Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

23 de novembre de 2007
3 comentaris

Mahmadou

Ara que apareixen els resultats mediocres pel que fa a l’ensenyament secundari, investigats per l’informe de la Fundació Jaume Bofill, em ve a la memòria una anècdota molt significativa que il·lustra a la perfecció els problemes actuals de l’educació al nostre país.
Quan treballava a Blanes, com a especialista de pedagogia terapèutica, va arribar a segon de primària un nou alumne de l’ètnia Sarahule, de l’interior de Gàmbia. La seva tutora em va comentar molt preocupada que aquell nen, en Mahmadou, del qual no en sabien la data ni el lloc de naixement amb exactitud, i que el van col·locar en el grup gairebé després de calcular la seva edat a partir del poc científic criteri de mesurar la seva alçada, presentava més problemes dels habituals en aquests casos. La Susanna em deia que aquell nen acabava de sortir de la selva, que li fes una ullada, que me’l mirés en profunditat.

He de dir que, per experiència, tendeixo a ser una mica escèptic. De vegades hi ha mestres que exageren, i una vegada assoleixen major seguretat, se n’obliden del problema. Així que, en tot moment, sense encara haver-lo vist, tractava de no deixar-me influir abans de trobar-me amb l’alumne nouvingut. L’endemà de la seva arribada al centre, quan encara no l’havia pogut examinar amb deteniment, vaig acompanyar-los a una excursió, a Mataró. Realment, la seva mirada perduda i expectant, així com una actitud de curiositat, cridava l’atenció. A l’autocar, semblava al·lucinat, i en baixar, amb una estranya gestualitat, semblava agrair el conductor per la magnífica experiència passada. Mira, Xavier, aquest nen no ha anat mai en autocar, em deia la seva tutora.
En una estona que els nens jugaven en un parc, la seva tutora i jo comentàvem la darrera pel·lícula vista, quan un núvol de nens van anar a la nostra cerca. A l’uníson, van cridar Seño! mire que ha hecho el Mahmadou en el agua! M’imaginava alguna malifeta, típica dels nens nouvinguts, per cridar l’atenció, com esquitxar amb aigua de l’estany als nens, o tirar-hi pedres. En acostar-me al lloc, vaig reconèixer a la Susanna, que sí, que tenia raó i que mai més posaria en dubte les seves anàlisis.
Mahmadou era allà, somrient. Amb uns pals havia fet una llança, i orgullós, mostrava als seus companys el producte de la seva pesca. Un barb del petit estany, astat, encara bellugava. Ja només faltava cuinar-lo. Era veritat. Acabava de sortir de la selva.

Nota: per preservar la identitat real, els noms estan canviats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!