CNT aturant el transport, desafiant els membres del Somatent o les càrregues de la Guàrdia Civil. O tenim la imatge de Salvador Seguí arengant desenes de milers de treballadors a la Plaça de Braus de les Arenes, demanant el retorn a la feina, després que els enviats especials de Madrid s’hagin compromès a l’establiment de la jornada de les 8 hores, una victòria històrica. Tanmateix, les imatges, com els instants, com els records s’esvaeixen com llàgrimes en la pluja. De la mateixa manera que els contes infantils tenen un final relativament feliç i exitós, allò, en realitat, hi ha implícita una continuïtat oculta a l’espectador, que no ens explica res més dels personatges, perquè l’existència és un riu on l’aigua davalla continuament i modela el paisatge del present i del futur.

Salvador Seguí va ser assassinat quatre anys després d’aquella escena potent. Amb trenta-cinc anys, la vida d’aquell líder sindical i un pensador profund i autodidacta va esvair-se definitivament, relegant el noi del sucre a una icona simbòlica. Tanmateix, la vida va continuar entre bona part dels seus amics, seguidors o assistents a tants dels seus mítings o lectors dels seus escrits. I, sovint, amb evolucions sorprenents. Des d’aquells que van passar de l’anarcosindicalisme al comunisme, a Esquerra Republicana, al socialisme, a l’independentisme o a la privacitat de casa seva des de l’abandó de tota militància fins a aquells que, poc temps després van fornir els rengles del Sindicat Lliure, els mateixos que el van assassinar. I aquesta evolució va succeir per motius sovint incontrolables, on hi podia haver el convenciment, l’oportunisme, les circumstàncies o una barreja de tot plegat. Si la vida és llarga, l’existència és una negociació permanent amb el context històric i les circumstàncies personals que t’envolten. I sovint és difícil preveure on et portarà la vida. La història, les idees, la política, la vida… mai no són d’una peça. El coneixement històric, filosòfic, literari o el que s’aprèn improvisadament al carrer ens hauria de fer entendre que el món és complex i que la major part del temps hem d’aprendre a navegar tot sols per un mar d’incerteses i  contradiccions.

I potser, encara que això impliqui aquesta moda tan contemporània de la literatura del jo, de l’era de la subjectivitat, hauria de parlar de mi. Des de sempre he gaudit o patit d’un cert instint crític. De defensar i exhibir un cert sentit de la justícia natural, que podia servir tant des del camp de l’ètica com des del social. Sempre he estat antifranquista, he cregut en la llibertat personal i col·lectiva, he defensat el dret a l’autodeterminació, i he mirat de combatre les desigualtats. En certa mesura, en una cultura acostumada a diferenciar entre el bé i el mal (i on ambdós extrems resultaven d’una relativa facilitat d’identificació), mirava d’adscriure’m al primer. Els anys i les experiències després demostren que rere els grans titulars cal restar amatent a la lletra petita.

A tall anecdòtic recordo un matí de 1986 a l’auditori de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, en un d’aquells actes que organitzaven els nostres professors amb la intenció de culturitzar-nos i fer-nos testimonis d’un món que s’extingia. Se celebrava el cinquantè aniversari de la Guerra Civil i havien organitzat una mena de debat-conferència on participaven antics combatents. Recordo, per exemple, la desorientació d’un antic brigadista internacional, suec, desorientat a una Barcelona que no havia trepitjat des del comiat de les brigades, la tardor de 1938. O un altre de suís que explicava que al seu retorn havia passat per un període a la presó del seu país, perquè efectivament la legislació helvètica prohibia expressament servir sota una bandera que no fos la seva. Tanmateix, un dels participants en el debat, amb l’inconfusible accent de les Terres de l’Ebre, explicava coses que no m’agradaven. Gairebé quatre dècades després, no sabria identificar exactament quines, tanmateix, devia ser alguna cosa que no encaixava en els meus esquemes preconcebuts, que com tot jove de vint anys, implica l’existència d’arrelats prejudicis. En el moment del debat amb el públic, vaig fer una pregunta malintencionada. Li vaig demanar en quin bàndol havia lluitat. L’home, que aleshores devia tenir uns setanta anys, com bona part dels meus amics actuals, va afirmar que “en tots dos”. Que l’havien reclutat els republicans com a conscrit obligatori, i que en plena batalla de l’Ebre, com va passar amb tants d’altres, va canviar de bàndol. Va fer aquell salt de trinxera que fa que tantes persones han fet en la guerra i en la pau. No recordo amb exactitud aquell moment, tanmateix dedueixo –i els coneixements històrics que adquiriria durant les següents dècades ho van ampliar– que persones sense uns esquemes ideològics clars, decideixen canviar de bàndol, ja fos per convicció, per oportunitat o per circumstàncies, tot i que vaig deduir que en el seu cas –un jove que mai havia sortit del seu poble sense conviccions polítiques i conscient dels desavantatges militars dels seus– devia ser més aviat per això darrer.

Tots els homes que van participar en aquella taula rodona, de diferents nacionalitats i ideologies, deuen ser morts, quaranta anys després. Per tant, estem obligats moralment a recuperar i assimilar la seva perspectiva històrica per transmetre-la a qui es resisteix a rebre lliçons històriques dels més grans. En perspectiva, es tractava d’individus que van haver de sobreviure en un de tants tsunamis de la història, com ens pot passar amb nosaltres, com succeirà als que vindran. Han passat quatre dècades, i tanmateix, en essència, les meves conviccions –antifranquisme, fe en la llibertat personal i col·lectiva, la necessitat de combatre les desigualtats– no han variat essencialment. En certa mesura, continuo essent el mateix, malgrat que la lletra petita que tots acumulem en les biografies fa que les coses sempre resultin més complexes. La meva identitat política, com crec que passa en la majoria de persones, es manté en essència de manera similar, malgrat han variat alguns matisos. Sempre m’he considerat una persona amb cert nivell de compromís polític. No des de la perspectiva partidista –no he militat mai en cap organització política–, sinó des del sentit aristotèlic, de la idea de participar activament en la “polis”, la gestió dels afers públics, ja sigui mitjançant el vot (mai no he fallat en cap convocatòria electoral, malgrat que he atorgat la meva confiança a múltiples individus i organitzacions, sovint allunyades entre si), ja sigui en manifestacions, entitats de la vida civil o expressant públicament les meves opinions, especialment en els meus escrits. També he parlat de tu a tu amb desenes de persones amb responsabilitats institucionals, sovint com a lobista, amb la deliberada voluntat d’influir-los, o com a mínim, tot evitant que cometin errors innecessaris (la meva aura d’historiador sovint em resulta més útil que no em podria haver imaginat).

I en totes aquestes dècades, on han passat moltes coses, i la gestió dels afers públics s’ha anat capgirant, he anat evolucionant. Una evolució que m’ha anat allunyant d’aquells espais on fa molts anys em sentia relativament còmode. Potser, perquè jo he canviat. Potser perquè ells han canviat. Potser perquè les regles del joc han canviat. Com a subjecte, podria pensar en les dues primeres possibilitats. Com a acadèmic, més aviat m’inclino en la tercera. Perquè sovint la política, especialment pel que fa a l’esquerra, encara que també la dreta més extrema, ha anat ocupant l’espai que ha deixat vacant la religió, i ha anat esdevenint un àmbit on la fe s’ha imposat a la raó, i la ideologia a la realitat. Com ha passat amb cert ADN totalitari present a la ideosincràcia marxista, sovint s’ha fet d’una qüestió naturalment deliberativa un paquet de tot o res, d’obediència a determinats axiomes, per poc contrastats que fossin. O certa tendència a culte a la personalitat, o un maniqueisme simplista que tendeix a dividir entre ortodòxia i heterodòxia, on determinats qüestionaments respecte a determinats axiomes, impliquen una pena de linxament, o en termes actuals, de “cultura de la cancel·lació”.

Fa deu anys vaig ser a les llistes del Parlament per la CUP, com a independent, i en un lloc expressament buscat per no sortir triat. En aquell moment, em semblava una bona idea. Era un context en el qual la perspectiva de disposar d’una majoria independentista al Parlament podria portar a una independència i una República que em semblava (i de fet, estic tan convençut com aleshores) una obligació moral kantiana. El meu antifranquisme em duia a trencar amb el règim que segueix vigent des del testament del tirà assassí que va ser transposat en la Constitució. L’autodeterminació, com la defensa dels drets humans, és un absolut moral. I, en el seu moment, una esquerra que em semblava desposseïda de les hipoteques marxistes (sempre he detestat el comunisme, que veig com a una ideologia totalitària) que permetés establir una aliança de classes, ni que fos episòdica, per tirar endavant un nou país, em semblava una excel·lent idea. Suposo que als historiadors ens excita això de participar, ni que sigui des d’un paper secundari, en la creació de la història. Ara bé, el meu compromís no arribava tan lluny per comprometre la meva tranquil·litat, ni tampoc exposar les meves limitacions polítiques.

Les coses van anar com van anar. El canvi no va poder ser. I aquell moviment de fons, una esquerra crítica amb el capitalisme capaç de generar personalitats com David Fernández o Antonio Baños, va resultar ser un miratge. Certament, a dins la formació, hi havia –i hi ha encara– persones d’una decència personal i política admirables. Tanmateix, de la mateixa manera que el fracàs va malmetre tota una generació de polítics dels diversos partits, l’espai on havia lliurat la meva virginitat política, em va decebre. Suposo, que jo també els dec haver decebut amb idees i concepcions que els deu semblar alienes a la seva deriva actual. Ja se sap, l’amor sovint és una addició d’equívocs, i el desamor, la conseqüència lògica. De la mateixa manera que els partits del procés van entrar en una espiral autodestructiva, l’esquerra anticapitalista va abraçar les tendències polítiques i discursives que, creades especialment des del món acadèmic nord-americà, han empès bona part del projecte vers els esculls del políticament correcte fins arribar al naufragi polític i ideològic. Qüestions com el pensament decolonial, discursos plans i maniqueus sobre immigració, deliris sobre qüestions relatives al gènere o les anomenades “dissidències sexuals” o elements estranys al voltant de subjectivismes  estètics (allò de la grassofòbia) han implicat una política d’arrencar raves per les fulles. I potser, el que més molesta de tot plegat, de certa tendència a titllar de feixista a qui no combrega amb tot el pack ideològic, amb certa mentalitat sectària. I el problema és que no afecta només a una formació política. Tot plegat representa una cultura que, mercè a les bones intencions, ha empedrat l’autopista vers els inferns que s’estan construint a Estats Units, Hongria, Àustria, Holanda, i pròximament, França.

Com tantes altres persones, en els darrers anys, he experimentat un cert allunyament. Una evolució vers el que m’agrada denominar com a “conservadorisme d’esquerres”, que és tant com reivindicar un món antic fonamentat per algunes conviccions republicanes relativament simples (allò de la llibertat, igualtat, fraternitat), adobat per la claredat que implica la diferència entre el bé i el mal, acompanyat d’una lectura profunda de la lletra petita. En un món en què les lluites polítiques se centren a fer-nos sentir culpables de la nostra blancor, de la nostra composició cromosòmica, del nostre agnosticisme polític, i que les grans lluites consisteixen a defensar els monstres islamistes de Hamàs o que hi hagi lavabos inclusius, ser conservador avui és l’actitud més revolucionària possible. En una era d’emocionalisme vehiculat i dopat des de les xarxes socials, on l’scrolling permanent busca l’excitació perpètua en una causa o altra per absurda que sigui, estic tornant a una part de la meva infantesa, en què a classe de religió ens comminaven a allò que en deien “examen de consciència”. Una mena de diàleg íntim, introspectiu, sobre els nostres pensaments i les nostres accions. Al cap i a la fi, això és el que val, no sé si sobre hipotètiques vides ultraterrenals, encara que és segur que per a l’existència real, en l’ara i aquí, en el passat i en el futur. Resta aquest allunyament, on no sé si sóc jo el que ha canviat, o ha estat el món el que ho ha fet en direccions insospitades. Com deia un altre col·lega, l’enyorat Josep Fontana, el futur és un país estrany.

Nota: article publicat a Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!