Espai de Dissidència

Avui, al suplement Accents del Diari de Girona, apareix la meva ressenya sobre el llibre L’escena del futur, coordinat per Francesc Foguet i Pep Martorell.

Ressenya del llibre; Francesc
Foguet, Pep Martorell (coord.), L?escena del futur. Memòria de les artes
escèniques als Països Catalans (1975-2005) El Cep i la Nansa. Col.
Argumenta Vol. 6, Vilanova i la Geltrú, 2007, 237pp.

A principis de 2003, un heterogeni col·lectiu de joves intel·lectuals
crítics va aplegar-se per debatre sobre l?estat general de la cultura al
conjunt de territoris de parla catalana. A diferència d?iniciatives similars,
l?embranzida inicial no va derivar en manifestos o plataformes, sinó que va
cristalitzar en la publicació d?una ambiciosa col·lecció de llibres d?assaig, Argumenta,
on poder oferir una panoràmica àmplia i estereoscòpica de la realitat.
Així, des de l?arriscada i modesta editorial de Vilanova, el Cep i la Nansa,
han fet un repàs a l?estat de la cultura, la historiografia, la societat, la
premsa i l?edició.

Amb una metodologia cooperativa i
un rigor encomiable, aquest estiu acaben de publicar el sisè volum, sobre arts
escèniques, i han passat l?equador dels dotze previstos.

En el moment d?iniciar el
projecte, com tots, fet a base de paciència i voluntarisme, els argumentaires
pretenien oferir una visió alternativa a l?oficial, tot fent ressonar
aquelles veus que no disposen de massa canals d?expressió. Paradoxalment, en
els darrers temps, als mitjans oficials, els intel·lectuals de capçalera del
país han assumit soterradament bona part del que s?ha dit i escrit en la mitja
dotzena de volums ja publicats. La frustració respecte a la Transició, les
assignatures pendents, els obstacles institucionals posats pels polítics o la
bona qualitat objectiva de la cultura que contrasta amb el quotidià assetjament
moral realitzat des de l?estat i mitjans afins, i el constant qüestionament de
la identitat. Quim Monzó parlava a Frankfurt del perquè de tot plegat,
amb alguns dels conceptes que anys enrere ningú no gosava confessar
públicament, i que els cinc primers volums vénen denunciant des de fa quatre
anys.

L?escena del futur tracta
d?indagar en el passat més recent per analitzar el present i fer prospectiva
dels anys a venir. L?estructura del llibre, invariable en una col·lecció amb
criteris molt estrictes, consta d?una introducció, vuit intervencions i un
debat amb diverses personalitats reconegudes de l?àmbit estudiat. Una
estructura així corre el risc d?esdevenir un calidoscopi irregular en què cada
autor convidat explica les seves dèries sense connexions aparents amb la resta.
Tot i ser inevitable la diferent intensitat qualitativa, les intervencions
s?articulen en dues idees força. Una primera, descriptiva, on es construeix un
acurat estat de la qüestió sobre diversos aspectes del teatre, la dansa, la
crítica o els grups independents. La segona, en canvi, analitza decididament
les limitacions, ja siguin internes o externes, per consolidar una autèntica
escena nacional, polidimensional, adient respecte a una cultura que ha
d?esforçar-se per perdre els complexos i superar els entrebancs. Ambdós eixos
transversals dibuixen una panoràmica intel·ligent sobre una qüestió difícil de
tractar, amb un enfocament fet amb un sentit crític molt ben raonat.

Precisament la
institucionalització, que hauria d?ésser sinònim de normalització acaba
esdevenint el problema que desarticula l?escena catalana. A diferència de la
literatura, el fet que institucions públiques i privades reparteixin diners i
marquin inclusions i exclusions, tracen amb rotuladors negres i permanents unes
fronteres polítiques que separen artificialment els Països Catalans. De fet,
l?endogàmia, l?univers de simpaties i antipaties que genera intrínsecament
l?escena queda ampliada per un joc polític que acaba esdevenint una arma més de
confrontació, en una etapa en què els grups independents s?han anat
professionalitzant i l?activitat escènica ha viscut un autèntic canvi de
paradigma. Trenta anys després dels grans canvis, ambicions i projectes,
disposem d?un joc de contrastos amb llums i ombres, que dificulten una mirada
serena i meditada. El debat final representa un gran contrapunt per validar
aquest desenllaç agredolç. Resta una sensació ambivalent. Hi ha consciència que
s?ha avançat respecte a la situació inicial, alhora que trobem un acord general
en què es podia haver anat ?i es pot anar- més lluny.

En un moment en què Girona i Salt
esdevé la capital catalana de l?escena, el treball coordinat per l?historiador
del teatre Francesc Foguet i el crític Pep Martorell esdevé una imprescindible
incitació a la reflexió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!