En les meves darreres entrades del blog he rebut algunes crítiques per la meva incitació al vot nul. El principal argument és que, aquest posicionament personal, facilita la victòria electoral de la dreta. En sóc plenament conscient. És més, conec amb un cert detall, gràcies als treballs d’Anna Monjo i Eulàlia Vega el resultat d’una abstenció militant que, en les eleccions de 1933 va portar a la CEDA al poder, i va posar les bases de la dissolució de la República.
La història no es repeteix mai, tot i que és fàcil trobar coincidències inquietants. Tanmateix, com que la història s’assembla fóra bo recordar el perquè la massa obrera, majoritàriament organitzada al voltant de la CNT va deixar de donar suport a les esquerres parlamentàries -en especial a ERC- i la seva desafecció va permetre la victòria de la reacció.
De la mateixa manera que la dreta espanyola del país té un problema gros en la no superació de la pèrdua de l’imperi, les diferents esquerres es fonamenten en la seva manca de projecte polític i social, i un cert complex d’inferioritat, gairebé de psicoanalista, respecte al model de país. Hi ha una obsessió per l’ordre que el porta a sotmetre’s fàcilment al poder real i a ignorar olímpicament les necessitats de la majoria social del país. Hi ha la idea subjacent que a la gent que treballa cal tractar-la com a menors d’edat i els fa sospitosos habituals. Es produeix una gran tendència al problema dels polítics professionals del país; sentir-se forts amb els febles i febles amb els forts. Hi ha una aversió a un estat social del benestar a la manera nòrdica que pugui fer possible una autèntica llibertat individual i col·lectiva.
El 1933 hi havia un sentiment generalitzat que calia castigar als responsables d’Arnedo i Casas Viejas. A aquells governants incapaços de complir amb els pactes sostcrits amb la massa obrera a les acaballes de la dictadura: un increment generalitzat de salaris, una jornada laboral de vuit hores, una política d’habitatge digne, una reducció de les reduccions socials i una reforma agrària en profunditat. Cap d’aquelles fites va esdevenir-se. A més, sovint a Catalunya, bona part dels obrers van haver de suportar el tracte xenòfob i menyspreatiu dels paramilitars d’Estat Català, tot trencant amb la millor tradició d’una entesa entre obrerisme i republicanisme que sempre havia tingut molt clar personatges com Companys o Layret.
Certament, allò va acabar com el rosari de l’aurora, tot i que el càstig a l’esquerra per la seva ineptitud i traïdoria estava més que justificat. No van tenir ni la voluntat ni el coratge per transformar el vell imperi en Suècia… i va acabar essent Espanya. Parlem d’ara. Llei de Dependència sense fons. Sisena hora. Núria Pórtulas. Flexibilitat laboral. Especulació immobiliària. Guanys astronòmics al costat d’inflació a la cistella bàsica.
El vot nul, a partir de l’autovot, potser és cert que no servirà per a res, i potser també és cert que pot permetre l’accés al poder de la dreta més reaccionària -després de la sèrbia- d’Europa. Tanmateix, també és una afirmació que les coses haurien de ser diferents. El "decideixo decidir" que molts volem establir per relacionar-nos amb Madrid, crec que ens l’hauríem d’aplicar per decidir quins impostos establim, quina jornada laboral, quin estat del benestar o a quins estats reconeixem o no. I tot això, amb la participació directa dels qui vulguin.
Alguns anònims m’acusen de no tocar de peus a terra. Potser tenen raó. El que passa és que jo, el que decideixo decidir és que ningú no decideixi per mi. Ja fa molts anys que sóc major d’edat, i ja va essent hora que el meu vot no esdevingui carta blanca per tal que els professionals del poder facin el que altres vulguin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De la mateixa manera que els Obama, Clinton, McCain,… MAI polemitzaran sobre temes que tots ells tenen molt clar (pena de mort, fonamentalisme cristià, poder de les multinacionals,…) així els "nostres" Rajoy i Zapatero o bé Solbes i Pizarro saben molt bé que hi ha temes tabú sobre els que cal no parlar-ne mai perquè hi estan perfectament d’acord (els beneficis immorals i escandalosos de bancs i caixes, els desnonaments d’avis incapaços de pagar els lloguers, el 25% dels nens que s’acaba de saber viuen al llindar de la pobresa,…)
Mentrestant el públic seguirà entretingut pel més o menys alt nivell dels debats televisiu de fa uns dies i per qui va ser "the winner"
És veritat que tu has decidir per tu mateix, i tothom té dret a escollir la seva opció. També tens raó en moltes afirmacions que dius, i que més voldríem que es poguessin dur a terme, jo mateix et votaria, però la realitat és la que és, és per això crec que ens hem de situar en el context social polític i econòmic actual. No et volia ofendre amb el comentari de " no tocar de peus a terra ", només era una reflexió.
Dins dels corsés parlamentaris espanyols no hi ha cabuda al canvi.
Només l’abstenció activa com la que proposes o les opcions extraparlamentàries poden ser una alternativa, que, necessàriament, ha d’existir.
… i el que acava passant és que el 30 % de la població (les classes de renda mitjana i mitjana alta) acaven decidint els governs conservadors, afavoridors de les oligarquies. Perquè són ells qui sí van a votar (no se’n perden ni una)
a PP o CiU per mantenir els enormes privilegis.
Les esquerres no són cap joia, per això crec que només diversificant el vot d’esquerres (sense donar majories absolutes als Psoes) i de tradició catalanista podem donar resposta a tot plegat.
La història no es repetiex, perquè el context varia i aprenem del passat, encara que a sigui a trompicons. Seria interessant no repetir els errors de la II República i dotar a les esquerres (si són sobiranistes millor) d’un mínim poder per condicionar la situació.