Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La vaga d’autobusos de TMB, amb possibilitats d’intensificació durant les properes setmanesencara, representa un d’aquells indicatius que assenyalen els moviments de fons que sacsegen la societat catalana des de dins.
Més enllà de la propaganda creuada -especialment vergonyosa la de l’ajuntament i la d’uns mitjans que confonen més que analitzen- sembla que el conflicte respon a la reacció enfront a la radical transformació de les relacions laborals estimulada des d’uns partits pretesament d’esquerra que aposten a fons per una agenda neoliberal friedmanita, o el que Viviane Forestier podria categoritzar com a terrorisme econòmic.
A diferència d’altres conflictes laborals on hi ha, no els sindicats majoritaris, sinó aquells que van anar de bracet amb els partits per ser els grans beneficiaris de la transició, gairebé sempre es basen en reivindicacions salarials -sempre neutralitzades per l’increment de preus- o la negociació per fer més suaus les pràctiques empresarials del downsizing, és a dir l’acomiadament massiu a la recerca de subcontractes i increment de beneficis.
Aquí no. La CGT, malgrat tot, hereva de la CNT, probablement el sindicat europeu de tradició més gloriosa, i un sindicat professional, han tirat pel dret amb una reivindicació ben nítida i tangible. Un dret al descans setmanal de dos dies.
El tractament mediàtic ha estat infame. S’ha titllat de radicals a una reivindicació que gairebé la podria sostcriure Unió Democràtica -els pares tenen dret a compartir més temps amb els seus fills- i alhora desvetlla que l’increment dels serveis a la ciutadania no són vàl·lids si aquests es fan a costa dels drets dels treballadors -com passa a la sanitat i l’educació-.
Espero que els conductors d’autobusos es puguin sortir amb la seva. Seria una victòria de les que ens en podríem beneficiar tots. Qualsevol victòria assolida per treballadors organitzats és una victòria per a tots aquells que depenem d’un salari.
Tot el meu suport amb vosaltres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot això estaria molt bé si no hi hagués un conveni col·lectiu en vigor fins al 31 de desembre de 2008. O és que els acords no serveixen per a res? O és que els signants no representen ningú? O és que potser no és veritat que hi ha un conveni en vigor fins a aquesta data? Si el 95% dels treballadors (que diuen que són els que han secundat la vaga) no estava d’acord amb el conveni, era qüestió de desproveir d’autoritat els signants, i no pas crear ara aquest merder…
Hola Xavier,
Jo ja fa 7 anys que no visc a Barcelona, estic vivint a la Garriga, i treballo a una escola. Vaig marxar de Barna perque tinc bessons de 6 anys i estava vivint al Raval en un pis molt petit sense ascensor. En aquests moments estic en el PSC de la Garriga, però tinc una pica baralla perque no estic d’acord com el govern central i autonòmic estant portant a terme el temes de les infraestructures. estic d’acord amb tu amb aquest article.Hem de lluitar per aconseguir aquestes millores.
Espero que sapigues qui sóc.
Si la CGT fós l’hereva de la CNT, no estaria federada a l’Associació Internacional dels Treballadors?
Cal no confondre "herència" amb "escisió". La primera és una consecució, i la segona és un paral·lelisme.