Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

28 de febrer de 2008
1 comentari

La fi dels tabús de la Transició

Dimarts passat vaig estar
mirant el debat que al programa Àgora feien alguns dels candidats. El nivell
polític, com succeeix arreu amb aquesta desdibuixada campanya era força baix, i
en aquest terreny, els candidats més veterans, com en Carles Campuzano de CiU, i
l’Alícia Sánchez-Camacho, del PP van esdevenir els més brillants, contrastant
amb el trist paper, especialment de la candidata del PSC, el nom de la qual, ni
tan sols recordo. Ara bé, si he de destacar quelcom d’aquest acte tan propici
per badallar, són les intervencions del públic.

Les comunicacions, ja fos
via mail, ja fos mitjançant missatges al contestador, feien evident que les
preocupacions ciutadanes mantenen major grau de sofisticació que l’oferta dels
partits. Allà on els espectadors exigien canvis profunds, en la direcció d’un
autèntic estat del benestar, els polítcs no deixaven de parlar de diferents
pedaços electoralistes i d’una retòrica farcida d’inconcrecions. Les amargues
queixes a la inconsistència de la Llei de Dependència en va ser un clar
exponent. És a dir, bona part dels catalans, potser animats per les errades polítiques
dels darrers temps, semblen més concienciats i disposats a participar en el
discurs polític del que estaríem disposats a admetre. I cosa curiosa, tot
donant raó a l’outsider savi de Vicenç Navarro, la gent majoritàriament
no vol menys impostos, sinó més, millor i més sòlid estat del benestar. En
certa mesura, aquesta qüestió és acabar amb un dels tabús de la Transició. Com
la gent dissenteix, fins ara de manera relativament silenciosa, de la seva
classe política.

Una altra de les poques coses
interessants d’aquesta campanya, és el missatge inequívoc d’ERC. L’objectiu de
la independència és formulat amb tanta normalitat que desconcerta. És més, en
un context en què les eleccions, aparentment, s’han de decidir en un ring de
boxa dialèctica –els debats-, sobta veure com hi ha parcentatges importants de
la població que van minant, a poc a poc, la idea del manteniment l’Espanya
imperial que va deixar en herència el dictador al monarca. Potser els
historiadors del futur en parlaran d’aquesta campanya com aquella en què els
dos principals líders polítics discutien del sexe dels àngels, mentre cada
vegada més gent estava cada vegada més lluny de l’Espanya del 39, i del seu
re-syling del 78.

  1. Et vaig seguint en el teu bloc, i penso que segons argumentes el teu vot no hauria de ser nul, si no de dretes, ja que les esquerres te les carregues totes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!