Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Com a barceloní expatriat, com a ciutadà d’un dels països més turístics del món, com a turista accidental, després d’assistir a la deriva de la indústria turística, no em queda altre remei de denunciar el turisme com a una de les activitats més destructives que es coneixen. No perquè faci malbé l’entorn ocupat (que també), sinó perquè, a la llarga, els interesos empresarials acaben per encetar una transformació radical a la recerca de l’exclusió de la població local, i la subversió de les relacions socials i econòmiques.
Els barcelonins saben de què parlo. De ser una ciutat en el sentit civitas, centre polític i econòmic d’una comunitat, espai de trobada, de sobte, s’esdevé una mena de decorat on els visitants acaben apropiant-se de l’espai públic, i provocant que l’organització social i econòmica es faci en funció d’aquesta activitat (i els autòctons, una mena de comparses). Barcelona és venuda com a la ciutat on es pot fer de tot, tal com expliquen molts catàlegs i planes web. I, lògicament, els hooligans arrassen tot el que poden. Que Barcelona és una ciutat chic. Els rics del cagar d’arreu vénen a ocupar els seus espais tot provocant un encariment de la vivenda. I encara pitjor, a partir de les pressions que munten per arraconar allò que no els agrada, en munten una gentrificació als barris on s’instal·len. Finalment, els ciutadans acaben essent reduïts a la categoria d’aborígens.
Aquesta reflexió me l’ha provocada la lectura del llibre de Naomi Klein La doctrina del xoc. Explica el cas del tsunami del 2004, quan van morir centenars de milers de persones a l’Àsia. Aquesta va ser una gran oportunitat per als interesos turístics de la zona, que van reconstruir ràpidament els hotels, mentre van provocar el desplaçament de les comunitats de pescadors, que des de feia generacions, ocupaven la primera línia de mar. Les multinacionals del turisme, els inversors internacionals, han provocat el desplaçament i confinament d’aquestes persones a l’interior de l’illa o als suburbis de la ciutat, on no tenen res a fer, després de prohibir el seu retorn a casa seva. Cal construir un paradís turístic per als rics occidentals, i per a això, cal eliminar aquells elements del paisatge que fan nosa. No m’estranya gens que després vagin posant bombes a Bali.
Trobo que és una metàfora dels temps actuals, que ens indiquen on ens porta el turisme. Proposo una cosa. Abans no sigui massa tard, i acabin desallotjan-nos per muntar un altre Las Vegas al Mediterrani, ser el màxim d’antipàtic i hostil als turistes. Tractar de muntar una fama terrible sobre els catalans. Ja que caiem malament a tot Espanya, siguem els més antipàtics d’Europa. Ser grollers, hostils, emprenyadors per aconseguir que no vingui ningú a passejar-se. Potser així podrem estar més amples, i menys amenaçats pels malparits que vénen a emborratxar-se "a la botiga més gran del món".
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És canviar l’oferta, en lloc de la botiga més gran del món, cal intentar convertir-se en el museu més gran del món, el passeig més gran del món, el geriàtric més gran del món…