Etiquetat amb democràcia

L’Espanya zombi

En el món de l’antropologia cultural, encara que també en els referents literaris i cinematogràfics, el zombi és aquell ésser que, després de difunt, s’aixeca de la tomba per tornar a caminar sense rumb ni destí, i amb ànims destructius. Morts vivents, semblen tenir aparença humana, malgrat que els seus gestos i accions no depenen de la voluntat, sinó de la inèrcia i l’instint. Sense personalitat pròpia, amb la mirada perduda, amb moviments feixucs, tracten de mossegar els vius amb la finalitat de portar-los al seu inframón particular, en una deriva histèrica i autodestructiva que porta al no-res de la mort. Cadàvers caminants, generen caos i destrucció, en una mena d’apocalipsi nihilista. És per això que són les èpoques de crisi en què es popularitza aquest subgènere de terror. La crisi de 1929 va donar lloc a les primeres pel·lícules sobre el tema, que van ressuscitar durant la dels anys setanta, i amb el nou segle, tenim zombis de les més variades classes i condicions, mossegant a tort i a dret per les pantalles d’arreu del món.

Quan faig una mirada a l’Espanya actual, no puc deixar de pensar en la idea del zombi. Sembla com si una alteració estranya en el guió hagués propiciat una falsa resurrecció i, des de les catacumbes del Valle de los Caídos, emergís una sinistra processó de Walking Dead. Com passava amb els grisos i la Brigada Político-Social, policies agredint gent que surt a votar, i fabulant sobre violències inexistents, denunciant odis inexistents, en pobles inexistents, reflectits en informes on es parla de fets inexistents que semblen ésser redactats amb el talent literari d’Stephen King. Com passava amb el Tribunal de Orden Público, magistrats que atribueixen delictes inexistents, a partir de fets inexistents, i interpretacions pròpies de la ciència ficció, que no dubten a atribuir agressions inexistents, en rebel·lions inexistents que hiperventilen en comprovar que el món ha canviat molt d’ençà que es va abolir la inquisició. Com passava a l’època del nacional catolicisme, veiem com denuncien a l’actor Willy Toledo per haver ofès a Déu, d’acord amb l’inexistent delicte de blasfèmia. Com passava amb el sindicat obligatori de periodistes del franquisme, veiem mitjans militaritzats, dedicats exclusivament a la propaganda, que segueixen els principis de Goebbels de manipulació matussera de la realitat, que deshumanitza els dissidents, que crida desesperadament contra el món, que amenaça, que s’inventa la realitat, i que es frustra quan veu que a Europa no comparteixen les seves idees.

Una simple mirada a l’Espanya de 2018 inspira certa basarda barrejada amb comèdia, com passa a les pel·lícules de zombis. Si no fos perquè es viuen situacions dramàtiques, podria recordar a una desfilada semblant a la que se celebra al festival de Sitges. Tanmateix, en aquests dies, una simple baralla de bar està essent jutjada com a terrorisme, sense proves, en base a una fabulació, amb més que indicis de parcialitat, sense admetre proves de la defensa, i amb la clara voluntat d’atemorir la dissidència basca. La insuportable existència de presos polítics a presons allunyades de les seves cases és una altra de les mossegades d’aquesta Espanya zombi que sembla voler morir matant. La fabulació de terrorisme respecte als CDR amb proves de l’estil “careta de Jordi Cuixart i xiulet groc” sembla un malson kafkià. Què ha passat?

Els franquistes han sorgit dels seus caus, perquè en realitat, no estaven morts. El terrible error de no haver fet uns judicis de Nuremberg ha permès que les nissagues que gaudien dels seus privilegis a partir d’un acte de força (per cert, una rebel·lió contra un govern legítim) desfilin avui amb un franquisme zombi que torna a dominar l’espai públic. Avui Espanya és un estat farcits d’institucions zombis, amb responsables polític, policials, judicials, eclesiàstics, periodístics zombis. I una ciutadania, també zombi, que s’ha deixat mossegar pel ressentiment i els prejudicis contra els republicans, la majoria dels quals es concentren a Catalunya, i s’atrinxeren, com passa a les pel·lícules de zombis, per tal que no els infectin. Els franquistes surten dels seus caus perquè l’aroma de República es flaira des dels jardins, i els privilegis de què gaudien, al més pur estil màsters de Cifuentes, es veu en qüestió per primera vegada a la seva existència. Ja ho deia l’arnat escriptor nacionalista Arturo Pérez Reverte. La cosa ja fa color del drama de 1898. En Flandes, se está poniendo el sol!

 

Nota: Càpsula setmanal del Girona Ara, de Fem Ràdio.

Més bajanades sobre presumptes adoctrinaments

Si es fessin proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de C’s, passejarien pel món com els gurus influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu, sobre com atacar a un col·lectiu tan respectat com els docents. Les acusacions contra l’escola catalana i els seus professionals clamen al cel, no només per indocumentades, sinó per la seva deliberada voluntat de fer mal a un dels eixos de la convivència del nostre país. La seva darrera iniciativa, de vocació electoralista, exigia una mena de nova inspecció público-privada que recorda a un comissariat polític que volgués depurar al magisteri.

No és cap secret que al darrere de les desenes de les denúncies falses i temeràries produïdes aquestes darreres setmanes contra docents, hi ha col·lectius que des de fa dècades van conspirant contra la presència pública del català, que voldrien fiscalitzar els currículums i que veuen en la llibertat de càtedra una nosa. El franquisme sociològic continua molt present entre formacions polítiques que es reclamen liberals, mentre proposa condecorar policies per l’heroïcitat d’apallissar àvies que pretenien votar l’1 d’octubre. Rere aquestes denúncies sense fonament, que en circumstàncies normals, la lògica jurídica hauria d’enviar a les papereres, és probable que hi hagi interès i recursos econòmics de procedència fosca, en la línia d’aquells sectors que reclamaven un “Podemos de dretes”, molts dels quals sí promouen l’adoctrinament neoliberal a les escoles.

Per a Ciutadans, i també per a altres formacions i els mitjans que hi donen cobertura, l’escola hauria de fonamentar-se en aquell model nacionalitzador que esdevingués una fàbrica d’espanyols.  Aquest  ens remet al segle XIX, quan cadascun dels estats que s’anaven conformant necessitaven convertir bretons, corsos o occitans en francesos, a còpia d’imposar una llengua oficial i un conjunt de creences simbòliques. Una de les primeres matèries a impartir-se era la història nacional on s’imposaven relats mítics que justificaven l’existència de la nació: els francesos venien dels gals; els britànics eren una civilització superior; els alemanys esdevenien un poble que il·luminaria Europa; Espanya tenia la missió divina d’evangelitzar el món. Sobretot, l’escola era un poderós instrument dels estats per assegurar l’obediència dels seus habitants.

Per sort, avui aquest model d’escola és més que caduc. En l’actualitat el sistema educatiu o els mestres no disposen del monopoli de la informació. Uns docents molt imbuïts de valors democràtics han fet un gran esforç per formar ciutadans crítics, capaços de pensar per sí mateixos i de ser escèptics amb els missatges que apareixen des del poder o els mitjans. A diferència del segle XIX, no s’exigeix obediència, sinó reflexió. La democràcia no la volem fer entendre com a acatament de la llei, sinó com a responsabilitat de transformar les coses d’acord amb els principis de justícia social. No dubtem a explicar qui era Gandhi o Thoreau, enfront a aquells que entenen la Constitució com el Codi de Hamurabi. A més, i feliçment, les famílies tenen un nivell educatiu i els alumnes tenen accés a canals d’informació inimaginables tan sols fa una sola generació. En aquestes circumstàncies, els estudiants, com les famílies, com els docents són diversos, tenen opinions polítiques diferents, i amb la seva adhesió a la democràcia i la llibertat d’expressió, no s’estan de contradir un poder que els voldria submisos o resignats. Rivera i els seus voldrien fer involucionar el sistema a còpia de llistes dels Reis Gots, o explicar la monarquia o la Constitució com el millor dels móns possibles, o Espanya com a far d’occident. I tot això, compartint l’anhel de l’ex-ministre Wert d’”españolizar a los niños catalanes”. C’s i els seus satèl·lits  amaguen a l’opinió pública que la catalanofòbia, els menyspreus al nostre país, el fet que molts dels seus no s’estiguin de considerar el català com a “lengua de aldeanos” és al darrere d’aquesta distància creixent. No poden ni volen entendre que l’ús de la repressió contra la voluntat democràtica d’un poble ha generat un irreparable divorci emocional entre la majoria de la població catalana i l’espanyola.

Per tractar de justificar els atacs a l’escola, fa uns dies l’ABC afirmava, com a presumpta prova d’adoctrinament, que un 61% de docents catalans eren independentistes. El que no explicava és que, d’acord amb el CEO, el 63% de les persones amb grau, llicenciatura o màster, ho són. Com que tots els docents tenen un (o més) títol universitari, les dades són lògiques. Ara bé, i a diferència de polítics i periodistes, la immensa majoria de docents, en circumstàncies normals es deixen les idees personals a casa, perquè són prou responsables per entendre la diversitat de la població catalana, sense haver de defugir el conflicte, especialment en situacions difícils, quan veuen que han agredit a companys, famílies o alumnes, com va passar l’1-O

Si C’s vol preguntar-se com és que hi ha tants alumnes, pares, mestres, professors que han anat evolucionant vers l’independentisme, potser caldria interrogar-se per les pròpies responsabilitats, i pels factors com ara l’actuació de l’estat, el seu entorn mediàtic, i la presència de prejudicis estesos respecte al nostre país. I potser trobarien que els esdeveniments dels darrers mesos tenen un paper fonamental. L’actuació violenta de la policia contra la població civil, els obstacles polítics i judicials perquè aquesta s’investigui, els presos polítics, la impunitat policial enfront les agressions de la ultradreta,… També estaria bé que posessin el seu focus crítics en alguns fòrums i xarxes socials de les forces de seguretat, on sovint es fa enaltiment de la violència, o com en el recent cas d’un grup de whatsapp de policies municipals de Madrid, amb lloances a Hitler, o comentaris d’un masclisme que esfereeix. Si coses com aquestes passessin entre els docents, seria un veritable escàndol. Com és, doncs, que no s’escandalitzen de l’”a por ellos”, ni exigeixen responsabilitats contra algú que, a diferència dels docents, tenen armes?

 

Nota: Article publicat ahir al suplement L'Aula, del Diari de Girona

Els deures democràtics

Confesso que aquestes darreres setmanes han estat esgotadores. Considero que en aquest referèndum ens ha posat a prova a tots, i en el meu cas, he fet el que he pogut, probablement molt menys que les desenes de milers de voluntaris compromesos. He participat en tres actes electorals, he empaperat durant quatre nits, he sentit en Carles Puigdemont sota la pluja, he imprès cartells i informat als veïns d’on tocava votar, he tractat d’organitzar una vaga general, he assistit a… ja no me’n recordo del nombre de marxes, concentracions, maratons, mogudes en protesta per la repressió. I sí, finalment el diumenge a dos quarts de sis de la matinada, encara fosc, vaig anar al Pavelló de Santa Eugènia a tractar de defensar les urnes i a votar.

Certament, mentre esperava veure com s’organitzaven les cues, envoltat d’amics, veïns, companys, la tira de mestres i professors coneguts, ens arribaven les notícies de com comandos de nacionals i guàrdies civils començaven a rebentar caps a Sant Julià de Ramis, el Bruguera o el Verd. Entre la gent, era obvi que Santa Eugènia no trigaria a ser un dels següents objectius de la seva violència desaforada i itinerant. En circumstàncies normals, el seny hauria fet que sortíssim tots corrents per evitar una pluja de cops damunt dels nostres caps. Personalment no sóc una persona molt valenta, com la majoria dels que m’envoltaven. Tanmateix, ens havia arribat a ser tan difícil votar, prohibint les urnes, perseguint paperetes, tancant webs, segrestant propaganda, amenaçant per terra, mar i aire, que allà ningú volia marxar. Estàvem determinats a quedar-nos costés el que costés. És més, eren sobretot les dones les que més valor i coratge expressaven, com succeeix en tot moment revolucionari. Per això, ens vam mantenir ferms, vam començar les cues, es va omplir el pavelló de votants, i les urnes de vots.

Mai de la vida havia fet una cua tan llarga. Tot i ser des de quarts de sis, fins a quarts de dues no vaig aconseguir votar. Entremig, una visita a la ràdio, i un breu passeig per l’Eiximenis i l’Estació Jove, per percebre aquella determinació de la gent disposada a defensar el vot i la democràcia. La meva indignació per la violència es combinava amb eufòria pel vertigen del moment històric, perquè, efectivament, allò no era una votació normal: es tractava, ras i curt, d’un acte d’heroïcitat col·lectiva, de la construcció d’una nova realitat democràtica.

En votar, ens vam quedar al pavelló. Calia defensar-lo dels comandos mòbils disposats a esberlar caps, trepitjar àvies i infants, estirar pel cabell les dones o trencar-los dits a fi d’endur-se les nostres urnes i els nostres vots, a fi de carregar-se la democràcia i les nostres institucions. No sóc molt valent, tanmateix, com a historiador, i lector de Stephan Zweig, sóc conscient que en els moments transcendents hom ha de fer el que s’espera d’un mateix. I la democràcia no te la regalen. Ens l’hem de guanyar dia a dia, essent al carrer, que com s’ha repetit a bastament, ha de continuar essent nostre.

Al vespre, i després d’haver passat una estona per la televisió, no vaig tornar fins a quarts de deu, quan ja s’era a punt de finalitzar el recompte. Setze hores, quinze quilòmetres i un parell de magdalenes. Una tensió terrible, amb l’angoixa, la incertesa i la indignació sobre com havien anat les coses. Ara bé, després de més de setze hores fora de casa, em quedava la satisfacció dels deures democràtics fets. Vaig treballar molt perquè poguéssim votar, i vam poder votar.

 

Nota: Càpsula de ràdio del divendres, 6 d'octubre al Girona Ara, de Fem Ràdio.

(E)mocions de censura

Reconec que aquests darrers dies m’hi he estat mirant les intervencions parlamentàries de la moció de censura al Congrés espanyol. Ha estat una mirada fragmentària, buscant més la impressió general que la informació concreta, l’essència, més que el detall. Evitaré parlar de les qüestions més tèrboles, com ara el nul respecte a les formes o el lamentable espectacle que faria merèixer a alguns diputats el títol de “cuñao” de l’any o que trobarien un ecosistema més adient en la barra d’un bar brut dels setanta amb la música ambiental de los Chunguitos.

I em quedo amb la idea que l’estat es troba en un estat que s’acosta a una fase crítica, en els moments inicials de certa descomposició. S’ha parlat de corrupció, i s’ha evidenciat que bona part de la classe política que ha pres les decisions estratègiques de les darreres dècades, arrossega més que indicis d’haver actuat com a majordoms del poder econòmic, fent dreceres legals per beneficiar cognoms i empreses molt significades, en trames on alguns partits funcionen com a una mena d’aconseguidors. Una Espanya on les desigualtats han crescut exponencialment, on la pobresa i la misèria ens remeten a temps preconstitucionals, entre el silenci d’una premsa que actua com a altaveu dels beneficiaris d’aquest saqueig exhaustiu dels diners públics i de les exempcions fiscals als mateixos de sempre. No cal dir, que la manera sobre com s’ha tractat la qüestió de Catalunya, presentada com a l’enemic interior que serveix per cohesionar el nacionalisme banal de rojigualda i tarda de toros, amb les policies polítiques paral·leles fabricant mentides i destruint reputacions, fa que la unitat d’Espanya estigui avui, més que discutida. Podríem parlar de com es tracta de demagogs i populistes aquells que discrepen d’aquest ordre forjat per un partit polític format per franquistes, amb idees i retòriques polítiques que semblen un “retalla i enganxa” del programa del “búnquer”. Davant de tot això, només puc pensar en una conclusió, que connecta també amb aquell regeneracionisme del 98 que havíem estudiat a l’institut: el fracàs d’Espanya.

el fracàs espanyol no és tant polític com social, no és tant governamental com nacional

Seria fàcil atribuir la responsabilitat a una classe política deshonesta. No penso cometre aquest error. Al cap i a la fi, i en base al coneixement directe de desenes de representants i membres de partits, la classe política no és, des d’un punt de vista moral, ni millor ni pitjor que la gent que representen. Al cap i a la fi, si tenim al capdavant del govern espanyol algú que afirmava que la catàstrofe del Prestige eren només “hilillos de plastilina”, és perquè hi ha un gruix important d’espanyols que ho han decidit així. No penso fer-me el simpàtic, així que penso que si avui mateix Rajoy decidís menjar-se en directe, i en hores de màxima audiència, un bebé, probablement continuaria guanyant les eleccions. En altres termes, el fracàs espanyol no és tant polític com social, no és tant governamental com nacional.

Els historiadors estem per interpretar el passat, no pas per endevinar el futur, fet que és millor deixar-lo en mans de professionals com el Mag Fèlix o Sandro Rey. Tanmateix penso que la moció d’aquesta setmana passarà a la història com a cert punt d’inflexió respecte a la decadència d’un franquisme sociològic que malda per mantenir el control sobre la seva Espanya, i que queda en evidència i desautoritzada davant la societat, si més no, aquella a la qual no li van inocular el virus de la por. La cruel paradoxa és que mentre que el candidat Iglesias anava enumerant les mil i una raons per tal que el PP es dissolgui com a organització i com a  concepte, la suposada gent d’ordre actuava com un akelarre de cuñaos, com una colla de Torrentes sense gràcia, faltant al respecte, amb expressions de fatxenderia barriobajera impròpia de les mínimes regles del civisme i la mala educació. Això cada vegada s’assembla més a aquella peli de Visconti sobre la Caiguda dels Déus.

 

Nota: Càpsula de ràdio del Girona Ara, de Fem Ràdio

Sabotatge

Si és gros, és gris, té quatre potes rodones i una trompa, llavors és  un elefant. Si col·lapsen deliberadament un aeroport amb una demanda creixent, si no executen pressupostos, si fan anar el corredor mediterrani a cinc-cents quilòmetres del mar, si hi ha un exèrcit d’advocats destinats a impugnar la més ínfima coma de tota norma publicada al Diari Oficial de la Generalitat, si et col·lapsen durant més d’una dècada el Parc Central, si fan el possible perquè els trens no surtin a l’hora, si porten als tribunals a qui planteja posar o comprar urnes, si canvien fiscals com qui es pren unes canyes per empaperar a qualsevol amb cara d’indepe, si tenim desenes de policies destinats a les clavegueres per buscar -o inventar-se- draps bruts als polítics que tenen una estelada penjant al balcó de casa, si marginen a qualsevol intel·lectual disposat a sentir una mínima empatia envers els catalans, si mobilitzen a tota la diplomàcia per fer bullying a qualsevol conferenciant disposat a explicar a qualsevol racó de món allò del procés, si et persegueixen, discriminen, difamen per terra, mar, i aire, això vol dir, simplement, que és un sabotatge.

Mireu, jo vinc d’una família que entre els meus vuit cognoms, no n’hi ha cap de català. Que, a priori, podria tenir vincles sentimentals amb bona part de la geografia hispànica. Tanmateix, he arribat a la conclusió que em faria il·lusió tenir un estat propi. Bàsicament, perquè la meva experiència personal, és que fins ara només en tinc un, d’estat (el que surt al meu passaport), que el tinc en contra. I només cal agafar el tren per comprovar-ho. Que és un estat que veu la llei com una paraula revelada, la missió de la qual és preservar l’herència franquista, i que té una oposició impotent, acomplexada i abduïda per la síndrome d’Estocolm. Un estat que conspira per fer-nos la vida impossible. Un estat antipàtic, policial, demofòbic, urnofòbic, que fa servir els habitants d’aquest racó ibèric com a l’enemic interior necessari per cohesionar un estat que costa entendre com no s’ha esmicolat encara. Un estat que no et reconeix com a nació, i que s’ha d’inventar conceptes estranys per evitar de fer-ho, no fos que s’emprenyessin els fatxes que remenen les cireres i veuen el nacionalisme aliè mentre que dissimulen el seu nacionalisme banal i supremacista. Un estat on manen aquells qui et posen un Càstor davant de casa teva, et provoquen terratrèmols i et fan pagar carretades de milions perquè no te’ls tornin a provocar. Penso que la màfia siciliana té un codi d’honor més elaborat, i que l’Erdogan pensa muntar un Erasmus a Madrid per aprendre com fer la vida impossible a milions de conciutadans, en nom de la democràcia, esclar. Un estat que persegueix demòcrates i protegeix franquistes, on pots acabar detingut si portes una estelada a la seva capital, i pots acabar convidat a unes canyes per la policia si portes la bandera espanyola il·lustrada amb una gallineta vella.

En fi, no sé ben bé què va a fer el president Puigdemont el dilluns a Madrid. No se l’escoltaran ni que portés un carregament d’audífons, ni que anés acompanyat per la Shakira (bé, de fet ja no és benvinguda a la capital espanyola per haver gosat cantar “en el dialecto catalufo”, com deien xarxes incendiades pel més cutre de la Meseta). La unilateralitat, és a dir, el tirar pel dret, és l’única possibilitat de tirar endavant. No es pot negociar amb qui et saboteja les vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana. En fi, hem arribat a un punt que no té sentit fer-nos els simpàtics ni enrotllats. Si som sabotejats dia sí, dia també, potser ja va essent hora de fixar data i pregunta del referèndum, o de simplement, tirar pel dret. I a la manera d’Aribau, dir allò d’Adéu-siau, Meseta, per sempre, Adéu Siau! A la manera d’en Maragall, Adéu Espanya! A la manera d’en Lluís Llach: Que tinguis sort, i que trobis el que t’ha mancat en mi!