Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

13 de maig de 2008
0 comentaris

Una llei d’ambigüitats, una política amb incoherències

Nota: Article publicat al Diari de Girona avui

La lectura de l’articulat de la Llei d’Educació de Catalunya, ofereix
impressions ambígües. Primer de tot, una sensació d’alleujament a l’hora de
comprovar que els plantejaments maximalistes recollits a les bases, en gran
part s’han evaporat. La possibilitat de gestionar privadament centres públics,
una aberració inspirada en els experiments britànics que han acabat per posar
contra les cordes els laboristes, no es recull explícitament, malgrat que hi
pugui subsistir el perill de manera implícita. El llenguatge d’escoles de
negocis que inspirava el primer document, s’ha rebaixat. Algunes de les veus
destacades dirigides des de foscos interesos, han callat. És evident que la
jornada del 14 de febrer ha estat un èxit, no només per la demostració
inequívoca de la ciutadania on s’expressava la insubmissió davant els projectes
privatitzadors del Departament i el Foment, sinó perquè la manifestació va fer
saltar totes les alarmes sobre l’absurd i la inconsciència d’algunes idees
sobre gestió que han fet descarrilar tots els trens que ha tocat.

Ara bé, si els guionistes que van redactar les bases han hagut de passar
per una cura de silenci, de desintoxicació de retòrica neoliberal, això no vol
dir en absolut que els impulsors dels canvis hagin renunciat a imposar la seva
agenda. Ara són més discrets i subtils, tanmateix hi ha massa interesos
personals i fàctics per abdicar de les seves pretensions. Tot i que l’articulat
ens presenta una una llei més oberta, amb majors ambigüitats calculades, els
perills no han desaparegut, i en alguns casos, no resulta gens difícil
endevinar-los. El seu problema és que els impulsors ja han perdut la gairebé
totalitat del crèdit davant la comunitat educativa, perquè sovint les millors
intencions dels articles contrasten amb la incoherència dels gestos quotidians.
Com és possible parlar d’educació per a tota la vida, o de poder
compatibilitzar activitat laboral, familiar i estudis amb l’intent de supressió
del batxillerat nocturn o l’expulsió, a la pràctica, dels centres de formació
de persones adultes, als llimbs de la municipalització? Parlar d’excel·lència i
reconèixer explítitament una sisena hora que compta amb les crítiques internes
dels propis estudis interns del Departament té cap altra lògica que la del sostenella y no enmendalla? La
incoherència ha estat la fórmula més habitual per dissimular la incompetència
de les polítiques educatives de les darreres dècades, i sobretot, de defugir
els autèntics mals del sistema; una doble xarxa amb obligacions asimètriques,
una manca de recursos endèmica i aquesta patològica idea que la manca d’èxit és
atribuïble en exclusiva a la comunitat educativa. Com si no hagués hagut
erradades greus en les decisions del Departament!

Ara bé, la llei manté aspectes inquietants als quals caldrà oposar-se com a
país. La via privatitzadora, tot seguint el model anglès, es manté en la
municipalització. El desenteniment de les funcions del Departament  és escandalosa en alguns àmbits. Només cal
fixar-se en el tram 0-3 per veure com ser resident en un determinat municipi et
fa tenir o no tenir drets com a família, o et condemna a la tirania d’una ETT
com a docent. Tanmateix el més preocupant és la intencionalitat d’encolomar
bona part de l’educació als ajuntaments. Determinats polítics consideren que el
trapàs d’algunes competències –descentralització,
en diuen- permet, com ja ha passat en determinades comarques de la corona
metropolitana, establir tot un conjunt de burocràcia administrativa a
personalitats a qui cal pagar per serveis prestats, amb un model de gestió amb
nombrosos càrrecs intermitjos de dubtosa utilitat i establir àmplies xarxes
clientelars que permetin assegurar –com ja passa al món anglosaxó- reserves
electorals i de poder local.

El següent gran perill, també relacionat amb l’anterior, és que la
diferenciació promoguda pel professorat, pot acabar implicant una balcanització docent. A partir de
l’excusa de la promoció professional, i sobretot la diferent procedència
administrativa del professorat, pot acabar amb estrats massa diferenciats tant
en les condicions laborals com remuneratives. I això, al seu torn, pot acabar
per trencar la principal condició per disposar d’equips pedagògicament sòlids i
solvents, una de les lloables finalitats, que incoherentment pot saltar pels
aires amb l’aspiració dels redactors de la llei, d’aprofundir en la
jerarquització professional.

Finalment, la manca de garanties que el país aquest del qual parla la llei
pugui disposar d’una educació potent de tots els seus nivells, perquè no
concreta les seves inversions, el seu creixement i l’administració directa de
tots els trams educatius –inclosos els adults i el 0-3- és una incitació a la
iniciativa privada a fer-se amb el control del pastís educatiu, de la mateixa manera
incita a diferenciar centres per qualitat i recursos. Voleu dir que el país es mereix una llei així?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!