El racisme feixista

Claudio Cossu, Claudio Venza (Ed), Il razzismo fascista. Trieste, 18 settembre 1938,  Kappa Vu Sas, Udine, 2014

 

Entre els nostres historiadors, no hi ha massa coneixement sobre el racisme italià i les seves arrels ideològiques. En converses amb  amics i historiadors italians, arribo a la conclusió que tampoc es tracta d’un debat massa viu, i que la seva opinió pública disposa d’escassa informació. No és d’estranyar. A diferència d’Alemanya, el procés de “desfeixistització” fou superficial i escassament intens, de manera que, en una República formalment fundada sobre la resistència, bona part de l’administració mussoliniana mantenia el control d’institucions i espais estratègics, de manera que es va obrir un tel de silenci sobre la col·laboració i els episodis foscos del període 1918-1945. Es va propiciar el relat segons el qual la col·laboració amb la persecució antijueva i l’holocaust era més responsabilitat de l’ocupant alemany que de l’acció del govern feixista, de manera que sovint els italians apareixien sense responsabilitats –o responsabilitats molt minses- en els crims contra la humanitat comesos al seu territori contra les minories ètniques i culturals. Posteriorment a la fi de la guerra, com d’altra banda succeí a bona part de la societat europea, la necessitat de distanciar-se de la tragèdia féu bandejar del debat públic la qüestió de la persecució antisionista, i no fou fins a la publicació dels llibres de Primo Levi o les polèmiques generades pel judici d’Eichmann a Jerusalem, a inicis de la dècada de 1960, en què la societat italiana no es va veure obligada a mirarse davant el mirall, i a qüestionar el seu relat “exoneratiu”.

Els fets són molt diferents a les creences assumides durant anys de silenci. De fet, aquest relat exculpatori, probablement és encara majoritari entre una opinió pública italiana amb dosis de reflexió històrica millorable. D’una banda, l’antisionisme no fou cap novetat històrica sobrevinguda amb Mussolini. Les persecucions eren generalitzades com succeïa arreu del continent, i pel que fa a territoris que fins a la Primera Guerra Mundial estaven sota administració de l’Imperi Austro-Hongarès, havien estat especialment intenses a finals del segle XIX, quan el nacionalisme germànic no dissimulava l’hostilitat enfront els centenars de milers de jueus que habitaven les seves ciutats. En el cas que ens ateny, la interessant ciutat de Trieste, tenia algunes peculiaritats que mereixen un estudi més detallat. Port de l’Imperi Austro-Hongarès, ciutat multicultural amb nombroses comunitats (a banda de jueus, hi havia presència d’italians, grecs, armenis i altres) destaca per la presència d’italians i, sobretot, eslovens. Sota la sobirania dels Habsburg, aquesta era una comunitat menystinguda pel creixent nacionalisme alemany, que considerava els eslaus com a una “raça” i una cultura inferiors. La comunitat italiana, la més poderosa, quan a la fi de la Primera Guerra Mundial passa a sobirania italiana, complica els equilibris interns. Es barreja un conflicte identitari amb un de social. Amb les seves contradiccions i matisos, els italians ocupen els espais de les classes mitjanes i benestants, i els eslovens, majoritàriament classe treballadora. Els uns faran costat a les opcions polítiques d’ordre; entre els altres, hi predominaran les opcions rupturistes (especialment durant l’època revolucionària i la influència creixent del comunisme). Entremig, la resta de comunitats tracten de navegar entre els difícils esculls d’una política de confrontació civil que culmina amb l’arribada del feixisme. En aquest període, els interessos de classe semblen més importants que una dimensió ideològica que el feixisme va improvisant. Això implica que alguns membres destacats de la comunitat jueva triestina facin inicialment costat al feixisme, el qual sembla que pot protegir els seus interessos.

Tanmateix, a mesura que avança el règim, es van produint nous desequilibris. Sobretot, serà el discurs i la praxi del supremacista allò que ho capgirarà tot. L’aventura colonial italiana a Abissínia desfermarà el monstre del racisme. La voluntat de la intervenció militar per sotmetre a un poble que la propaganda feixista considerarà inferior; la necessitat d’una colonització italiana al país africà, la deshumanització d’etíops i poblacions autòctones, i la brutalitat contra els indígenes i la seva reducció a semiesclaus, estableixen la versió italiana de l’untermench, els “subhumans”, categoria ideològica del nazisme per justificar els seus crims, amb els seus projectes de neteja ètnica i supremacisme italià. Aquesta experiència determinarà també allò que s’esdevindrà dins el propi estat.

D’aquí la transcendència de la visita de Mussolini a Trieste el 18 de setembre de 1938, tot just fa 79 anys. A la gran Piazza dell’Unità fa un discurs en què anuncia les lleis racistes que seran l’embrió de l’holocaust a la italiana. Anunciarà també el primer projecte feixista ètnic, amb els primers camps de concentració (sovint ignorats per la historiografia europea) que se centrarà contra els jueus (a prop de Trieste hi haurà el més sanguinari la Rissiera di San Sabba. També hi haurà el projecte d’assimilació de la població eslovena, també considerada una població de segona categoria. En l’esmentat discurs, Mussolini anuncia la prohibició de la seva llengua i cultura, la persecució de les seves expressions, la seva conversió forçada a la cultura italiana. En fi, coses que a tots ens sonen per aquestes contrades, en cronologies similars.

En el llibre ressenyat trobarem una compilació d’articles, editats pels historiadors Claudio Cossu i Claudio Venza, que ens fan una aproximació històrica i contextual molt ben estructurada i resumida, també per a lectors poc familiaritzats amb la història italiana, amb unes intervencions heterogènies, en què s’aborden qüestions polèmiques com el paper i l’evolució de la població jueva i eslovena; la creació dels camps de concentració, els discursos (i les justificacions) del món intel·lectual i acadèmic en la col·laboració amb els crims i el racisme feixista i, sobretot, alguns dels testimonis d’aquell 18 de setembre, en què Mussolini va anunciar el que seria la seva deriva vers l’extermini. També hi ha un interessant apèndix documental que serveix per acostar-nos a unes fonts primàries, no sempre tingudes en consideració a l’hora de valorar el feixisme en tota la seva dimensió.

En resum, es tracta d’un llibre molt interessant, la traducció del qual, amb necessària contextualització, fóra una bona aportació al coneixement, des del nostre país, d’uns esdeveniments i processos que cal recordar.

El paper de la violència en la Transició

Xavier Casals, La Transición española: el voto ignorado de las armas, Pasado y Presente, Barcelona, 2016, 791 pp.

Les dècades de 1980 i de 1990 són les de l’elaboració i difusió del que, fins fa poc, seria el relat canònic de la Transició. Un relat que, sens dubte, podríem considerar com a la versió optimista del procés històric i la cara amable d’uns anys que, aquells amb prou edat per haver-ne tastat tan sols la superfície, es contradiu amb bona part de les experiències personals. Tanmateix, aquesta visió, que podríem sintetitzar amb la recordada sèrie de TVE, dirigida per Victoria Prego, i emesa vint anys després de la mort del dictador, només pot explicar-se per l’hegemonia cultural que permetia el domini dels mitjans (especialment els audiovisuals en un estat amb escassos nivells de lectura), un pràctic monopoli informatiu de mitjans afins a l’estat i uns grups mediàtics amb grans concomitàncies amb el poder profund. Per la banda de la dissidència, i també de manera paral·lela, bona part del món acadèmic i polític provinent de l’antifranquisme havia participat massa d’un entorn intel·lectual d’òrbita marxista que, al cap i a la fi, també havia pres part en els famosos pactes transicionals. El contrarelat pessimista, en tot cas, al llarg de molts anys va restar confinat als marges (mediàtics, polítics, intel·lectuals), i eren sostinguts per part d’aquells que ja havien estat bandejats per la seva coherència (amb l’exemple destacable de Lluís Maria Xirinachs), o bé no comptaven per als estrets cercles del poder cultural (com ara una destacable historiografia de matriu llibertària).
Amb el nou segle, la mirada respecte al passat ha anat canviant de bàndol. A mesura que el que recentment es ve denominant com a “règim del 78” exhibeix els seus límits i febleses, a mesura que es gesten alternatives rupturistes des de fora del bipartidisme, s’imposa una visió pessimista, “lampedusiana”, en expressió de Bernat Muniesa . També és cert que amb el pas dels anys, els periodistes, ofici el qual fou el primer a tractar de narrar uns fets i interpretar uns processos, han anat deixant pas als historiadors. El recurs a la història oral, el reportatge, l’hemeroteca i l’abundant memorialística redactada amb la distància dels fets, ha anat essent contrastada en base a alguns papers desclassificats (encara que també resulta significativa la seva absència, la destrucció documental i les dificultats legals i pràctiques per consultar fons) o, encara millor, en base a confrontar fonts contradictòries, a “fer dialogar fets confusos” (en termes afortunats proposats per Xavier Casals).
Certament, la mirada respecte a la Transició ha experimentat, en els darrers quinze anys, un gir copernicà. El frustrat procés de memòria històrica ha posat en evidència l’absència de consens sobre el passat recent, que no resulta altra cosa que el reflex del conflicte polític respecte els resultats polítics i socials de la Transició. En aquestes circumstàncies, el debat històric esdevé un camp de confrontació, on sovint les idees i els projectes polítics interfereixen en una necessària anàlisi desapassionada, en un distanciament acadèmic respecte al període 1973-1982. Al Principat especialment, aquest gir interpretatiu en un sentit crític ha estat hegemònic. Com tot, en bona part dels títols publicats els darrers anys, l’interès, les aportacions i l’honestedat intel·lectual és desigual, tanmateix, s’arriba a la impressió que avui els únics que defensen els canvis a l’estat a cavall de les dècades dels setanta i vuitanta semblen els de l’Associación Para la Defensa de la Transición , una entitat amb antics veterans de la política i la cultura que tingueren alguna mena de protagonisme amb el procés, i que mantenen, amb escassa convicció, una web desactualitzada i poc endreçada.
Potser és per tot això que cal agrair l’esforç que ha fet l’historiador barceloní Xavier Casals en el seu darrer llibre, teòricament sobre el paper de la violència política durant el període estudiat, encara que també resulta una interessant anàlisi sobre els punts foscos del període i una revisió a fons dels mites a banda i banda de la trinxera historiogràfica. Sense aportar grans novetats respecte a qüestions específiques (ETA, el paper de la ultradreta, la qüestió catalana, les conspiracions del 23-F, l’independentisme català, la crisi i reconversió del món llibertari, els grupuscles de l’extrema esquerra, els diversos serveis d’espionatge i infiltració policial,…), sí capta l’atenció sobre alguns afers poc coneguts (la connivència i el paper de la ultradreta francesa, italiana o argentina; la qüestió canària) i sap situar bona part dels esdeveniments en un context internacional que efectivament va condicionar l’actuació dels diversos actors. Aquesta és una perspectiva que s’agraeix, perquè en la disputa entre “optimistes” i “pessimistes”, existeix la tendència a mirar-se el melic, a tractar d’analitzar aïlladament fets i esdeveniments, i a fer servir allò que s’esdevenia fora de les fronteres com a comparsa o excusa (especialment amb teories conspiratòries sobre el paper de la CIA o de la diplomàcia no sempre subtil dels Estats Units). A “El voto ignorado de las armas”, se’ns especifica el paper de la ultradreta internacional (àmbit en què Casals és una autoritat de referència), per exemple, a partir dels fets de Montejurra; se’ns alerta sobre la política anticolonial encapçalada per Algèria per donar-nos una visió en perspectiva del paper de l’independentisme canari; s’aborda la qüestió dels “mercenaris de fortuna”, procedents de l’OAS francesa, disposats a participar a la guerra bruta (des)organitzada des d’espais més o menys autònoms de les policies franquistes; de l’impacte dels diversos cops d’estat coetanis a Llatinoamèrica o Turquia per atorgar versemblança a la possibilitat de l’intent d’intervenció militar culminat en el 23-F; de les possibles connexions de la xarxa Gladio en ple context de la guerra freda, o de tants altres serrells, encara per aclarir, en una època en què wikileaks permet saber més sobre què va passar a fora d’Espanya que a dins.
De tota manera, el volum té una tesi central. Casals, d’acord amb la gran majoria d’historiadors centrats en el període, desautoritza el mite de la Transició pacífica. D’acord amb les recerques sobre la violència tant quantitativa com qualitativa (especialment sobre els treballs de Sophie Baby), determina que la Transició fou violenta. Molt violenta. La més violenta de totes les transicions europees del darrer terç de segle XX (potser amb l’excepció de la caiguda del règim comunista romanès de Ceocescu). Les xifres de morts més consensuades oscil·len entre 600 i 700 assassinats en 2.000-3.000 accions violentes entre 1973-1982. A tall d’exemple, la guerra d’independència Eslovena de 1991 suposà 62 morts. Un període com el conegut historiogràficament a l’estat com el “pistolerisme” representà, entre 1917 i 1923, no més de 500 víctimes. No té cap sentit, si no és per motivacions propagandístiques, titllar de “pacífic” i “exemplar” el procés en què una dictadura totalitària esdevingué l’actual democràcia espanyola. Ara bé, i aquí arriba la novetat, Casals considera que, si bé la violència tenia una motivació clara de desestabilitzar l’estat (ja fos per fer-lo involucionar, ja fos per redirigir-lo cap a la ruptura radical amb el franquisme), es produí la paradoxa que ajudà a consolidar la democràcia més o menys dissenyada per franquistes i opositors disposats a transigir. La pressió de les armes, en un moment delicat de canvi històric i social, a parer de l’historiador feu guanyar partidaris del sistema democràtic. El fet que cada setmana es produïssin morts, enterraments, trets o bombes, lluny de buscar sortides radicals va empènyer una opinió pública en procés de formació i modernització a abjurar de la solució armada, a emancipar-se d’una història que, com repetien els manuals escolars d’història, semblava destinada a la tragèdia. I, el fet cert és que l’estat, amb el pas dels anys i la consolidació de les institucions, va passar a esdevenir un dels estats amb menor taxes d’homicidi del món.
Més en detall, l’autor analitza els diversos àmbits i epicentres del fenomen. D’una banda, trobem, esclar, la violència associada al búnker, en què les concomitàncies amb les esferes de poder i el seu aparell administratiu resulten òbvies. Resta clar, com ja ho fan els diversos treballs de Mariano Sánchez Soler (La Transición sangrienta, Península, 2016) o l’esmentada Sophie Baby (Le Mythe de la Transition pacifique, Casa de Velázquez, 2013), que existeix una violència estructural que comporta cossos repressius habituats a la impunitat, en col·laboració amb un veritable cobertura legal de la judicatura franquista; que compta amb certa violència subcontractada (en base a la ultradreta) que tenen com a objectiu mantenir sota control el canvi polític amb la finalitat de preservar l’ordre social tatuat pel franquisme. També hi apareix una anàlisi desapassionada i contextualitzada de l’aparició de grups armats com ETA en base a les circumstàncies nacionals i internacionals del moment, l’evolució de la seva lògica política, i el fonament dels límits de la lluita armada. O també resulten interessants les interpretacions, en un sentit similar, del món llibertari barceloní en descomposició durant les dècades dels setanta i vuitanta (amb l’aparell de l’estat disposat a accelerar aquest procés a còpia d’operacions de guerra bruta com el Cas Scala). En resum, més de set-centes planes (dues-centes de les quals són de bibliografia i referències) serveixen per tractar documentadament, i en profunditat, allò que realment s’esdevingué, des d’un punt de vista rigorós i matisat.
Una de les altres idees que apareixen amb força, i que de fet ajuden a entendre la caiguda del mite de la Transició en base a la crisi política transversal actual és que s’assenyalen els epicentres polítics agitatius. Hi ha quatre punts calents, quatre falles tectòniques que propicien els diversos terratrèmols. Hi ha la capital de l’estat, seu del poder polític, que esdevindrà un camp de batalla on la ultradreta defensarà violentament el seu estatus polític i social, i els diversos grups antifranquistes i rupturistes disputaran el terreny. Hi haurà el País Basc, on l’aparició d’una ETA que posarà contra les cordes l’aparell franquista, propiciarà una “ulsterització” i el recurs a la guerra bruta, l’estat d’excepció i una situació confusa encara per resoldre. Hi haurà les Canàries, escenari de la darrera batalla anticolonial, i on les clavegueres de l’estat actuaran a l’ombra. Hi haurà, també, Catalunya, un factor de desestabilització amb important presència d’una ultradreta on resulta evident el seu aïllament social, amb presència d’un conflicte social i laboral important, que tindrà una tradició de rebel·lió, sovint de matriu llibertària, encara que també cultural, i per descomptat, la qüestió nacional, menys pacífica i ordenada del que assegurava el pujolisme.
Més enllà que les tesis de Casals puguin ser clarividents o discutibles, el cert és que “El voto ignorado de las armas”, constitueix un treball de referència, que té la virtut d’ordenar bona part de les aportacions precedents (moltes de les quals molt recents), de suggerir interpretacions interessants, i d’inspirar un necessari escepticisme davant un relat tan polititzat i polèmic.

 

Nota: Ressenya publicada al núm. 86 de la Revista Afers, fulls de recerca i pensament.

Ecologia o catàstrofe

Janet Biehl, Ecología o catàstrofe. La vida de Murray Bookchin, Virus, Barcelona, 2017, 663pp.

Murray Boockhin (Nova York, 1921 – Vermont, 2006) és un dels historiadors de parla anglesa que millor van comprendre i analitzar la Revolució de 1936, i que sens dubte van exercir una benèfica influència sobre aquells que hem tractat d’investigar sobre l’anarquisme del nostre país. Tanmateix, Boockhin no era pròpiament un historiador, sinó un intel·lectual autodidacta i un activista amb un punt de llegendari, força conegut per les seves aportacions teòriques al voltant de l’ecologia social, la reivindicació del paper del feminisme o el municipalisme llibertari, que, en la millor tradició de la desacomplexada capacitat nord-americana de pragmatisme, també va formar part d’algunes experiències, amb resultats interessants, de les seves teories a l’àrea de Nova Anglaterra. Conscientment o no, alguns dels seus principis hi són en les experiències municipalistes arreu dels Països Catalans, i les seves idees inspiren actualment el moviment kurd a la Rojava.

La que fou companya seva de diverses dècades, l’assagista Janet Biehl (1953) acaba de publicar-ne una biografia intel·lectual exhaustiva i de gran interès. Ressegueix la genealogia ideològica d’un Bookchin provinent d’una família monoparental extremadament pobra, de jueus fugits dels progroms tsaristes, amb una problemàtica infantesa al Bronx, que passa del marxisme dogmàtic i estalinià de l’adolescència fins a la seva conversió a l’anarquisme i la seva fusió entre ecologisme, discurs social, feminisme i les tradicions llibertàries. Aquest és un camí complex i farcit de marrades ideològiques, en què es va forjant un intel·lectual polièdric, reflexiu, que va mutant en la direcció que la societat nord-americana de postguerra es transforma, des de la societat de consum el món hippy, el moviment antiglobalització, o la creixent passivitat de la societat neoliberal. Bookchin és dels pocs que sabrà anticipar-se a la degradació ecològica com a fórmula d’explotació capitalista, que sap integrar el pensament de Polanyi en un capitalisme que funciona a la manera d’un virus mutant, i de la necessitat d’establir una “bona societat”, enfront a les explotacions estructurals del sistema. El títol del llibre és una encertada referència al “socialisme o barbàrie” enunciat per Rosa Luxemburg, que serveix per sintetitzar bona part dels seus continguts, i que alhora serveix per evocar el pessimisme dels darrers anys de Bookchin respecte a la deriva ideològica de les esquerres contemporànies.

 

Nota: Ressenya publicada al Setmanari La Directa

Viatge per l’Espanya franquista (1969-1970)

Ferran Aisa, Viaje por la España franquista (1969-1970), Base, Barcelona, 2017, 255 pp.

Una de les referències més evocadores de la coneguda cançó “Hotel California” de The Eagles, apunta l’estiu del 69, mentre roda pel desert en moto per solitàries carreteres en moto i freqüenta motels inquietants. Les històries de carretera, com la famosa On The Road, de Jack Kerouak formen part dels viatges iniciàtics, que com tots els viatge, solen farcir-se de paisatges interiors. Ferran Aisa, poeta, periodista, historiador, ens ofereix un d’aquells testimonis amb aquesta voluntat de cronista, aplicat a l’Espanya negra i franquista de l’estiu de 1969, que ens allarga a 1970. Precisament serà al llarg del llarg i tediós servei militar quan recopilarà per escrit, aquell viatge fet per ferrocarril i carretera, acompanyat d’un parell d’amics, on descriu llocs, trobades, cruïlles, sensacions i personatges amb els ulls d’un noi de vint anys amb un punt d’innocència. Més de quatre dècades després, un madur Aisa, amb una llarga carrera literària al darrere, recupera aquell text mecanografiat, el revisa al seu refugi d’Agramunt, i el comparteix amb el públic, gràcies a l’Editorial Base.

A diferència dels grans referents sobre viatges iniciàtics, la narració de Ferran Aisa és un exercici de realisme. És més, es tracta d’un text històric molt recomanable per copsar, no només l’ambient, sinó també l’esperit d’una època, més que en blanc i negre, en negre i una fosca tonalitats de grisos. El franquisme no només és omnipresent en la quotidianitat, sinó també ha estat capaç de colonitzar les ments. Com reconeixia la depriment cançó de Jarcha, Espanya és un país on la gent és obedient fins i tot al llit. Es pot llegir l’enveja d’uns joves per uns estrangers que es belluguen sense complexos per les festes de San Fermín, amb els seus cabells llargs i guitarres, mentre que els joves espanyols han de conversar amb mitges paraules, on la repressió nia molt especialment en el més profund dels inconscients. Una Espanya pobra i empobrida, aïllada, acomplexada, miserable en termes culturals i democràtics, on l’opressió és interioritzada fins al moll de l’ós.

Com tota crònica, en base a apunts presos al natural, són els petits detalls el que ens permeten comprendre la dimensió de la tragèdia. Es pot llegir que la potència de la generació que acabarà essent la protagonista de la Transició és assedegada de llibertat, i de voluntat d’esdevenir una societat europea més. Tanmateix, la por és el veritable element que cimentarà la unitat d’Espanya i que impedirà la ruptura amb un passat tan tèrbol, l’hotel califòrnia d’on mai no es pot fugir, segons recorda la cançó de The Eagles. La generació d’Aisa continuarà pagant les hipoteques d’uns avantpassats que van perdre una guerra contra el feixisme, i que no podran trencar les relacions de poder en els anys a venir. Les converses i interrelacions amb gent d’arreu d’Espanya ens permeten intuir que no hi haurà prou força per a una ruptura que avui encara és pendent, i que només un fet radical i contundent com la independència serà capaç de materialitzar.

Un dels elements interessants d’aquetes prop de 250 planes és la peculiar relació Catalunya-Espanya de finals dels seixanta a partir de les converses entre joves de diversos territoris. Es percep, en primer lloc, certa curiositat per un fet clandestí (hi ha grups que no són culturalment espanyols, i això té un punt d’estranyesa entre el nacional-catolicisme oficial), i certa fascinació per la potència rebel d’una ciutat com Barcelona. Tanmateix, el prejudici gravat en marbre hi persisteix. Els catalans, com els protestants de l’era de les guerres de religió, són heretges. S’intueix que acabat el més cru del franquisme, i una Espanya que vol consolidar la seva fràgil unitat, assumeix el relat franquista i talla de cop qualsevol fascinació.

De tota manera, cal recordar que el Viatge per l’Espanya Franquista té una vocació literària, fins i tot poètica. I aquí podríem dir que la visió emocional, un punt naïf del Ferran Aisa de vint anys, recorda a les cançons i l’esperit de Joan Manuel Serrat. Potser en el fons és això. La Transició va començar amb l’optimisme d’en Joan Manuel Serrat i ha acabat amb les músiques i les lletres, els tons més menors i les instrumentacions més realistes, de Lluís Llach.

The dark side of David Caño

David Caño, Nictàlgia, Edicions Terrícola, Granollers, 2017, 83 pp.
La irrupció, fa almenys una dècada, de David Caño en el panorama poètic, va representar una escomesa més entre la saludable demolició de la cursileria noucentista encara amarada en l’imaginari literari del país. Caño, com altres companys generacionals i els seus referents (Cassassas, Castillo,…) venia disposat a esculpir una figura d’ enfant terrible, tal com exigeix l’obligació d’ésser anarquista als vint anys. Ara, que ja s’acosta als quaranta, probablement manté usos i costums llibertaris, tot i que més matisats. Si més no, l’etapa experimental a la recerca d’emocions poètiques noves, sembla deixar pas a certes dosis d’introspecció, potser menys extremes, encara que no menys significatives i profundes. De fet, la trajectòria poètica constant, que implica l’exposició pública continuada, la fusió amb el món de l’espectacle, no l’exonera de la seva funció pedagògica inicial que comporta aprenentatges significatius.
Superat ja el moment vital en què ens ha estalviat una romàntica mort prematura i un cadàver exquisit (com, de fet va passar més freqüentment en la generació anterior), Caño es prepara per penetrar en la terrible etapa de la maduresa poètica (i qui sap si personal) que el fa acostar-se perillosament a la sensibilitat estil Joan Margarit i a l’abús del pretèrit imperfet. De fet, Margarit, fa una excel·lent metàfora de la barca que apaga el motor i es mou, en el silenci de la nit, i per inèrcia, vers el port on esperen les amarres.
Nictàlgia té aquest element d’entrada nocturna en el terreny agredolç de la introspecció. Poemes més foscos (que l’editor ajuda a situar a partir d’un volum de tapes negres i planes grises), en què l’amor i la mort (Eros i Thànatos) generen una dialèctica nocturna i nostàlgica (d’aquí el títol i leiv motiv omnipresent en les 83 planes). L’escenari, coprotagonista dels amors fallits i fosos al pou de la memòria, és Barcelona, no pas com a decorat, sinó com a protagonista inquietant, exigent, arbitrari, imponent, fascinant i cruel. L’amor, des de la perspectiva del pretèrit imperfet, és dolor plaent, o plaer dolorós. La mort és la presència espectral de tantes barcelones difuntes, amb aquell punt dessolador del Dublín de James Joyce, o el món perdut de Stphan Zweig. Una Barcelona espectral que també és la meva, i que tan magistralment fou il·lustrada al Game Over de David Castillo, un altre dels referents que apareixen sota la forma d’ombres noctures.
Probablement, David Caño continua essent tan anarquista com als vint anys. Si més no, en aquest volum poètic, es teixeix una bandera negra i vermella. Negra de l’amargor del passat perdut, de la nostàlgia -gairebé saudade- del que no va poder ser, i vermella de les continuades referències a la sang. Sang que regalima en les cicatrius del passat, en el tatuatge del record, en el dolor del desig.
L’amor que apareix a Nictàlgia és poblat d’ombres. I aquí, la de Bauman és allargada. Parlem de sexe casual, despullat de tot romanticisme i dels bons costums, un amor brutal, al més pur estil Vicent Andrés Estellés, amb un component de consum nihilista, on sovint és més una obligació de l’instint que una elecció raonada. La Barcelona sexualitzada de Caño, salvatge i clandestina, no és la de l’amor lliure, sinó -en termes de Marina Garcés- amor liberalitzat. I aquesta estranya sensació de Neil Postman, d’estimar (i divertir-nos) fins a morir. Aquesta pràctica, si més no en la dimensió literària, ens dibuixa certa angoixa existencial, aquest malestar contemporani de la insatisfacció com a forma de viure, en altres termes, la “nicstàlgia”, una nicstàlgia amb cert aroma de retropia.
Les formes, en Caño, han canviat. Els continguts s’han anat sofisticant. Tenim un Caño menys lúdic i més lúcid, menys ludista i més tràgic. És com, si de cop, hagués penetrat en la foscor. Com si de cop, com Lou Reed, es passegés pel “Dark side”.