Espai de Dissidència

Avui, a el diari El Punt apareix el meu article El mirall anglès sobre el que hi ha al darrere de la Nova Llei Catalana d’Educació

“Educació, educació, educació” van ser les paraules pronunciades per Tony Blair en un conegut discurs, el 1997 per enumerar les tres prioritats de la seva acció gubernamental. Una llarga campanya de manipulació política havia estat realitzada per desprestigiar un sistema educatiu, que si bé tenia els seus problemes, derivats essencialment de les dessoladores conseqüències socials det tatcherisme entre les famílies treballadores, en absolut mantenia una situació catastròfica. El fet, és que aquest discurs, dissenyat per experts publicitaris, va ser més pensat per seduir electors que per elaborar alternatives qualitatives. Dins el pack discursiu hi havia una sofisticada retòrica com “competències”, “avaluació” o excel·lència” que substituïen els vells valors republicans de “llibertat”, “democràcia”, “igualtat” o “cohesió”.

Passada una dècada de neolaborisme, els invents educatius duts a la pràctica fan pensar en una illa, que més que britànica, del doctor Moreau, figura literària caracterizada per les monstruoses conseqüències dels experiments d’un científic boig. Les tècniques de gestió emprades per les autoritats educatives han aconseguit una privatització encoberta del sistema. A molts els sonarà bé la música, tanmateix, anem a repassar alguns resultats pràctics.

La pressió avaluativa sobre el professorat va aconseguir efectes contraris als que afirmava defensar. Els docents més competents, els més qualificats i amb experiència, cansats de veue qüestionada la seva figura, van fugir del sistema, buscant sortides professionals més ben valorades, mentre que els universitaris més brillants no contemplaven la docència com a opció laboral. El sistema públic anglès, com altres amb experiències similars, han hagut de recórrer a Sud-Àfrica o Paquistan per reclutar professorat sovint amb formació precària i motivacions exclusivament econòmiques. L’autonomia ha derivat en una dinàmica en què, més que seleccionar el professorat, els centres “excel·lents”, han acabat per seleccionar les famílies. El frau a les proves d’avaluació, sovint en mans de companyies privades que actuen com a agències de “rating”, el maquillatge estadístic de resultats ha passat a ser una constant que impedeix disposar d’una radiografia exacta del sistema. Paral·lelament, la guetització ja generalitzada amb anterioritat, està transformant les classes socials en castes on resulta impossible l’ascenció social. Algunes escoles han acabat en mans d’empreses privades, sovint de companyies en interesos de defensa i animades per determinades sectes cristianes que imposen valors educatius militaristes o veten Darwin. Fins i tot, companyies privades controlen la inspecció, sovint amb una funció més de control ideològic que de competència professional. Paradoxalment, pràcticament cap d’aquestes iniciatives ha superat avaluacions independents.

A casa nostra experimentem una febre similar a la inspirada per Blair. I els responsables polítics no amaguen, tot parafrassejant Montilla, ni amb les paraules, ni amb els fets, aquesta submissió discursiva a la disciplina anglesa. Probablement, dins bona part de la societat catalana existeixen sentiments inconfessables, similars als britànics, que afavoreixen aquesta mena de solucions. Malgrat alguns tòpics, la catalana és una societat classista. La doble xarxa educativa no deixa de materialitzar un imaginari col·lectiu segons el qual hi ha famílies de primera i de segona. I si bé els discursos oficials parlen d’interclassisme i integració, a la pràctica, la hipocresia es materialitza a partir de les estratègies familiars que tracten d’evitar la barreja social a l’hora de buscar centre. En una societat patològicament competitiva com la nostra, la igualtat d’oportunitats i la meritocràcia és sovint percebuda com una amenaça davant la tradició endogàmica que atorga més oportunitats laborals els més pròxims, enfront dels més capacitats. Davant d’aquests sentiments contradictoris, la nostra esquerra de discursos progressistes, amb la Nova Llei d’Educació, tracta de consolidar a la pràctica escoles diferenciades per classes socials. I alhora, deconstruir la democràcia educativa. Les formes ja ho diuen tot. L’anunci es fa davant els mitjans de comunicació, mentre que les famílies i els docents han d’assebentar-se de les iniciatives polítiques per la premsa. L’escola ha deixat de representar un espai neutre, per esdevenir un arma electoral, sotmesa des de fa uns anys a les ocurrències dels partits. L’estratègia comunicativa és pròpia del màrqueting polític. Com a Anglaterra, s’exagera la situació de l’educació per tal de presentar-se com a salvador, i a continuació s’imposa una agenda oculta que tracta d’acabar amb l’escola igualitària i cohesionadora, de posar sota sospita un professorat infinitament més ben format que alguns membres del govern, mentre es deixa via lliure a un mercat educatiu, on molts inversors, a hores d’ara, es deuen fregar les mans, tot calculant els futurs guanys a costa de les famílies i els contribuents. Val la pena recordar com la privatització féu descarrilar els ferrocarrils de la tercera via.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!