Nota; Article publicat al suplement L’Aula del Diari de Girona.
A escoles i instituts circula una
llegenda urbana. Si els centres educatius fan córrer la veu que alguna
iniciativa, canvi o innovació beneficia clarament els resultats acadèmics,
automàticament l’administració educativa fa el possible per eliminar-lo o
neutralitzar-lo. “Si va bé, no ho diguis en veu alta”, sembla la consigna
repetida a les sales de professors. Les accions dutes a terme pel Departament
en aquests anys motiva aquesta creença. Allò que funciona o funcionava bé, i no
s’adiu a polítiques d’aparador o minuts de no-do al telenotícies, s’ataca. En
canvi, els invents sense experimentació, els canvis no fonamentats sobre
anàlisis rigoroses, les transformacions dictades a cop de decret i que no fan
altra cosa que parar boig equips directius i claustres, complicar la vida de
les escoles, i en inútil malbaratament d’esforços, no paren de créixer
Només cal recordar alguns
exemples. L’escola rural, vaixell insígna de la qualitat educativa, la nostra
particular escola finlandesa i model que hauria d’ésser de referència per al
sistema educatiu, va veient minvar els seus recursos i qüestionada la seva
existència. Algun responsable la va titllar, amb un cert to despectiu “la
limusina del sistema” per justificar la desinversió materialitzada en una
constant retallada dels criteris de plantilla. Els centres de persones adultes,
amb una admirable feina social de capacitació laboral i humanística, han vist
com el seu necessari creixement ha estat sabotejat. El batxillerat nocturn,
espai de segones oportunitats que ha donat, fins i tot, un president al país,
és ferotgement atacat. Algunes programes realment útils com els punt edu, han
vist retallada la seva dotació de personal. Les aules d’acollida, cada vegada
millor organitzades, es veuen cada vegada més qüestionades. En canvi, proliferen un seguit de projectes
i “invents” de difícil justificació, fonamentats en l’opacitat, l’absència de
criteri i massa sovint desconnectats del propi claustre de professorat.
De tota manera, si ha hagut
alguna iniciativa ubicada entre l’absurd, la inutilitat i l’estupidesa, és la
sisena hora. Sense definició, ni interès ni precedents pedagògics, sense plans
d’experimentació, ni continguts, ni avaluació prèvia ni la més elemental
planificació, la seva aplicació no difereix d’una plaga de llagostes, que, allà
on arriba, devasta l’organització dels centres i absorveix la major part dels
recursos destinats a l’escola pública, en detriment del conjunt del sistema
educatiu. El pitjor del cas és que l’administració, no només ha sentit les
crítiques provinents de la pròpia inspecció, sinó que coneix a la perfecció les
avaluacions encarregades, i elaborades per prestigiosos grups d’investigadors
universitaris, o la fundació Jaume Bofill. Encara que en les conclusions
s’intenta disfressar el desastre amb bones i retòriques intencions de futur,
l’anàlisi és inapel·lable: Només un 9 % del professorat la considera “positiva
o molt positiva”, el 84% dels docents la suprimiria, ha causat greus problemes
d’organització interna, ha facilitat l’entrada massa ràpida de docents poc
experimentats, es detecten més problemes de fatiga a l’alumnat, l’aplicació
s’ha fet de manera improvisada i confusa, i sobetot, allà on s’ha establert, la
mesura ha anat en detriment de fórmules organitzatives que sí havien mostrat la seva eficàcia
(s’estima que els desdoblaments milloraven entre un 8-12 % el rendiment
acadèmic de l’alumnat, mentre que ja se sabia que més hores de docència no
incrementa el nivell).
Davant de la ceguesa educativa, plantegem un repte al
Departament. El comminem a fer una avaluació rigorosa i independent de la
mesura més polèmica de les darreres dècades. Que seleccioni cent centres
públics de primària de tot Catalunya que abastin l’ampli ventall de les escoles
catalanes en la diversitat de la seva sociologia i tipologia. D’ells, que
cinquanta mantinguin la sisena hora com a fórmula d’organització horària. Els
altres cinquanta, amb recursos humans equivalents i cinc hores de docència,
s’organitzin autònomament per optimitzar la seva acció educativa i activitats
convencionals d’atenció a la diversitat. Que s’estableixin protocols
d’avaluació rigurosos, basats en termes estadístics i supervisat per experts
independents amb presència internacional per determinar quina resulta la millor
fórmula organitzativa, a partir d’idèntics recursos emprats. Que tots plegats
en podem treure les conclusions corresponents (qui escriu aquest article pot
estar equivocat, i es veuria en l’obligació de rectificar púbicament, farà el Departament
el mateix?). Crec que això és el mínim que pot exigir-se a una administració
educativa d’un país democràtic, entre altres coses, perquè la societat reclama
transparència, i que no se l’enganyi amb mesures electoralistes. Que potser la
LEC no parla de rendir comptes i de la cultura de l’avaluació? Potser cal que
tothom s’apliqui aquesta màxima, i sense excepcions!
En cas contrari, continuarà
mantenint-se aquesta rumorologia conspirativa que corren per les sales de
professors, amb les quals iniciàvem aquest article i que expressen la profunda
desconfiança que es respira vers l’administració. Segons això, per a molts
docents hi hauria una conxorxa de les classes mitges i mitges altes que
tractarien d’evitar una escola de les escoles més equitatives de la UE per tal
de blindar unes diferències socials creixents al país. L’escola pública, un
dels darrers reductes de l’estat del benestar i que fa possible la igualtat
d’oportunitats, resulta una nosa creixent per al reforçament de les diferències
socials perseguit pels més ben situats, que cerquen evitar la competència dels
més desafavorits.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara que som conscients que la sisena no ha servit per a res positiu, donem la volta a la situació: fem que el Departament rectifiqui i que no obligui a fer 6 hores diàries i que cada centre, dintre de la seva autonomia, pugui decidir de quina manera s’organitza per aprofitar l’augment de plantilla: reducció de ràtios, grups flexibles…
Que comenci algú a moure fitxa…
D’acord Ustec?