Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
En una ocasió, un amic escocès, em va dir que Margaret Tatcher havia estat pitjor que Hitler. Davant el meu gest escèptic va reforçar amb arguments la seva categòrica asseveració. Tatcher va fer quatre coses que tots els bombardejos de la Luftwaffe no van arribar a aconseguir. La primera, carregar-se la puntualitat del ferrocarril, la segona, destruir tota la indústria i deixar-nos, doncs, en una posició vulnerable, la tercera, generar una profunda dividió de classes, amb la dissolució de la unitat nacional, i finalment, desmoralitzar els britànics, em va informar. Certament, la revolució neoliberal protagonitzada per la filla d’un botiguer que compartia el te amb personatges de la categoria moral de Pinochet ha fet del Regne Unit una mena d’empresa desunida.
L’assumpció dels postulats de Friedrich von Hayek, va
propiciar uns profunds canvis que, potser han aportat riquesa a un parcentatge
no majoritari, de britànics, al preu d’una brutal desindustrialització, de la
conversió del país en una mena de gran societat anònima, de la gestió dels
afers públics d’acord amb els criteris d’una multinacional, i tot això, amb el
preu, pagat per molts, de pobresa, marginació i sofriment.
És curiós. Els aparents èxits de l’economia britància,
basada en l’especulació financera, és a dir en la manipulació del valor
subjectiu de les coses, és venerat com si es tractés d’una religió –que
requereix sacrificis humans- arreu del món. Alguns, en dirien un estadi
superior de l’antic colonialisme, controlat mitjançant complexos processos
d’externalitzacions i venda de les joies de la corona –fa poc l’índia Tata
es feia amb la propietat, a preu de saldo, de Land Rover i Jaguar-.
El curiós és que aquesta religió que ha enriquit a uns quants, i que ha seduït
a molts més, es disfressi de teoria econòmica, el neoliberalisme, que no
resulta altra cosa que un restyling del vell darwinisme social.
Grups de neoliberals catalans, enlluernats per les creences
difoses a les escoles de negocis o literatura empresarial, reivindiquen sense
complexos el seu neoliberalisme. En una anàlisi dessacralitzada, és com si hi
hagués individus que se sentissin orgullosos de la seva condició de pederastes.
Ara sóc jo qui s’ha passat. Tanmateix, si algú considera moral que els forts
puguin veure créixer els seus ingressos a partir d’esclafar els competidors més
febles, no és difícil fer analogies amb el fet que els més grans n’abusin dels
més petits. Ah, no, de cap manera, el creixement asimètric sempre fa
l’efecte benèfic de la distribució a partir de veure com els beneficis dels
rics regalimen vers els més pobres, em podria retreure Sala Martín. No és
difícil replicar que, segons aquesta lògica, l’abús de menors és defensable
perquè aquests n’obtenen un caramel de la seva violació. Certament, les idees
neoliberals, a partir de la imposició de les seves polítiques maten molt més
que el terrorisme internacional. La gana, la desinversió sanitària, el control
de les economies per part de multinacionals, la imposició de preus abusius dels
aliments, o l’oposició de les farmacèutiques als genèrics en són només alguns
exemples.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Deixa’ls estar. Ells s’ho passen de conya mentre nosaltres s’ho mirem, també de conya. Amb penes, penúries i tot el que vulgues. Tothom anem dins del vaixell aquest. Allò de la M. Thacher no era liberalisme ni neoliberalisme, t’ho dic perquè en certa ocasió vaig anar a raure a una mena de centre de salut o hospital londinenc i allò era de puta vergonya. La reforma d’en Lluch fou molt gran, vista des de la distància. Ens separaven teles penjades entre llit i llit i el del costat estava gairebé morint-se. S’hi posen com s’hi posen, la humanitat, en massa, ho aconseguirem ! Ja ho insinua l’Eudald Carbonell.
Cordialment.