Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

15 d'abril de 2008
0 comentaris

Transvasaments, mentides i pactes nacionals

La incòmoda situació del conseller Baltasar, sorprès a l’hora de practicar
el contrari del que sempre havia defensat, molt probablement passarà a la
història política del país com a exemple de la incoherència que ha
caracteritzat el govern els últims anys. L’administració irresponsable dels recursos,
la sensació d’improvisació, l’ocultació d’informació, la negació de la
realitat, i la diferència entre principis ideològics i decisions efectivament
preses sembla una tendència estesa en tots els àmbits de l’administració pública
catalana. Aquesta situació provoca, a hores d’ara, un desconcert total en la
ciutadania.

No és difícil establir paral·lelismes entre la cultura de l’aigua demostrat
per la conselleria de Medi Ambient, i el malbaratament absurd dels recursos del
Departament d’Educació. La sisena hora, mesura emblemàtica de la política
educativa dels últims anys és comparable a l’extensió de camps de golf per la
nostra geografia. Una mesura inútil, poc adient, cara i insostenible, que ha
acabat per exhaurir el principal recurs del sistema educatiu; els i les
mestres. Aquesta mesura, presa improvisadament, sense haver fet un simple
càlcul de projecció aritmètica (sembla mentida que encara avui ningú no se’n
faci responsable de tanta absència de planificació) va provocar que, al cap de
pocs mesos s’hagués d’arbitrar l’excepcional mesura, de discutible legalitat,
de permetre l’exercici de docents de secundària a la primària. El problema és
que ara l’onada demogràfica ja està arribant a l’ESO i comencen a haver
problemes per cobrir places de determinades especialitats als instituts, i és
de preveure que en els pròxims cursos aquesta situació no farà sinó
agreujar-se. A tot això se suma un altre fenomen no previst. El setembre
d’enguany els estudiants que entrin a la Normal per seguir la carrera de
mestres d’infantil i primària seguiran un nou pla d’estudis, d’acord amb
Bolònia, que inicialment havia de ser de quatre anys, i que segons últimes
notícies, podrien arribar als cinc, la qual cosa dibuixaria un panorama
dramàtic de dos anys (2011 i 2012) sense docents sortits de la facultat. En
aquestes circumstàncies, qualsevol administrador amb un mínim de seny adoptaria
l’única mesura que la lògica i la racionalitat podria permetre; la retirada
d’una mesura que no ha demostrat cap benefici, i ja acumula una llarga llista
de perjudicis i greuges a la comunitat educativa.

Tanmateix, la filosofia del trasvassament continua mostrant-se a
l’educació. Des de Bases de la LEC, i també des d’exemples concrets de
l’interior de Catalunya ja es materialitzen les intencions d’obrir noves línies
a escoles privades concertades, mentre es nega la possibilitat de noves
construccions i ampliacions escolars als centres públics. Per expressar-ho líquidament,
es tranvassen recursos de la xarxa pública (que no podrà atendre tota la
demanda per les restriccions imposades pel govern) a la privada. Tanmateix, el
mateix Pacte Nacional ja partia d’unes bases en les quals s’especificava que
“calia” compensar econòmicament negocis privats per atendre els alumnes amb
necessitats educatives especials derivats de situacions socials desafavorides.
I tot i que l’administració no es caracteritza per la seva generositat, no és
difícil trobar al DOGC contractes programa –no gaires, tot s’ha de dir- de fins
a 438.000 euros (73 milions de les antigues pessetes) per fer allò que les
escoles i instituts públics sempre fan, sense necessitat d’etiquetar els seus
alumnes ni queixar-se. El que resulta colpidor, és que mentre això succeeix,
enguany els centres públics han vist reduir l’assignació anual per despesa
corrent que no ultrapassa la desena de milers per pagar telèfon, fotocòpies i
farmacioles.

La filosofia del transvasament, que tant van criticar les esquerres en les
seves campanyes electorals, ha estat aplicada per a l’educació d’aquest país.
Amb l’aparença d’un pacte –per cert, amb la clamorosa absència de la majoria
dels mestres-, la realitat és que tots els discursos sobre la nova cultura de
l’aigua o de l’esforç, s’han limitat a alimentar piscines privades i camps de
golf.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!