Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
El meu besavi
es va instal·lar a Barcelona la tardor de 1898. Tornava de l’espantós ridícul
amb què ens obsequià el nacionalisme colonialista espanyol a Filipines, i
calien noves perspectives. Com explica una vella cançó nord-americana de la
primera guerra mundial, com vols que Johny, després de conèixer París/ torni
a la granja? El desembarcament amb l’uniforme ratllat de l’exèrcit colonial
a la ciutat portuària, allà on el va portar el seu vaixell, devia impressionar
el meu avant-passat, que decidí no tornar al seu poble, proper a Segòvia, sinó
instal·lar-se definitivament a un ciutat aleshores fascinant, aviat coneguda
com a Rosa de Foc.
Així, jo
puc considerar-me com a quarta generació de barcelonins… o no! Aquella ciutat
sempre difícil, va decidir expulsar-nos. La data fatídica on ja estava escrita
la futura exclusió d’aquells no disposats a deixar-nos robar per la burgesia
constructora fou el 17 d’abril de 1986.
Aquell
matí, un vell dirigent franquista, un tipus oportunista de passat llòbrec i
present gris, va pronunciar allò de… “à la ville de Barcelone (España)”.
Aleshores, el model de gentrificació /explotació ciutadana va posar-se en
marxa. A còpia del “Barcelona, posa’t guapa”, fonamentat en la pirotècnia
estètica i buidor ètica, es va procedir a fer una especulació immobiliària que
féu època. Començant des de la derogació dels lloguers protegits –tota la meva
família n’érem inquil·lins-, els no propietaris vam veure’ns forçats, o bé a
deixar-nos robar per la cobdícia de constructors i/o especuladors, o a
abandonar la ciutat en pocs anys.
No vaig
ser l’únic. De la majoria dels meus amics, -gairebé tots llogaters- ja no queda
pràcticament ningú. Hem abandonat els barris per deixar pas a turistes
–activitat primària de ramaderia hotelera- o sobreexplotats immigrants estrangers,
gent indefensa a qui poder robar amb impunitat. Els preus prohibitius de l’habitatge
han allunyat de la ciutat centenars de milers de barcelonins amb pedigrí. Avui,
les elits de la banda de muntanya de la Diagonal, amb els seus sofísitics
discursos, han assolit el seu somni: controlar la ciutat i desnacionalitzar la
capital del país. Fer fora els
escèptics, indòmits I descreguts barcelonins.
Vaig
marxar l’agost de 1994. Els primers anys vaig enyorar-me, no ho nego. A mesura
que la visitava i veia què han fet de la ciutat, com han eliminat qualsevol
espai de referència, destruït llocs de memòria, i convertit en un “fiestòdrom”
dels adolescents dels suburbis europeus”, no puc sinó emprenyar-me quan veig
aquest engendre publicitari, que pretén recuperar un orgull ciutadà robat.
Jo ja no
visc a Barcelona. I molts altres, tampoc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La ciutat no ha conegut res més que alcaldes socialistes en 29 anys d’ajuntaments democràtics que han anat devaluant la idea de l’esquerra. Necessitem que els barcelonins i les barcelonines recuperin la memòria i que la ciutat sigui socialment justa.
Hem de fer de Barcelona la capital d’un estat modèlic en justícia social i no una capital de província amb quatre rics molt rics i uns pobres cada cop més pobres.
Barcelona, efectivament, no para de perdre població.
El model socialista està esgotat i cal alternança. Ens hi hem de posar de cara al 2011 perquè és la nostra capital.