Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

12 de juliol de 2010
2 comentaris

Abans i després

El gran error de la manifestació del 10 de juliol fou permetre que aquesta es dissolgués. Si examinem els fets, comprovarem com fou la ciutadania, única entitat de la sobirania real del país, aparcà tota polèmica política sobre la capçalera tot posant al davant l’únic legitimat a anar darrere qualsevol lema: el poble. Fou, doncs, el poble el veritable protagonista, i l’únic amb capacitat de deixar les coses clares.
Deixar les decisions en mans d’uns polítics que pensen més en les eleccions que en fer “les eleccions necessàries”, ja sabem com resultarà. A més, tot i que el milió i mig llarg de ciutadans que van ocupar els carrers de Barcelona van deixar molt clar el seu projecte polític, els polítics faran la seva lectura particular a l’estil de Montilla (és que encara creiem en l’Estatut). No senyor president.  Els catalans no creuen en l’estatut. I esperen fets, no paraules. O, de fet, esperen un, de fet. Un únic fet que pot comportar l’única autovia vers la dignitat. No cal que li repeteixi. Ja li ho van dir prou dissabte passat.
Tanmateix, la transcendència del dia 10 no fou tant la manifestació com l’escenari que s’obre. Ja dic que fou un error dissoldre la manifestació, perquè, com que tinc vocació de Sant Tomàs, no em crec els partits. Se suposa que l’important hauria de venir ara, amb decisions que les nostres institucions hauran de prendre al marge de la llei (perquè és evident que avui Catalunya és una nació al marge de la llei, un país indocumentat, sense dret a existir en el camp jurídic). Deixar, doncs, el país, en mans d’aquells que al llarg dels darrers cinc anys no han fet altra cosa que acotar el cap mereix nul·la confiança. Dissabte, els manifestants haurien d’haver anat a la Plaça Sant Jaume, ocupar les institucions, fer un govern provisional i ésser conseqüents amb les consignes. Altrament, és una pèrdua de temps. I si no, temps al temps.

  1. Quanta raó tens.
    Sembla que hi hagué qui va aïllar la “capçalera” a consciència, però en aconseguir que aquesta abandonara es donaren per satisfets. No sé si tindran una altra oportunitat com aquesta.
    Espanya està reblerta de Directors Generals, Secretaris, Sotssecretaris… un aparell ben organitzat i la Brunete mediàtica. En eixe camp guanyaran sempre.
    I Europa no voldrà pas ajudar!!!
    Quanta raó. Només els fets consumats faran moure’s la comunitat internacional. I no cal oblidar que, a banda de tot, només existeixes si els demés et reconeixen.

    P.S. Sempre he dit que la independència es guanyarà a Brussel·les (la vostra; nosaltres estem condemnats)

  2. Estic totalment d’acord amb el que proposes, que és el que intentaven totes les vagues i manifestacions d’abans, les que eren vagues i manifestacions com cal. Amb més d’un milió de persones ningú ho hagués pogut aturar. El que passa és l’autocensura de la gent: pensar que es poden ocupar les institucions és una cosa que no li passa pel cap a ningú, que sembla extraterrestre, quan realment és una via més per aconseguir les coses, la que deu ser més efectiva. Potser és un dels llegats del franquisme, que converteix les manis en festes i les vagues en vacances. I que ha arrelat la idea de que la mani era un missatge per als polítics. Quina bajanada! Quina manera de menysprear-se a un mateix! Jo em vaig manifestar per mi i pel meu poble, fent acció perquè sorgeixin espurnes que encenguin els focs que calguin.
    Certament, o anem a totes, o ho volem tot, com dirien, o no serveix per a res. Emplaçar a uns polítics que sols volen poder, donar-los un missatge… tot això són tonteries.

    Salut i endavant!

Respon a pep Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!