La meva amiga Marianne Brull, ànima de Ruedo Ibérico, i que amb el seu ull clínic d’editora, des de fa molts anys recopila tot allò interessant que circula per la xarxa, em reenvia la convocatòria general que circula per internet d’una vaga general (revolucionària?) contra el capital, responsable veritable de la crisi que es ve olorant fa temps.
Jo, amb aquestes coses, me les miro molt amb el un punt d’escepticisme. Probablement diversos grups més o menys d’estètica àcrata -els anarquistes autèntics els localitzareu pel tamany de la seva biblioteca!- aspiren a catalitzar el malestar general i la inoperància dels teòrics referents polítics i sindicals.
Malgrat tot, mai no s’ha de menysprear el poder del ressentiment. El “creixement” econòmic ha provocat més perdedors que guanyadors, i ara, quan el Titanic pot enfonsar-se, tothom ja sap què passa amb els turistes de tercera. A tot això, la resistència irlandesa al despotisme neoliberal gravat al Tractat de Lisboa, o les iniciatives dels “laboristes” britànics d’imposar 65 hores de jornada (i els republicans catalans amb sisenes estúpides hores a primària) no deixen d’anar afegint llenya al foc. Potser sí que les convocatòries espontànies, al marge de les organitzacions, i les “vagues salvatges” -les “civilitzades” no solen servir de gaire, ens dibuixin un nou canvi de paradigma. Per si de cas, transcric aquesta convocatòria:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquets són els mateixos que callaven quan deien allò d’España va bien’ en l’època d’Aznar?