Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

30 de novembre de 2007
4 comentaris

Carta oberta a Joan Rossell

Benvolgut sr.
Avui he escoltat les vostres declaracions sobre el pressumpte excés de 150.000 funcionaris a Catalunya. Heu explicitat, a més, que no tenen res a fer, i que fóra convenient prescindir-ne per tal de fer del país (no tinc massa clar de quin en parleu) més competitiu.
Miri, sr. Rossell. Imagino que voldria que no hi hagués inspectors de treball, ni professors ni metges als serveis públics, ni empleats de correus, ni tampoc recaptadors d’impostos. Els primers, perquè el poden obligar a fer complir les normatives laborals que els membres de l’organització que presidiu incompleixen, o que els segons i tercers impedeixin que alguns propietaris de capital puguin fer negoci amb diners públics, o que els darrers indaguin sobre els orígens de la vostra fortuna personal, i la dels vostres afins. Ho puc entendre. Tanmateix, el que em molesta profundament és l’ús de la mentida, la falsedat, la fal·làcia i la manipulació per tal que cali el missatge entre l’opinió pública.
Sr. Rossell, com a coneixedor de la història, és evident que si en aquest país es pot prescindir d’algú és dels empresaris. Us explicaré perquè.
Contràriament a les mentides que solen explicar els propietaris dels mitjans de comunicació, quan el juliol del 1936 els vostres amics polítics van donar un cop d’estat, que va provocar una revolució, el propi Foment del Treball es va sorprendre que les vostres fàbriques, les vostres empreses col·lectivitzades, no només no van rebre danys, sinó que la productivitat va incrementar-se i es van produir grans millores industrials, com el professor Antoni Castells va comprovar a la seva tesi doctoral. És més, es van realitzar, en el dur context de la guerra civil, grans infraestructures com l’electrificació del ferrocarril. I tot això, sense vostès. Mentre els de la vostra classe social van marxar a Gènova, les empreses van ser millorades per part d’uns treballadors amb una gran capacitat d’iniciativa, que havien de fer front a una economia de guerra, i que tanmateix, sense patró, van fer funcionar les empreses amb una competència que ja la voldrien ara els vostres directius.
Fins i tot, membres de l’organització que representeu, el Foment, no va patir cap dany, cap deteriorament del seu llegat artístic i cultural, ben a diferència de les residències obreres destruïdes per les bombes que els de la vostra classe van pagar. Així, quan vau tornar a recuperar les vostres propietats, el 1939, us vau quedar amb la boca oberta. I, ben segur, devíeu agafar por, perquè d’aquesta manera palpable s’havia demostrat la vostra prescindibilitat com a grup.
Sr. Rossell, si sobra gent, són empresaris. Perquè és cert que en una societat complexa com la nostrra continuarà essent necessari la producció de béns i serveis. El que no està gens clar és que sigui interessant que hi hagi grups socials que acumulin en excés recursos i poder, que algú disposi de patrimonis impossibles de gastar en diverses generacions. I que hi hagi gent, com molts dels vostres associats, que faci de l’especulació un modus vivendi.
És cert. Entre els vostres becaris, encarregats de l’elaboració de propaganda capitalista (perdó, volia dir del cant de les excel·lències del mercat) se’n diu dels funcionaris que són una colla de privilegiats. Imagino que un doctorat en història m’autoritza a posar en evidència els esvorancs de les vostres argumentacions. "Privilegiats", tant durant l’era moderna com contemporània, defineix a aquells individus que, d’una banda, compten amb el privilegi de l’exempció fiscal, i de l’altre, amb el privilegi de poder viure sense treballar. Si us plau, no peleu una ceba com féu sovint al Foment. Qui més evadeix impostos, solen ser uns empresaris, que per càpita paguen menys que els treballadors. I dubto molt que ser empresari de debò, és a dir, seure al consell d’administració de diverses empreses i societats patrimonials, sigui una feina de debò. Si més no, el que s’hi acosta és l’administració de patrimoni, l’especulació i la conspiració. Sí, ja sé que queda molt bé passejar-se per les seus de les vostres empreses, mentre dineu al Círculo Ecuestre amb gent de la vostra fila, o reverenciar-se davant la família reial. Tanmateix, un mestre que ensenya, un carter que reparteix cartes, o un inspector de treball que aixeca actes de les moltes irregularitats de les vostres empreses, paguen impostos, i sobretot, treballen. I potser haurien de treballar més, per tal de posar-vos al lloc que us correspon.
Senyor Rossell, entre vostè i jo hi ha abismes i proximitats. Abismes, perquè prové, ben segur, d’una família que va poder oferir grans oportunitats, i un bon patrimoni que l’eximí d’agafar rodalies a diari. Per la meva banda, fill d’un metal·lúrgic, treballador de diversos oficis, i sí, finalment treballador al servei de la societat, hi ha distàncies. Proximitat alhora, perquè posseïm un pòsit cultural similar. A mi també m’agrada Puccini i és possible que a vostè li agradi Ibsen i Tolstoi, com a mi em succeeix. Bé, potser, el meu currículum és una mica més llarg, vostè amb una enginyeria i estudis incomplets de polítiques, jo amb dues carreres, un doctorat i estudis incomplets de drets. Tanmateix, la meva opinió, fonamentada en la realitat, que no en la creença, com a mínim, té el mateix valor que el meu.
Probablement, així, si vostè va fer ahir les declaracions que va fer, permeti’m que jo faci les meves. Efectivament, a Catalunya sobren empresaris. Al meu entendre, bona part de les empreses haurien d’ésser col·lectivitzades i autogestionades pels treballadors. I finalment, proposo una reforma fiscal. Demano a l’estat que canviï la fiscalitat, i que estableixi uns ingressos màxims de 100.000 euros anuals. I un patrimoni màxim, per exemple, de deu milions d’euros. Ah, i que en cap empresa, l’empleat més ben pagat no ultrapassi el límit de cinc vegades a l’ocupació menys remunerada. La resta, hauria d’ésser col·lectivitzat. Perquè, senyor Rossell, tant vostè com jo, com els vostres empleats, com el carter i la dona de fer feines, valem el mateix.

  1. Doncs algun funcionari sí que sobra, què vols que et digui…  Tret de metges i mestres, jo n’el·liminaria uns quants!
    I, a banda, ja m’estan començnat a inflar els collons…  Per quins set sous un funcionari ha de tenir més drets que jo, com a treballador d’una empresa privada?  Que es fotin!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!