Espai de Dissidència

Tot just ahir, vaig fer una trobada amb les CUP de Girona. Es tractava de conèixer el posicionament de les Candidatures sobre la privatització de l’ensenyament que dibuixa la nova Llei d’Educació de Catalunya. Amb en Jordi Navarro, que l’any passat s’havia presentat a les llistes de l’Ajuntament amb uns resultats prometedors, ja hi havíem coincidit en alguna ocasió, en un parell de debats sobre llengua i ensenyament i una tertúlia a la ràdio. També en coneixia algun que un altre membre i en tenia constància de la gran feina realitzada arreu del país…

Tanmateix, ahir vaig sortir esperançat. Més enllà que hi estiguéssin d’acord amb mi o no, aquesta nit hi he estat pensant molt en les formes i en el fons. Jo, que sóc un escèptic, que mai no he format part de cap partit -i dubto que ho faci-, vaig sortir amb una impressió molt favorable dels tres nois i una noia que em van atendre. Tots molt joves, amb el cap ben moblat, i una actitud natural i receptiva que difícilment es troba en cap altre polític dels partits convencionals. Molt ben llegits, és a dir, amb una lucidesa crítica destacable, i a més, amb aquesta actitud cívica que implica que la política comença i acaba al carrer, i que és la gent la que ha de dictar les normes a les institucions, i no a l’inrevès. En aquest sentit, utilitzen tàctiques velles. Les de la mobilització, les de reapropiació dels espais públics, les de la sociabilitat popular de tota la vida, sense distàncies ni jerarquies implícites. Tres dècades d’una Transició anestesiant, han permès que la ciutadania es trobi en una posicióvulnerable, a mercè dels globalitzadors i els seus paranys. És una bona notícia que hi hagi grups inconformistes, i insubmisos a la resignació. Bona sort!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!