Espai de Dissidència

Aquests darrers dies he estat llegint el llibre de Miguel Artola La guerra de la independencia, Espasa, Madrid, 2007. Volia fer un tast del que ens ve a sobre amb el seguit de commemoració del bicentenari de la coneguda Guerra de la Independència (1808-1814), denominada per la historiografia catalana com a Guerra del Francès.
No és cap secret que la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, pretén aprofitar aquest aniversari per reactivar un dels mites fundacionals de la nació espanyola moderna, amb tot el que comporta; trobades generosament subvencionada d’historiadors, simposis, exposicions, publicacions i fins i tot un film dirigit per José Luis Garci. Tot plegat, trobo moltes semblances amb la parafernàlia organitzada el 1992 per a la commemoració del V Centenario.

El llibre d’Artola, un historiador acadèmic, de gran prestigi entre una historiografia hispànica cada vegada més desconnectada, no ja de Catalunya, sinó de la cultura europea, és un reflex del que ens vindrà a sobre. No us penseu que es tracta d’un pamflet, una obra infumable de propagandística ensalçadora de la nació. Els acadèmics espanyols no solen caure tan baix com per emular Pío Moa. Tanmateix, la tesi central i el llibre resumeix, d’entrada, totes les dificultats d’anàlisi que és de preveure, es repetiran al llarg dels propers mesos.
Aquest treball, que parteix d’unes bases interessants i suggeridores -La fallida de l’Antic Règim, l’eclosió de "el poble en armes", els indicis de la divisió posterior en les dues espanyes, aviat fa aigües. Malgrat treballar amb un material interessant, amb aquest plantejament sobre la "guerrilla" descontaminat del discurs que féu d’aquest episodi històric un model d’ensalçament patriòtic franquista, el llibre no acaba aportant res. Després d’una breu explicació del context que explica les circumstàncies tragicòmiques del motín de Aranjuez  i la baixa categoria moral dels Borbons, tot plegat degenera en un intent frustrat de fer una crònica de batalletes en què la línia discursiva resulta pràcticament inexistent.
Pel que fa precisament a la història bèl·lica, Artola fa evident les seves mancances. Tot i voler, no pot emular historiadors militars com Lidell Hart, Anthony Beevor, o en el cas espanyol, Carlos Blanco Escolà, Gabriel Cardona o el nostre sempre didàctic i divertit Oriol Junqueras. Tampoc manté l’alçada interpretativa d’un Henry Kamen denostat per l’establishement acadèmic hispànic. Tres quartes parts del llibre expliquen sense coherència atacs i retirades, sense dates, sense a penes cartografia, i sense cap altre lligam. S’entèn que la guerra del francès és un conflicte difícil d’analitzar, i realment està poc i mal estudiat. Tanmateix, aquest és un exemple d’obra fallida, jo diria que improvisada, per part d’una història que té poca cosa a dir, malgrat que molts tenen molta cosa (sembla a celebrar).
Sospito que aquest segon centenari serà encara pitjor del marxista (per allò dels germans Marx) quinto centenario. Encara recordo com "Curro", mascota de l’Expo 92 de Sevilla, va sortir nedant d’aquella rèplica d’un galió enfonsat el dia de la seva botadura.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!