Espai de Dissidència

He de confessar que la meva
defensa del vot nul dels darrers dies, m’aporta una allau de consells,
incomprensions i crítiques. La majoria d’interlocutors parteixen de les bones
intencions, i em volen fer avinent que el vot nul i l’abstenció únicament
beneficien les dretes. Altres ja m’acusen directament de dretà infiltrat,
perquè bona part de les meves reflexions els desconcerten.

Comprenc el seu punt de
vista. De fet, jo mateix pensava coses semblants no fa gaire. El problema no
són els  meus processos de canvi de
mentalitat, sinó que més aviat el planteig esquerra-dreta, si prenem com a
màxima el pensament profund d’en Montilla de fets, no paraules, acaba
reduït a una simple qüestió sintàctica; un mer complement circumstancial de
lloc.

En més d’una ocasió he
repetit que, per tradició, idees, circumstàncies i sociologia, he estat
d’esquerres.  El problema no és que jo
hagi abandonat les esquerres, sinó que elles m’han abandonat a mi. Jo em
pensava que votar a l’esquerra implicava un estat menys autoritari, més
respectuós i sensible a la voluntat popular, més equitatiu. Jo em pensava que
votar a esquerra significava posar fre a la injustícia social. Que per redreçar
tot plegat es fes servir una justícia redistributiva, fet concretable en un
repartiment més equitatiu dels recursos, o en què drets com el de l’habitatge
no esdevinguéssin, en termes jurídics, continguts programàtics de diverses
concrecions.

Han passat disset anys de
govern socialista a Madrid, i quatre anys llargs a Barcelona. En aquest temps,
la jornada laboral d’una família mitjana s’ha incrementat en prop d’un quaranta
per cent, perquè l’entrada massiva de les dones al mercat laboral no ha servit,
ans al contrari, per reduir la jornada. Mentrestant, la capacitat adquisitiva
dels salaris s’han reduït substancialment. Va ser a l’era de Felipe González on
va implementar-se una arquitectura jurídica que ha permès fer habitual una
mesura excepcional com és la contractació temporal –que no baixa del 30%
global, i del 50% per als menors de trenta anys-. Va ser Boyer, un ministre
socialista qui va posar les bases de l’especulació immobiliària en acabar amb
els lloguers indefinits antics, on per cert, familiars meus en van ser
directament afectats.

En altres ordres, Aznar ens
va enganyar amb la guerra de l’Iraq com Felipe ens va mentir respecte a l’OTAN.
Rajoy ens insulta als catalans per guanyar vots a la resta d’Espanya, mentre
que Bono, també. El PP posa fora de la llei aquells partits que qüestionen la
unitat d’Espanya, o tanca diaris, i el PSOE ho reforça.

Altres partits, avalen, amb
el seu compromís, aquestes polítiques. I la majoria fan el possible per
desmobilitzar la ciutadania –amb l’excepció d’un cop cada quatre anys-.

Personalment, atesos els
fets, que no les paraules, em costa molt diferenciar una política de l’altra. I
potser sí, que ataco més les esquerres, perquè en teoria ells haurien estar
defensant els mateixos valors –justícia social, llibertat, igualtat, seguretat
laboral, serveis públics- que defenso jo. Tanmateix, com no ho fan, em veig en
l’obligació de protestar. I, atès que jo no rebentaré mai cap acte electoral,
ni muntaré cap espectacle, i encara que sé perfectament que el càstig de l’abstenció
no els farà reaccionar… el dia que estiguin disposats a tirar endavant
algunes de les mesures que proposo, en parlarem! Cap problema, en política, com
va dir Chruchill, no hi ha amics permanents, sinó interessos permanents.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!