“El fragor d’un gran nombre de tambors servirà
durant la nit tant per a espantar els teus enemics com per a reanimar el
coratge dels teus soldats: l’esclat d’un gran nombre d’estendrards, la multitud
de les seves evolucions, la seva diversitat de colors (…) llançaran la
inquietud i la perplexitat en el cor dels teus enemics. Així, a més de
l’aventatge que tindràs de fer saber promptament totes les teves voluntats al
teu exèrcit, (…) tindràs també el de cansar el teu enemic fent-lo saber estar
atent a tot el que cregui que vols emprendre, de fer-li néixer dubtes continus
sobre la conducta que has de seguir i d’inspirar-li espants eterns”
Aquest fragment pertany al
milenari llibre de Sun Tzu, L’art de la guerra, actualment una obra de
culte a les escoles de negocis. L’ús d’una estratègia de confusió per conquerir
nous espais i minar l’esperit de resistència dels defensors representa un
seguit de recursos psicològics per a assolir objectius inversors. Sembla que
els assessors del Departament d’Educació han llegit Sun Tzu, i probablement,
assistit als cursos dels economistes més radicals de l’escola de Chicago per
tal d’assolir un nou objectiu a colonitzar. Com ha succeït ja en altres països,
aquest nou espai a ocupar se’n diu escola pública.
És evident que en els darrers
mesos s’ha sentit un gran nombre de tambors. Informes que qüestionen la
qualitat del sistema educatiu. Organitzacions formalment independents que fan
de cobertura ideològica a objectius privatitzadors, intel·lectuals que desacrediten
els defensors de la plaça a conquerir, iniciatives polítiques que serveixen com
a maniobres de distracció, i una guerra psicològica que cerca objectivament
erosionar els ànims d’aquells que consideren que l’escola no ha de gestionar-se
com una empresa… perquè l’educació no ha de ser mai un negoci.
Anem a pams. En els darrers mesos s’ha
tractat d’oferir, tant des de l’administració, com des d’àmbits propers al món
empresarial, un seguit de missatges que ens alerten sobre el pressumpte mal
estat de l’educació. Tothom convindrà que les nostes escoles i instituts són
millorables. Tanmateix, més enllà dels titulars dels diaris, i fent anàlisis
detallades dels estudis rigorosos elaborats per experts, resulta que fins i tot
en el cas dels informes PISA, les diferències numèriques, fetes en base 500,
maximitzen les diferències. Si convertim les xifres en base 100, més
entenedora, resulta que Catalunya, respecte a la UE, es troba a una mitjana de
99, i que els estats més encimbellats no solen ultrapassar els 104, mentre que
el grup dels pitjor qualificats oscil·len entre el 95 o 96. És evident que la
pluja planificada de males notícies, a intèrvals regulars obeeix a objectius
més concrets: el descrèdit de l’escola permet manipular l’opinió pública per tal
de, com considera l’expert britànic Richard Hatcher, fer de l’escola pública
una empresa.
De fet, la intoxicació mediàtica
dels darrers mesos respon a aquest darrer objectiu. Procedir a una autèntica
revolució educativa, l’instrument de la qual es diu Llei d’Educació de
Catalunya, enunciat pompós que amaga un conjunt de mesures legislatives, ja
aplicades a altres països, de conseqüències greus per a la cohesió interna de
les societats, antidemocràtiques i clarament involutives. Potser no és casual
que entre els entusiastes de la llei es trobin membres destacats d’ escoles de
negocis, o aquells que veuen grans oportunitats empresarials, un camp verge que
els inversors podrien colonitzar. I on ensenyants famílies i alumnat esdevindran els nous indígenes a civilitzar.
En primer lloc, i a diferència de
qualsevol llei ordinària, el Departament ha ocultat l’articulat. No és estrany
que un govern pressumptament democràtic faci de l’opacitat el seu principi de
política educativa? Tanmateix, les bases de la llei ja anuncien allò que va
esdevenir-se sobretot a l’Anglaterra de Tony Blair. Una autonomia que implica
una administració desentesa de la gestió. La reducció dels alumnes a la
categoria de capital humà, la pràctica expulsió de les famílies de la
participació democràtica a escoles i instituts, la possibilitat que centres
públics puguin ser gestionats per entitats privades, que capital privat pugui
determinar aspectes de gestió o curricular o que les diferències entre escoles
puguin multiplicar-se.
L’estratègia de tambors i
estendards mediàtics tendeix a centrar el pes del debat sobre els professionals
de l’educació. És una bona fórmula per aixecar cortines de fum que impedeixin
veure a l’opinió pública l’essència de la llei i els objectius profunds
perseguits. En les darreres setmanes han anat apareixent notícies que,
utilitzant la manipulació d’informes rigorosos, presenten dades sobre
pressumptes condicions salarials i laboral del professorat català. Es tracta
del manit recurs de desautoritzar un col·lectiu vocacional i pilar bàsic de
l’estat del benestar, amb la intenció de minar la seva autoestima i capacitat
de resistència. Una lectura més detallada fa que entre els informes reals i la
nota de premsa, qualsevol semblança resulta pura coindicència.
Tanmateix, hi ha algunes idees on
clarament es veuen les intencions d’aquells que pretenen fer la revolució
capitalista a les escoles, i sotmetre-les directament a la lògica del sector
productiu. Una de les conclusions tracta sobre la pressumpta manca
d’expectativa professional dels docents. En la pròpia experiència, la majoria
d’ensenyants, obté la seva satisfacció no en la possibilitat de competir en
salaris o posicions jeràrquiques, sinó en un fet que desconcerta a uns
responsables polítics amb mirades d’economistes: la feina ben feta, el dia a
dia, la constatació que l’alumnat progressa, es fa ciutadà, i malgrat tots els
tambors, van construint un país, que pel que es constata dia a dia, no està tan
malament
Zygmunt Bauman presentà, el 2005
un petit assaig a la London School of Economics, sota el títol la utopia en
l’època de la incertesa. Allà plantejava una metàfora que reflecteix el
procés històric actual. Explicava l’autorepresentació social en tres períodes
històrics. Per a la humanitat premoderna evocava la imatge del guardabosc,
preservador de l’ordre natural i hostil a qualsevol element que l’alterès. La
modernitat ensalçava la figura del jardiner. Cada individu tenia una utopia,
una representació ideal de com havia d’ésser el món: una harmonia generada articicialment,
tot tractant d’administrar les plantes per tal que aquestes poguéssin créixer
tot cercant la bellesa. En el món de la globalització sembla imposar-se el
model del caçador. Una humanitat que cerca en la caça una lluita incessant per
conquerir i explotar qualsevol paisatge, natural o artificial, o àmbit privat o
públic. Molts intel·lectuals ens retreuen restar ancorats en la nostra imatge
de jardiners. La major part de docents no poden evitar identificar-se amb la
pala i el rasclet, i això fa que els retreguin l’escàs entusiasme per
l’escopeta. Molts voldrien que les nostres escoles fossin reconvertides en
clubs cinegètics, tot ensenyant al nostre capital humà les tècniques
bàsiques d’esdevenir un bon caçador, sota el perill d’esdevenir presa. La ciutadania,
faria bé a considerar quin model d’educació vol. I sobretot, d’informar-se bé a
partir de fer-se una pregunta en llatí. Qui prodest? A qui beneficia aquests canvis?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!