Espai de Dissidència

Deu fer quinze anys que sentia en Cuní a Catalunya Ràdio. El seu estil agressiu i transgressor, en aquella època, podia semblar més o menys atractiu, sobretot perquè feia el fals efecte d’intentar anar a l’arrel de la notícia, a treure l’entrellat profund dels diversos temes.
Després, és cert, va anar als Estats Units per un temps, i ben probablement quedaria molt afectat pel mal d’Arkansas. Aquesta malaltia és la del típic home acomplexat que, en veure les dimensions d’un país desmesurat, tant en les formes com superficial en els continguts, es deixa fanatitzar a l’estil dels predicadors que devia contemplar en un país on l’individu és tan fràgil que necessita lligar-se a les idees més absurdes que li donin escalf de comunicat.  

Avui, en Cuní és el típic periodista egocèntric enamorat de sí mateix, especialista en la curiosa tècnica de l’entrevistador-opinador, tan estrany a la tradició com al sentit d’ètica més elemental. És evident que tot periodista té dret a pensar el que sigui. El que no ha de fer mai és autoerigir-se com a pressumpte portaveu del poble, atiat per un alè messiànic que el fa representar-se com a l’elegit dels déus.
Hi ha molts que critiquen Jiménez Los Santos i César Vidal per les seves obsessions anticatalanes i antisocialistes. Cuní és el mateix, en català. Els exabruptes no surten de la seva boca, sinó de la seva mirada. El respecte pels entrevistats és nul. I els prejudicis substitueixen a les conviccions. La manera com tracta a la gent que gosa militar en un sindicat, ja sigui Saturnino Mercader, ja sigui Rosa Cañadell, ja sigui qualsevol que gosi mostrar-se com a políticament independent, és tot un exemple del que no ha de fer mai algú amb la responsabilitat de tenir una càmara al davant.
Amb aquest estil periodístic, qui pot gosar criticar la COPE?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!