Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

16 de maig de 2008
0 comentaris

Falsa prosperitat

Nota: Article publicat a “El Punt“, ahir divendres.

Falsa prosperitat

Ara, quan sembla que la crisi comença a afectar
també l’estadística, faríem bé d’examinar un període recent que no
sembla que hagi servit per a altra cosa que permetre l’acumulació a uns
pocs. Realment ha estat un temps de prosperitat?

tribuna
Historiador


En caure el mur de Berlín, es féu evident el
descrèdit de les utopies. En nom d’una inassolida igualtat es privà els
individus de llibertat en un marc insolidari. Avui, l’evolució
econòmica del capitalisme també ha palesat la seva condició d’utopia
destructiva. En nom d’una inassolible llibertat s’ha aguditzat fins a
graus mai vistos la desigualtat i fet de l’egoisme una virtut. Dues
dècades després del col·lapse del comunisme, el capitalisme triomfant
ha expressat la seva condició de religió utòpica que requereix
sacrificis humans per alimentar els seus déus.

Els anys de –en termes de Fukuyama– la fi de la
història han estat de creixement (macro) econòmic espectacular i
ininterromput. En el cas del nostre país, analistes superficials en
parlen com d’un cicle d’expansió històrica. Ara, quan sembla que la
crisi comença a afectar també l’estadística, faríem bé d’examinar un
període recent que no sembla que hagi servit per a altra cosa que
permetre l’acumulació a uns pocs. Perquè… realment ha estat un temps
de prosperitat? L’economista Bernard Connolly analitzava recentment la
situació espanyola com a exemple d’irresponsabilitat col·lectiva
fonamentada en el sobreendeutament de famílies i empreses en un context
de baixos interessos –propiciats per la unió monetària– i en la falsa
premissa del perpetu creixement del valor de l’habitatge. Una vegada la
llei de la gravetat se’ns presenta amb tota cruesa, l’embriaguesa
econòmica i les sensacions d’eufòria de vi i roses acaben de la manera
més lògica possible: amb una insuportable ressaca. Una anàlisi
desapassionada revela que el creixement econòmic dels darrers anys no
té fonament real, sinó que és basat en l’expansió del crèdit. En altres
termes, per a la majoria de ciutadans, dependents d’un salari, aquesta
ha estat una època negativa, en què s’ha produït una erosió lenta,
encara que imparable, dels seus ingressos reals, amb una meitat
d’assalariats mileuristes, segons l’INE. Bona part de les classes
mitjanes, amb estudis universitaris i amb bona formació, han anat
perdent posicions i seguretat, i per tant, estatus professional i
social, i això explica el malestar de fons de les societats europees en
general i de la catalana en particular.

Mentrestant, només
aquells situats en esferes properes al poder i amb capacitat de moure
diners –financers– d’alterar el preu de les coses –especuladors– i de
generar plusvàlua en intercanvis comercials i de serveis en un context
de desregulació laboral creixent i una mà d’obra de recent arribada i
escasses exigències –empresaris i determinats professionals– s’han
beneficiat d’un període d’aparença de Belle Époque, en realitat, d’una
dualització social que ha erosionat irreversiblement la cohesió social.
Tanmateix, com tot, una cosa és el que assenyalen estadístiques, i una
altra la percepció subjectiva. Per a moltes persones en situació
vulnerable, per a bona part de treballadors precaris, la sensació no ha
estat necessàriament negativa. El creixement econòmic, la falsa
sensació de benestar, s’ha basat en l’expansió del crèdit, fins a uns
límits sense precedents en la història econòmica del país. De fet,
aquesta ha estat l’única fórmula per accedir a determinats béns i
serveis de consum per a la majoria. En comptes de participar dels
beneficis del creixement –de fet, la participació dels salaris en el
conjunt de la renda nacional ha davallat un 10% en els darrers anys–
els poders econòmics han atorgat el dret… a disposar d’una targeta de
crèdit! A partir de la creació de necessitats accessòries –la
publicitat ha estat una de les indústries més pròsperes dels darrers
temps– persones sense capacitat econòmica suficient, en situació de
vulnerabilitat, han pogut tenir accés a desigs induïts i de dubtosa
utilitat. O han alimentat la pròpia histèria especulativa de
l’habitatge.

 

Paral·lelament les «liberalitzacions»
promogudes des del poder públic, i destinades a concentrar poder
econòmic en poques mans, han aguditzat la precarietat econòmica de les
famílies, han propiciat l’eliminació de les seguretats personals i
laborals, han sotmès a pressions creixents unes famílies que cada
vegada han de dedicar més hores a enriquir a empreses i bancs, deixar
els seus barris de tota la vida, esmerçar més temps de desplaçaments, i
dedicar menys temps als seus fills, o a si mateixos. I això, per no
parlar de les crisis induïdes pels inversors internacionals a
determinats països que han propiciat moviments de població de
dimensions bíbliques i que han fet de la immigració una mena
d’esclavitud postmoderna.

Potser els historiadors econòmics
parlaran del trànsit del XX al XXI com d’una mena de Belle Époque. Com
va succeir en la dècada dels vint del segle passat, aquesta època només
fou belle per a uns pocs. Per a la majoria, només ha estat un període de falsa prosperitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!