Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

12 de març de 2008
1 comentari

L’externalització del sentit comú

No és infreqüent en converses privades amb responsables municipals sentir lamentar-se dels problemes amb les empreses contractades per les
administracions locals. Tasques de manteniment, recollida
d’escombraries o seguretat, abans realitzades per funcionaris
municipals, han passat a ser externalitzades a mans d’empreses que
subcontracten maquinària i treballadors i, en una espiral de difícil
control, acaben deteriorant el servei que es presta i es disparen els
pressupostos inicials sense assumpció de responsabilitats per reiterats
incompliments. Molts regidors de poble, que a partir de les indicacions
dels respectius partits –amb un perfil creixent de gestoria– havien
quedat enlluernats per les possibilitats de noves fórmules de gestió
privada, ara se senten segrestats per una mena de màfies insaciables
que sovint contravenen impunement contractes subscrits. Els havien
explicat que recórrer a funcionaris municipals implicava despeses i
maldecaps, mentre que la nova enginyeria contractual aportava la
flexibilitat necessària per a una «administració moderna»

El
pitjor de la teologia neoliberal és que el seu món ideal esdevé contes
de fades només útils per seduir administradors incauts. La realitat és
menys galdosa. Alguns ajuntaments, en adonar-se que el servei no es
desenvolupa correctament, s’han trobat que les empreses concessionàries
esdevenien carcasses buides on no hi ha contractats escombriaires o
vigilants, sinó un exèrcit d’advocats disposats a tombar tota
iniciativa legal protagonitzada per modestos alcaldes. Clàusules
abusives o manca de competència efectiva en els concursos fan enyorar
l’època en què als funcionaris municipals se’ls podia sancionar si no
complien, o es podien contractar més treballadors en cas necessari. Per
descomptat, el vell sistema resultava força més econòmic.

Des de
la dècada dels seixanta, els sectors més conservadors del capitalisme
nord-americà, tal com recorda en un recent estudi Gregorio Luri,
finançaven laboratoris d’idees que difonien i elaboraven iniciatives en
la direcció de provocar una involució en l’ordre econòmic mundial. Amb
donacions generoses i gran capacitat d’influència, els think tanks
van impulsar creences sense fonament pràctic, convertides en teoria
econòmica, que consideraven «modernes» i «dinàmiques» les tècniques de
gestió indirecta, la subcontractació o l’externalització. Explicaven
que això permetia reduir despeses. El que no deien és que aquest
conjunt d’iniciatives, aplicades en el sector públic, servia
essencialment per reduir la càrrega fiscal directa –fet especialment
beneficiós per a unes grans fortunes hostils a la progressivitat
impositiva– i obria noves possibilitats de negoci en espais fins al
moment reservats, per la seva importància social o estratègica, a
l’Estat.

Al llarg dels darrers anys, aquesta ideologia,
disfressada de ciència econòmica, hegemonitza unes escoles de negocis
tan influents en l’actualitat com els teòlegs escolàstics a l’edat
mitjana, de manera que presenten supòsits indemostrables amb fets
objectius. Les polítiques globals, entestades a substituir la imposició
directa i progressiva pels impostos indirectes que perjudiquen les
classes mitjanes –el cèntim sanitari o fórmules de copagament–, han
apostat per col·lapsar a consciència determinats serveis públics a
partir d’una desinversió sistemàtica, palesada en el moment de
l’arribada massiva d’immigració. Això és el que s’ha esdevingut a la
sanitat o l’ensenyament, i ha permès, doncs, poder engegar polítiques
de provisió de serveis híbrids públic-privat que permet a capitals
particulars fer de l’Estat el seu caixer automàtic –a còpia de
concerts–, mentre que pràcticament s’empeny els sectors mitjans a
acudir a uns serveis d’igual o pitjor qualitat, tot i que amb «dret
d’admissió», i finalitats de negoci que desvirtuen el sentit de servei
públic. A tall d’exemple, no és difícil trobar casos en què malalts
provinents de la Seguretat Social han estat internats en fundacions
privades dins hospitals públics, innecessàriament tot un cap de
setmana, per cobrar els serveis hotelers a una administració, que no
només ha de cobrir el cost de l’operació, sinó també el benefici
empresarial.

L’externalització, la privatització, implica pagar
dues vegades; es finança el servei efectivament prestat per algú sovint
mal pagat i en precari, i alhora el guany empresarial de qui s’erigeix
en intermediari privilegiat. Implica consolidar una casta parasitària
en el conjunt dels serveis públics, la funció dels quals és ordenar i
parar la mà.

En aquesta època de coincidents conflictes laborals
en els serveis públics cal adonar-se de tot aquest procés generat des
de l’opacitat de l’Acord General de Comerç i Serveis i d’un Tractat de
Lisboa basat a donar l’esquena a la ciutadania europea. És de sentit
comú recuperar les fórmules socialment més rendibles de gestió pública,
o el que és el mateix, la democràcia ciutadana respecte del despotisme
neoliberal.

  1. Hola, Xavier. Suposo que avui no m’estendré tant com ahir al vespre quan, en intentar enviar-te un llarg i sentit comentari, sense haver fet còpia prèvia, se’m va anar tot en orris. Avui seré més fred i fins i tot correré el risc de ser identificat com a una màquina per aquest artilugi que tinc al peu del que escric. Crec que el teu bloc val la pena i mereix ser aprofitat per fer una mica de tertúlia al seu voltant. Allà vaig.
    Et deia que, al meu humil entendre, t’has quedat un pèl enrere pel que fa als mecanismes de frau al pressupost públic sanitari. Et deia que no et prenguessis com a una ironia això del meu humil entendre, perquè no ho és, perquè, malgrat la meva implicació en el món sanitari, odio l’aprofondiment en les fòrmules de pagament de l’activitat sanitària perquè, en definitiva, van encaminades, més que a suprimir guanys fraudulents, a derivar-los a altres agents cada cop més imprecisos, més amagats, més difícils de delatar. Vaja, que els escolàstics que dius pretenen haver trobat una fòrmula millor que pagar els llits, els dies d’estada a l’hospital. Ara, ja fa anys, es paga per processos. Un maluc són tantes peles. Un maluc és una dona de 80 anys que s’ha trencat el maluc. Això de tractar la malaltia, no el malalt, que tant havíem combatut al 68, no ha canviat. Estadísticament és clar que per un maluc són tantes peles de la pròtesi, tantes de la intervenció i tants pocs dies d’hospitalització. Es tracta de fer via, de deixar llits buits per operar i cobrar més, d’enviar la iaia a casa. S’excusen dient que estarà més bé a casa i poc importa que no hagi hagut prou temps per explicar a la seva filla de 58 anys com l’ha de cuidar. Ja s’ho faran. Per l’increment més que notable de la feina que el continu trànsit de gent suposa pel personal, s’han inventat els complements de productivitat, d’acompliment d’objectius. La DPO (Direcció Per Objectius) imposa tantes intervencions, tantes formalitzacions documentals, tantes xorrades … I el personal es va descentrant i no encerta la resposta. Bé, et fas una mica la idea, no?
    Bé, com a prova ja n’hi ha prou, vaig a tentar la sort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!