Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

11 de novembre de 2007
2 comentaris

Estafes quotidianes

Un dels fets més descoratjadors de la Catalunya i l’Espanya contemporània és constatar la falicitat amb què gent sense escrúpols delinqueix contra els més desvalguts. Els meus sogres, gent gran sense estudis, i a qui qualsevol tràmit administratiu els resulta una muntanya, acaben de ser víctimes d’una estafa telefònica. Astorada, la meva sogra em mostra una factura de més de quatre-cents euros, i no entén perquè. Miro el desglossament de les trucades i observo que hi ha més de dues-centes trucades la nit del 30 de setembre a un número 905, d’aquests que són un d’aquests negocis extractius…

Per les característiques -totes trucades d’un, dos o tres segons- i entre les dues i les cinc de la matinada, veig impossible que ningú les ha fet voluntàriament. Tot fa la pinta que algun pirata informàtic, probablement des d’un número obert dins d’algun paradís delictiu, ha rebentat els sistemes de seguretat i bases de dades de Telefónica. Truquem a la companyia… suggereixen que contactem amb els Mossos. Els Mossos no accepten la denúncia i ens envien de nou a la Companyia i a l’oficina del consumidor… Falten diversos passos a seguir, i veiem que el procés serà llarg, complicat i incert. Mentrestant, un desaprensiu, amb la connivència i poca col·laboració de la Telefónica, es deu estar fent d’or tenint en compte la dificultat jurídica, legal i práctica de perseguir-lo. I a més, aprofintant-se de les febleses dels altres.
Més enllà que ens en sortim o no, el fet és que la liberalització del mercat de telecomunicacions ha esdevingut un gran formatge al qual acudeixen tant les rates de les clavegueres de la delinqüència, com els xoriços amb corbata que, des de la televisió i els diaris, inciten a trucar a uns números que esdevenen un robatori disfressat de bones paraules. Ens diuen que les lleis serveixen per preservar l’ordre i protegir la propietat. No diuen pas de qui. És evident que la millor política contra la delinqüència és la prevenció. I evidenment, la millor prevenció és prohibir aquesta mena de nombres que esdevenen una font d’enriquiment de pocs mercè a la ignorància de la majoria. Ja sé que molts dirien que això és un atemptat contra la lliure empresa, i que a molts estats això ho fan. Tanmateix, a molts països les adúlteres són lapidades i aquí no se’ns acudeix imitar el seu exemple!
Un segon exemple. Un conegut m’explica que el seu germà fa molts anys que és un addicte a les màquines escurabutxaques, tant és així que és a punt de perdre casas seva. L’addicció al joc és catalogat com una malaltia. Algú s’enriqueix a costa dels malalts. El més raonable seria prohibir aquesta mena d’impost als pobres, perquè són aquests els més vulnerables. Les prohibicions de segons quines coses, la limitació del lliure mercat, avui per avui, és la millor mostra de llibertat. Perquè la llibertat, mal que pesi, s’inicia en els principis morals.
Malauradament, vivim en una societat en què Il bidoneaquells delinqüents que escuraven les butxaques tot jugant amb les il·lusions dels més desvalguts, són anomenats empresaris.

  1. Xavier, a uns  joves coneguts meus els va passar el mateix. Era un concurs d’ aquests de matinada. Sabien la reposta i des dels seus respectius telèfons hi trucaren. Quan els va arribar la factura, els havien cobrar per la trucada d’ aquella nit, 200 euros a cadascú.

  2. Xavier, a uns  joves coneguts meus els va passar el mateix. Era un concurs d’ aquests de matinada. Sabien la reposta i des dels seus respectius telèfons hi trucaren. Quan els va arribar la factura, els havien cobrar per la trucada d’ aquella nit, 200 euros a cadascú.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!