Espai de Dissidència

Nota: Article publicat al Setmanari La Directa, el 21 de maig

Antropòlegs com Manuel Delgado o
Gerard Horta ens alerten, fa temps, sobre l’obsessió del poder per controlar
l’espai públic. La criminalització de l’oci descontrolat, les “ordenances
cíviques”, els”Fòrums de pagament”, la repressió creixent al carrer i la
progressiva privatització dels espais responen a l’objectiu de controlar una
ciutadania de la qual sempre es recela, tot reconduint-la vers àmbits privats,
vigilats i d’incitació al consum com els grans centres comercials a les
perifèries de la ciutat.

El mateix succeeix amb el temps.
L’increment efectiu de les jornades laborals, les hores malbaratades en
desplaçaments creixents, l’obsessió per l’oci organitzat esdevè un procés
paral·lel de privatització del temps on els individus perden espais de
llibertat en benefici dels interesos corporatius, tal com reflectia
l’excel·lent metàfora, disfressada de conte infantil, de Momo, de
Michael Ende.

En aquest sentit, l’aplicació
precipitada i gens raonada d’una sisena hora de classe a l’ensenyament públic
de primària, és difícil d’interpretar sense tenir en compte les premisses
expressades als primers paràgrafs. La seva gènesi, desplegament i efectes no
fan altra cosa que corroborar aquesta política creixent de privatització de l’espai/temps
que serveix per desposeir l’individu d’àmbits de llibertat i privar-lo de
qualsevol capacitat d’autogestió per facilitar la submissió al mercat.

L’invent de la sisena hora no va
néixer en el camp educatiu, sinó del polític. Cap a 2002, el PSC va editar el
seu pamflet “Més i millor educació” on recollia un seguit de propostes
encaminades a posar l’educació al servei dels interesos estratègics dels
socialistes i el seu entremat empresarial. Tampoc no van amagar la proposta a
la seva campanya de 2003, i va explicitar-se al Pacte del Tinell del desembre
del mateix any. En el marc de l’excusa del Pacte Nacional per l’Educació va
acabar-se de definir, i imposar en contra de l’opinió majoritària de la
comunitat educativa, i molt especialment dels mestres, al cap i a la fi, els
qui l’havien de fer realitat.

A banda dels seus problemes
d’aplicació (a ningú no se’ls va acudir que no hi havia prou professionals per
implantar-la), i cap mena de previsió de valoració de l’experiència –ni havien
protocols d’avaluació, ni instruccions precises, ni cap estudi que avalès
l’experiència, ans al contrari- la implantació al llarg dels dos primers cursos
ha estat catastròfica. Fins al moment, tres estudis han examinat el seu
impacte, i en tots tres casos, les seves conclusions evidencien la absurda
inutilitat d’una mesura que ha hipotecat el sistema, i és, sens dubte, al
darrere del col·lapse pressupostari a la Conselleria que provoca, entre altes
coses, la desaparició del batxillerat nocturn, la desinversió en educació d’adults
o la supressió d’algunes projectes d’innovació educativa provadament
qualitatius. La gran enquesta al professorat elaborada el març de 2007 pel grup
d’estudis d’USTEC expressava la gran desafecció del professorat, el qual
considerava, en un 80 % que els alumnes sortien més cansats, i en un 67%, que
detectava més conflictes a l’aula, només un 9 % la considerava “positiva o molt
positiva” i un 84% la suprimiria. El mateix any, un grup de recerca associat a
la UdG publicava un estudi encarregat pel propi Departament i basat en
qüestionaris a les direccions. Malgrat el patrocini guvernamental, evidenciava
els danys estructurals produïts en l’organització dels centres i la inutilitat
pedagògica de la mesura. Poc abans de l’estiu, la Fundació Jaume Bofill, en un
informe poc publicitat, s’expressava en termes similars. Les conclusions són
inapel·lables. La sisena hora no tenia fonament pedagògic i havia provocat
diversos “danys col·laterals” en el sistema educatiu.

Per tot això, si no té fonament pedagògic, no pot
respondre a altra cosa que motivacions socials, de control social: acostumar
als menors a estar més temps supervisats de l’estat. Construir ciutadans
permanentment supervisats per adults i sense capacitat d’autonomia personal.
Orwell no anava tan desencaminat. I els qui perseguien Orwell a Barcelona, per
eliminar-lo, tampoc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!