Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

22 de gener de 2008
2 comentaris

Patacada a la borsa

Finalment, s’estan complint les profecies. Després d’anys d’engreix a les xifres macroeconòmiques, la realitat de l’antidesenvolupament s’està complint. El capitalisme de casino acaba de mostrar els seus límits.
La caiguda generalitzada del mercat financer, és una resposta immediata al model neoliberal dels darrers anys. Com a historiador que he llegit a bastament sobre el crash de 1929 he arribat a la mateixa conclusió que la major part d’investigadors del tema. No hi ha un acord unànime, de fet, no en tenen ni idea de les causes profundes de com l’efervescència econòmica dels vint s’esvaí en pocs mesos. Ells no s’ho explicaven, i nosaltres tampoc. Es parlava de sobreproducció, es parlava de por, es parlava de sobreescalfament. El que sí que és cert és que, després del crash es van implementar un seguit de controls financers per evitar que això passés, i per protegir l’economia dels capricis del mercat.

Malauradament, des de mitjans dels setanta, i especialment, a partir de l’arribada del model neoliberal, a principis dels vuitanta, amb la influència de Friedman i l’escola de Chicago de la mà de Reagan, Tatcher i Miguel Boyer, aquests controls s’han anat desmantellat. I qualsevol element de seguretat del sistema s’ha desmantellat amb la intenció d’incrementar la perspectiva de guanys. Això no ho dij jo, ho diu algú tan expert en el món financer, amb coneixements íntims com l’antic president del Banc Mundial Joseph Stiglitz. L’absència de control ha permès retornar a un món de finances perilloses, on l’especulació és capaç d’ensorrar la indústria més eficient i capaç.
Ara convé lamentar-nos de no haver adoptat a temps mesures com la Taxa Tobin (un impost al moviment del capital per evitar pànics i eufòries). O haver permès que el mercat immobiliari es comportès amb la mateixa alegria que la borsa de Nova York als anys vint. De fet, una de les causes del col·lapse d’aquella crisi fou el fet que els inversors s’endeutaven fins a límits inimaginables per comprar accions. El mateix que passa ara amb les hipoteques, i l’alegria amb què el mercat ha permès els bancs concedir hipoteques molt per sobre del valor real de la propietat.
Davant d’una crisi tan brutal com la del 29, l’única fórmula que va demostrar la seva eficàcia per conjurar-la té un nom: Keynes. No valen experiments. Allò que ha demostrat la seva eficàcia, ens hauria de servir per sortir-nos-en. Això sí, a canvi que els rics deixin de guanyar tant.

  1. Un llible molt interessant internet
    (a internet es troba un resum en pdf):

    DINERO SIN INFLACIÓN NI TASAS DE INTERÉS

    Extracto-Resumen del libro Dinero sin inflación ni tasas de interés, de Margrit

    Kennedy

  2. La Taxa Tobin va contra la filosofia d’allò que coneixem com a "la Borsa", una veritable selva on res ni ningú està segur, per bé que molts dels moviments i les seves rèpliques siguin prou previsibles.
    Si a la Borsa li treus el risc que provoquen les eufòries o les depressions, deixarà de ser un camp d’especuladors, i l’expectativa de guany minvarà fins a cotes poc atractives pels posseïts pel dimoni inversor.
    "Si ets ric, no juguis a Borsa. Si ets pobre, no juguis a Borsa". Vet aquí una dita que em vaig empescar fa anys. La Borsa només té sentit per als que no són ni una cosa ni l’altra. Posen els calés a la selva de les finances, i aviat deixen d’estar en terreny de ningú i passen a engreixar les files dels pobres o les dels rics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!