Espai de Dissidència

Després de llegir-te i llegir l’editorial d’en Partal quedo parat perquè com fa tothom, obvieu un punt clau, o el punt clau, segons la meva opinió.
Volia fer servir com a introducció un llistat d’ítems que Carl Sagan esmenta a un dels seus llibres mirant d’explicar l’esclat d’intel·ligència i democràcia que va ser la Grècia clàssica. Realment, van pensar i practicar idees que la resta del món no va pensar i practicar fins uns dos mil anys després. Aquell llistat (que no he sabut trobar a la Xarxa) esmenta una sèrie de fets inèdits a la Història i que van trigar molt a repetir-se: es podia pensar lliurament, es podia debatre lliurament, es podia negar l’existència dels déus, entre d’altres ítems. Els grecs, per primera vegada a la Història, van experimentar la llibertat.
Buscant aquell llistat he trobat un altre fragment de Sagan que em ve al pèl. A la pàgina 389 del pdf enllaçat:
http://biblioteca.ucp.edu.co/wp-content/uploads/2013/03/sagan-carl-el-mundo-y-sus-demonios.pdf
————————————————–
en los años finales de la Unión Soviética, Ann Druyan y yo nos encontrábamos cenando en Peredeikino, un pueblo de las afueras de Moscú donde algunos miembros del Partido Comunista, generales retirados y unos cuantos intelectuales privilegiados
tenían su casa de verano. El aire estaba electrizado con la perspectiva de nuevas libertades, especialmente el derecho a expresar una opinión aunque no fuera del agrado del gobierno. Florecía la legendaria revolución de nacientes expectativas.
Pero, a pesar de la glasnost, las dudas estaban muy extendidas.
¿Permitirían realmente los que detentaban el poder que se oyera la voz de sus críticos? ¿Se permitiría realmente la libertad de expresión, de reunión, de prensa, de religión? ¿Sería capaz un pueblo sin experiencia de libertad de soportar la carga que ésta representa?
Algunos ciudadanos soviéticos presentes en la cena habían luchado —durante décadas y contra fuerzas superiores— por las libertades que la mayoría de los americanos dan por supuestas; ciertamente se habían inspirado en el experimento americano, una demostración en el mundo real de que las naciones, incluso las multiculturales y multiétnicas, podían sobrevivir y prosperar con esas libertades razonablemente intactas. Llegaron al extremo de plantear la idea de que la prosperidad era debida a la libertad… que, en una era de alta tecnología y cambio rápido, ambas cosas prosperan o decaen a la vez, que la apertura de la ciencia y la democracia, su voluntad de ser juzgadas mediante el experimento, eran maneras de pensar estrechamente unidas.
Hubo muchos brindis, como siempre ocurre en las cenas en esa parte del mundo. El más memorable fue el de un famoso novelista soviético. Se puso en pie, levantó la copa, nos miró a los ojos y dijo: «Por los americanos. Ellos tienen un poco de libertad.» Hizo una pausa, y luego añadió: «Y saben cómo conservarla.»
————————————————————-
(Aquest darrer capítol és mel pura, us el recomano; molt escaient ara mateix). En Vicent escriu: “El problema són tots els fracassos que deixen darrere seu, fins a haver convertit la guerra en una derrota universal enorme”.
Plantegeu aquest tema com “una derrota d’Occident” quan trobo que es tracta exactament del contrari. Una analogia evident amb Espanyistan em servirà per aclarir què vull dir. Catalunya encara no és independent o no s’ha produït un canvi significatiu a millor en la relació Espanyistan-Catalunya per un motiu molt senzill (deixant a banda el Vichy nostrat): els indepes tenim res a dir i res a oferir a una cultura aberrant als que els han dit a la cara “os hemos destrozado el sistema sanitario” i aquesta cultura aberrant ha respost cridant, ben cofoia; “campeones, campeones, oé, oé, oé”?
Espanyistan és una orgullosa cultura d’esclaus tan feliços que no entenen per què algú no vol ser-ho. Ho vaig descriure ja fa un parell d’anys, i el temps transcorregut no ha fet sinó corroborar-ho. D’ençà de llavors hem vist el modus operandi del “govern més progressista de la història”, hem vist meravelles com la fugida del Campechano, bestieses com els “26 millones”, la pirateria oficial de la pujada de la llum (i el que em deixo)… amb els espanyistanesos encantats, com descric al comentari sobre l’homo franquensis.
https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/la-baula-feble-del-regim/
És indiscutible que Espanyistan és una dictadura feliç, amb franquistes dadretas i franquistes daskerras. Això de Podemos i el “dentro de la Constitución” n’és la enèsima demostració.
Ara bé… es pot dir que els espanyistanesos siguin curts de gambals? No. Llavors… per què accepten viure així? Simplement, és la seva cultura. A un comentari a Diario16 (amb el nick un enfermo adoctrinado) vaig emprar aquesta definició personal del terme “cultura”: un grup humà que viu d’una determinada manera i no creu convenient ni desitjable viure de cap altra manera.
https://diario16.com/sentencia-secesionismo-y-seguridad-nacional/
Occident s’ha equivocat molt, però no en el sentit autoflagelatiu que doneu a aquests fets. Per resumir: es pot dir que els russos siguin tanoques i no tinguin una cultura “d’alt nivell”, per dir-ho així? Es pot dir que els xinesos siguin imbècils i no tinguin una altra cultura “d’alt nivell”? No, en ambdós casos. Llavors, em demano… per què aquestes cultures accepten viure sota dictadures totalitàries i el seu únic progrés històric és sortir d’una per entrar a una altra?
Per què els russos i els xinesos mai no han lluitat per la llibertat?
La meva explicació personal; són pobles que se saben i volen ser imperis i mantenir cohesionat un imperi implica l’ús continu de la força i la repressió, que ells pateixen els primers, però és el preu que paguen gustosos per sentir-se poderosos. A Espanyistan passaria el mateix; Ñ és feixista perquè tots ells saben que han de ser-ho per a poder mantenir sotmesa Catalunya, la darrera colònia; gràcies a la seva submissió encara se senten “imperials”, i el franquisme regnant (mai millor dit) és el preu que paguen ben orgullosos. ¿Qué pone en tu DNI?
Tenim, per tant, cultures que rebutgen la llibertat. Així, sense eufemismes, i s’ha de dir alt i clar: Espanyistan, Rússia i Xina són cultures refractàries a la llibertat.
refractari -ària
1 adj. [LC] Que no se sotmet a una autoritat, a una regla, que es resisteix a acceptar una idea, una opinió, un costum, etc.
I això és culpa d’Occident? No. Com he escrit més amunt; els indepes tenim res a dir i res a oferir a una cultura aberrant que crida “vivan las caenas”? No. Doncs el mateix passa amb Occident i Rússia i Xina; no tenim res a dir-los ni res a oferir-los.
Però aquesta idea del “res a dir i res a oferir”, malauradament, es pot aplicar a un percentatge majoritari de la Humanitat. Encara avui, més de la meitat dels humans viuen sota dictadures. I jo em demano… per què no fan el que van fer els xilens no fa gaire? Potser s’hi troben a gust a les seves dictadures? Potser no imaginen que es pugui viure d’una atra manera i per això no desitgen viure d’una altra manera?
Si fins ara he escrit coses políticament incorrectes, prepareu-vos. Sóc conscient de les implicacions xenòfobes que podria tenir allò que desenvolupo a continuació, però trobo que tot plegat és ben evident i algú ho ha de dir, perquè és la realitat que tots vivim i coneixem.
Sala i Martín fa uns anys, a una de les seves col·laboracions al programa d’en Clapés, va explicar que la seva especialitat com a economista, el tema sobre el que escriu i publica “literatura científica” és l’ajuda al desenvolupament al tercer món. (Sorprenent, oi? Com en Vicent quan diu que la seva especialitat és la política africana). Allà va explicar compungit que després d’anys de dedicació encara no se sap per què l’ajuda al desenvolupament, en general, ha estat i és un fracàs catedralici. Trobo que no va gosar explicar la realitat. A veure si m’en surt-ho.
Sense que sigui la seva intenció (segurament), en Vicent ho explica meravellosament a l’editorial d’avui:
—- El segon fracàs és haver decebut de nou les esperances dels afganesos. Durant aquests vint anys, els han promès mil vegades que un sistema democràtic i laic els faria viure millor. Però, en canvi, no s’ha fet res perquè fos així. Simplement perquè per als invasors era secundari si hi havia llibertat o no –la “llibertat”, en definitiva, tan sols era un eslògan. La imatge del fins ahir president fugint del país en un helicòpter ple de diners i deixant a l’aeroport bitllets que ja no hi cabien dins és ben gràfica. Si parles de democràcia, però només crees corrupció i nepotisme, el fracàs és assegurat. Un fracàs que esdevé crueltat quan es constata, a més, que ningú no s’ha preocupat ni un sol minut de protegir la societat civil, que és a la primera barricada d’una guerra que en teoria era pels valors universals, d’allò que vindria si el resultat era el que ha estat. —–
S’ha dit i escrit mil i una vegades, i Sala i Martín també ho va fer a la seva intervenció, que no hi ha manera de fer arribar els fons d’ajuda al tercer món a la gent, fet que es sol resumir amb la frase; “de cada deu dòlars només n’arriba un a la gent”. És cert i té una explicació.
Allò que anomenem Occident és el pòsit deixat per una succesió de fets històrics, de guerres, revolucions polítiques, revolucions industrials, científiques i filosòfiques que han fet possible que Occident hagi anat a la Lluna. Ha estat un camí ple de trasbalsos, amb guerres mundials pel mig i crisis de tota mena, però el resultat és evident: a cap lloc es viu tan bé des del vessant polític i des del vessant econòmic. En línies generals, podem estar orgullosos de ser occidentals, i per això escric aquest comentari.
Diuen que els anglesos disfruten el seu UK i van ser un imperi perquè van ser els primers a decapitar un rei. Els francesos disfruten la seva França perquè van ser els segons a fer-ho. Aquest desenvolupament social només arriba a còpia de sotracs, i sense aquests sotracs no hi ha desenvolupament.
En canvi, per a més de la meitat de la Humanitat encara avui aquests “sotracs” estan per venir. En aquest punt seria imprescindible la lectura de “Per què fracassen les nacions?” i la seva recent continuació, “El pasillo estrecho”, de Robinson i Acemoglu. Al desenvolupament social s’hi arriba “cremant etapes” i més de mitja Humanitat n’ha cremat poques o cap.
Quan Vicent escriu, amb tota la raó…
—- La imatge del fins ahir president fugint del país en un helicòpter ple de diners i deixant a l’aeroport bitllets que ja no hi cabien dins és ben gràfica. Si parles de democràcia, però només crees corrupció i nepotisme, el fracàs és assegurat. —-
… oblida que els ianquis quan arriben al país han de confiar el poder a les estructures socials ja existents, i aquestes són profundament corruptes. De fet, la corrupció és la seva única raó de ser, com passa a tot el Tercer Món. (Fa de mal dir, però s’ha de dir). A Afganistan, com passa a Àfrica, tot són clans i tribus i no tenen encara el sentit de “societat”, de “comunitat” o de “nació” amb el significat que els hi donem a Occident. Allà no entenen altra forma de poder que l’abús de poder i la prevaricació, per això l’ajuda al desenvolupament al tercer món és un fracàs. Allà la seva única idea política és fer-se amb un kalashnikov per sotmetre al del costat. És la situació que has descrit així:
—- les estrucures imposades per la coalició internacional, eren una ficció. Sense pràcticament cap autoritat ni estructura mínimament organitzada que s’acostés a un règim democràtic ni a unes actuacions que l’acostessin a una legitimitat, tot plegat ha degenerat un caos en què, finalment, els més ben organitzats, entrenats i armats, es fan amb el control. —-
No es podria resumir amb aquest paràgraf la història de l’Àfrica postcolonial? Aquesta etapa Occident la va deixar enrera fa temps, però més de mitja Humanitat encara hi és. (Torno a recomanar els llibres de Robinson i Acemoglu, semblo un KKK escrivint tot això, però és el que hi ha).
Després de tot el que he escrit, em faig una pregunta: per què tot plegat és un fracàs d’Occident?
I els afganesos, què? I els russos, què? I els xinesos, què? I els africans, què? Que no han fracassat ells? Viure com viuen no és cap fracàs?
Vicent escriu: “Per això, el quart és el fracàs mundial dels Estats Units. Un fracàs que portarà cua perquè enforteix països als quals els defensors dels drets humans i la democràcia hem de témer, com ara la Xina, el Paquistan, el Catar de Messi i el PSG i Turquia. ”
(Oblida Rússia i Aràbia Saudita). I el que Vicent descriu és:
https://es.wikipedia.org/wiki/Choque_de_civilizaciones
—- En su artículo de 1993, Huntington retoma el concepto de Toynbee afirmando que los actores políticos principales del siglo XXI serían las civilizaciones y que los principales conflictos serían los conflictos entre civilizaciones (no entre ideologías, como durante la mayor parte del siglo XX ni entre estados-nación). Aparentemente, este artículo era una respuesta a las tesis de Francis Fukuyama que sostenía que el mundo se aproximaba al fin de la historia (en sentido hegeliano) en el que la democracia occidental triunfaría en todo el mundo. Citando el artículo de Huntington:
“Los Estados-nación seguirán siendo los actores más poderosos del panorama internacional, pero los principales conflictos de la política global ocurrirán entre naciones y grupos de naciones pertenecientes a diferentes civilizaciones. El choque de civilizaciones dominará la política global. Las fallas entre las civilizaciones serán los frentes de batalla del futuro.”
Argumenta que el crecimiento de nociones como la democracia o el libre comercio desde el fin de la Guerra Fría solo ha afectado realmente a la cristiandad occidental, mientras que el resto del mundo ha intervenido escasamente. —-
Aquí hi han dues maneres oposades d’entendre no ja la política, sinó la vida: els demòcrates occidentals i els “vivan las caenas”. I trobo que l’existència del grup “vivan las caenas” no és culpa d’Occident. Els occidentals no hem vingut al món a evangelitzar ningú sobre les virtuts de la llibertat. Els l’hem ofert i l’han rebutjada; que els aprofiti!
Per acabar, escriu en Vicent: “I la màquina monstruosa d’allò que el president Eisenhower va definir, preocupat per la seua influència, com a complex militar-industrial s’ha imposat. Poca broma amb què vol dir això: segons la Universitat de Brown, el cost de la guerra ha estat de 54 bilions d’euros (54.329.280.000.000), una xifra paorosa, d’espant.”
Un altre Vietnam, ras i curt. Van tirar endavant la guerra a Indoxina amb l’excusa de l’efecte dominó comunista si queia Vietnam, però Vietnam va caure i el món va continuar exactament igual, sense efecte dominó, perquè a ningú no l’importava un rave Vietnam, com ara.
I com que no n’havien après la lliçó s’hi van ficar a Afganistan a llençar els calers. Que n’han tret d’Afganistan? El mateix que de Vietnam; deutes i descrèdit. (Tot i que se centra a la invasió d’Irac, sobre els ianquis i les seves intervencions a Orient recomano “Blackwater” de Jeremy Scahill; el que explica és tan fastigós que no el vaig poder acabar. Déu n’hi do!)
Acabaré com vaig començar, citant Sagan, que al Cel sia. Al fragment enganxat diu:
—- Hubo muchos brindis, como siempre ocurre en las cenas en esa parte del mundo. El más memorable fue el de un famoso novelista soviético. Se puso en pie, levantó la copa, nos miró a los ojos y dijo: «Por los americanos. Ellos tienen un poco de libertad.» Hizo una pausa, y luego añadió: «Y saben cómo conservarla.» —-
Ni abans ni ara he copiat el paràgraf sencer. Acaba així:
—- «Y saben cómo conservarla.» ¿Sabemos? —-
Aquest “¿Sabemos?” de Sagan és un avís a navegants i l’objecte de la resta del capítol. Els occidentals sabem conservar la nostra llibertat? Això és el que ens hauria de preocupar.
Volia començar amb el llistat de condicionants que van fer possible una rara avis com la Grècia clàssica perquè es van avançar dos mil anys a la resta del món però després van tornar a la “normalitat”, van recular en tots els camps protagonitzant una trista i ràpida decadència. Va ser un esclat gloriós i prou. N’hi ha qui diu que potser aquestes dècades de bonança a Occident han estat un altre esclat molt brillant però efímer dins la Història. Potser és la Humanitat en general la que rebutja la llibertat i els temps que hem viscut i gaudit han estat una excepció.
No hi combrego amb aquesta idea, però fa pensar.