Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 de juny de 2016
5 comentaris

A favor del Brexit, per refundar la UE

En pocs dies, els britànics decidiran en referèndum, si volen romandre a la Unió Europea. Certament, el debat sostingut passarà a la història per la seva mesquinesa, males arts o manca d’arguments profunds. És veritat que els contraris han fet servir la qüestió de l’emigració com un dels pilars emocionals del seu posicionament, amb formes i gestos que poden recordar la ultradreta supremacista i “garrula” que creix arreu com una mala herba. És veritat que els partidaris han fet servir un discurs abstracte, tecnocràtic i incomprensible. Tanmateix, en el món dels fets tangibles, la majoria dels britànics, que encara depenen d’un sou, la seva vida i perspectives no han fet altra cosa que deteriorar-se des que Margaret Thatcher, ja fa prop de quatre dècades, decretà la fi de la societat, i l’inici de l’homo neoliberalis.

El Regne Unit és un dels estats europeus més singulars, amb un passat imperial que altera la seva psicologia col·lectiva i la percepció de la realitat. El seu passat de bressol del capitalisme també tingué la capacitat d’inhibir certa capacitat crítica respecte els postulats d’Adam Smith, tot i que alhora, també conreà una mentalitat proletària en què el laborisme d’arrel metodista i una cultura “chav” també oscil·là entre la fertilitat ideològica de les esquerres i el més absolut reaccionarisme populista expressat en la lectura de diaris com The Sun o el Daily Mail, contrapartida del classisme insultant de les seves elits.

Tot plegat explica que en la confrontació ideològica d’aquests dies es parli massa d’immigració,  sobirania o negocis, d’allò que realment és essencial. Que la Unió Europea, com a mínim des del Tractat de Maastricht, esdevé un organisme antidemocràtic que serveix per implementar una agenda neoliberal brutal als països membres. Que qüestions com la lliure circulació de treballadors, sense un salari mínim europeu i una legislació laboral progressista, serveix com a eina de desequilibri intern i d’agent dissolvent dels equilibris laborals i salarials als països membres. Que la desregulació imposada, impedeix polítiques sobiranes de repartiment. Que la privatització, la desregulació, les retallades i l’austeritat destructiva són dogmes que tenen com a beneficiaris la minoria financera de Frankfurt i (oh!, paradoxa) la City de Londres. Que fins al moment els referèndums holandès i francès contraris a la Constitució Europea han estat ignorats, que les polítiques de la Comissió Europea (amb un Parlament que només serveix quan es prenen decisions contràries als treballadors) han esdevingut altament tòxiques, i que la moneda única ha servit per distorsionar brutalment els equilibris econòmics interns, en un context en què ningú no ha plantejat una harmonització fiscal o unes polítiques de benestar uniformes. A tot això, cal afegir que les necessitats geopolítiques (fonamentalment, aïllar perillosament a Rússia) han improvisat una UE mastodòntica, amb països del bloc oriental d’escassa fiabilitat democràtica.

Per tot plegat, la UE actual pot considerar-se com un fracàs fonamental, accentuat en aquets darrers anys en què s’ha permès a Alemanya assolir econòmicament allò que va intentar militarment durant el segle XX: l’hegemonia continental a còpia de saquejar les economies del sud mitjançant un deute induït i la corrupció dels fràgils sistemes polítics. Les reformes laborals globals ataquen, a més, a tots els treballadors europeus. Més anys de troiques, poden acabar instaurant un nou feudalisme brutal.

Per tot això, jo estic amb els britànics que, amb arguments erronis, volen dir prou. I no ho dic  per cap sentiment antieuropeu. Ans al contrari, em considero un europeista convençut, i considero que caldria formar a una velocitat responsable una confederació. Tanmateix, tinc l’esperança (una mica ingènua) que el no dels britànics pugui esdevenir una palanca per a una veritable refundació de la Unió. Una feta des de baix, des dels assalariats, des del treball, que busqui domesticar l’assalvatjat capitalisme continental. Una Europa que cerqui un benestar col·lectiu i igualitari fonamentat en la consigna que hauria de ser emblema d’aquest segle, i que inclouria en la bandera comunitària: “Repartir el treball i la riquesa”.

  1. Vols que “el no dels britànics pugui esdevenir una palanca per a una veritable refundació de la Unió”?? O sigui, el sacrifici del meu poble per (potser) beneficiar el grup d’estats? Com el sacrifici de Catalunya (aquesta vegada, al no sortir del grup) per beneficiar la resta dels espanyols? Per a mi, ni en el primer cas, ni en el segon, es just esperar el sacrifici de només un col·lectiu – doctrines de xoc molt discutibles, sense garantia d’èxit.

    És més, crec que la UE es defensarà, recularà al bunker, no canviarà – v. la seva reacció altiva al refús de MSF a rebre finançament com a protesta contra la política europea amb els refugiats.

    El problema del Regne Unit, per a mi, no és Europa, és la seva élite i el sistema tòxic de classes, molt bé dibuxats en l’article. Europa és només una excusa, i el Brexit te tots els indicis d’esdevenir una tragèdia en tots el àmbits.

    1. És sacrificat qui no pot triar lliurement. Als britànics ningú els obliga ni a romandre ni a sortir-se’n de la Unió Europea; facin el que facin, no se sacrifiquen per ningú a part de per ells mateixos. En canvi als catalans sí que ens sacrifiquen (no ens sacrifiquem!), perquè ens neguen el poder triar.

  2. “Brexit” exit és una excusa per xenofòbia i intolerància. Els ‘Little Englanders’ volen tornar a un impero gloriós quan tenien poder i podrien maltractar tots els altres.

    Aquest dijous vot contra ‘sortir’

    Huw (Pais de Gal.les)

Respon a Jordi Briz Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!