Espai de Dissidència

Vergonyós i lamentable el tractament mediàtic d’un dels conflictes laborals més enquistats dels darrers temps. En comptes d’explicar el rerafons de la qüestió, obligació d’ètica professional, al meu parer, dels periodistes, es destaquen efectes secundaris que serveixen per tapar les causes. Incidents aïllats, batusses són elevats a la categoria de notícies, mentre que el gabinet de premsa de TMB i l’Ajuntament de Barcelona fabriquen dades inventades amb la intenció de manipular l’opinió pública.
En aquests darrers dies es diu que; a) els conductors d’autobusos de Barcelona volen tots els caps de setmana de festa; b) Tenen 1,9 dies de vacences setmanals; c) No és possible assumir el cost que suposaria aquesta mesura. La realitat és que, a) els conductors d’autobusos de TMB no volen els caps de setmana, sinó dos dies que impliquin 8-9 dies de descans mensuals, com la resta de treballadors, enfront als 5 que fan actualment; b) L’1,9 dies que diu l’empresa que fan de festa és el resultat d’afegir les jornades de vacances i els dies de lliure disposició no remunerats que tenen. En cas que això s’apliqués a la resta de treballadors, resultaria que cadascú tindria 2,9 dies de festa setmanals; i c) Només amb la despesa que destina l’Ajuntament de Barcelona als alts càrrecs de les empreses municipals i a la publicitat institucional, n’hi hauria prou per fer front a una despesa menys important del que es diu. Al cap i a la fi, tothom guanyaria en seguretat.
El que tampoc no diu pràcticament cap mitjà de comunicació important és que els conductors de TMB tenen el suport explícit de personalitats com Mathew Tree, Oleguer Presas, Xavi Sarrià, Carme Sansa, Joel Joan o Víctor Alexandre, és a dir, la plana major del sobiranisme social i compromès. Tenen també el meu.
Espero de tot cor que se’ n surtin amb la seva. La victòria d’un assalariat sempre repercuteix favorablement respecte de tots aquells que viuen del seu treball.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!