Espai de Dissidència

Article publicat al darrer número de Barret Picat

D i jo vam néixer amb pocs mesos
de diferència. Ella ho va fer a mil tres-cents quilòmetres de Barcelona, on
vint-i-cinc anys després ens vam conèixer. Els seus pares extremenys passaven
uns anys com a emigrants a Alemanya, treballant a una fàbrica i tractant
d?estalviar uns diners per al retorn. No sembla que els provà l?experiència. No
van trigar gaire a desfer camí, perquè D amb prou feines serva imatges o
sensacions d?aquella època llunyana que sovint associem a les fotografies en
blanc i negre de finals dels seixanta. Tanmateix, la seva família no va tornar
al poble, sinó que van anar a viure al mateix lloc on bona part del poble va
instal·lar-se definitivament, a divuit parades de metro de casa meva. El seu
barri era el típic del suburbi. A prop de la capital, i a la vegada lluny.
Distant en les comunicacions, en els costums, en la llengua, en el paisatge,
tot i que proper en el fons per poder participar en igualtat de condicions en
el país, on en teoria, vivim.

El suburbi, com tots els petits
universos on milers de persones es relacionen, posseïa regles no escrites,
referències comunes, imaginaris col·lectius. Ni millors ni pitjors, sinó
singulars. En la seva geografia, pocs podien pensar que un veí proper acabaria
com a president d?un país, el seu, del qual pocs, ni ell mateix, en sospitaven
l?existència. El context històric també pesava. Els setanta i vuitanta eren
dècades on l?optimisme, malgrat la crisi, impulsava a actuar amb l?esperança
d?un futur millor. D. Tenia dues germanes i una família responsable i
preocupada pel benestar de les filles. Totes tres eren bones estudiants, i van
arribar a la universitat. La gran acabà història, la petita, treball social, i
la protagonista d?aquesta història, psicologia. El suburbi té el seu pes, i el
nostre país, on potser els cognoms importen menys que les relacions, no va
estalviar-les una vida incòmoda, amb precarietat laboral, subocupació,
hipoteques inabastables, i un urbanisme en el qual, malgrat les Festes de la
Rosa i un caciquisme importat del sud, implicaba obviar que la democràcia
consisteix en quelcom més que votar cada quatre anys. Malgrat els canvis,
malgrat els fanals de disseny, els globus per als nens i les arrossades per als
grans, quaranta anys després, el suburbi continuava essent el lloc de
confinament d?unes classes subalternes que compten massa poc. Ser dona, de
classe baixa, i d?un país que deprimeix els psicoanalistes continua essent una
feixuga càrrega. Les seves germanes, malgrat els seus títols es van arrossegar
d?ocupació en ocupació de baixa qualitat, amb escasses responsabilitats,
superiors agressius i remuneracions d?escàndol. Totes dues continuen confinades
en la seguretat del suburbi, prop de les famílies i les relacions, lligades en
aquesta tradició catalana de l?anar fent.

La llengua del país fou apresa
per totes tres. Era evidentment un codi aliè en la seva quotidianitat, tot i
que necessària en una vida professional de cara al públic, i en certa mesura
una mostra de respecte respecte al país dels seus fills. Cada llengua, d?altra
banda, no deixa de ser un passaport vers altres móns per conèixer, un
enriquiment personal i una mostra d?empatia respecte als nous amics que anaven
fent en una nació farcida de llocs comuns. Certament, el seu domini no era
extraordinari i el seu accent delatava orígens llunyans. No importava ni havia
d?importar. Una llengua no és més que un espai de col·lectivització
d?experiències i projectes, d?esperances i il·lusions, de respecte i
reconeixement.

L?atzar i el destí va propiciar
viatges de retorn. D, aleshores psicòloga, l?única de la família que havia
aconseguit cobrar per exercir d?acord amb la seva titulació, va casar-se amb un
arquitecte alemany, veí meu, arribat a Barcelona en plena febre preolímpica.
Passada l?eufòria, T, un jove ambiciós acabat de llicenciar, cansat que els
estudis d?arquitectura catalans només volguéssin mà d?obra barata i
precària  i de pagar preus exhorbitats
per un apartament a l?Eixample, va decidir tornar a la seva ciutat. Ella
l?acompanyà. T no va trigar gaire a trobar una feina decent i un apartament
ampli i assequible a la capital del Land. D va abandonar la seva
professió, va aprendre alemany, va relacionar-se amb nova gent, i començà a
impartir classes de castellà, algunes a la universitat. Semblava relativament
satisfeta quan la visitava, a quinze hores de cotxe.

No va trigar gaire en tenir una nena, L, nascuda,
casualitats del destí, no massa lluny d?on ella ho va fer. Tanmateix, les coses
semblaven no anar tan bé com havien començat. L?adaptació al nou país no
semblava fàcil. Al sud d?Alemanya, s?espera que una mare ha de dedicar uns anys
a la cura dels seus fills quan aquests són petits, i fer un tall en la seva
vida professional. Això és massa per a algú que creix pensant en què la carrera
resulta fonamental en la vida d?una dona amb voluntat d?independència. Quan L
tenia quatre anys van acordar divorciar-se, i D va tornar a casa acompanyada de
la seva filla  i es va comprar un pis, a
preu d?or, a cinc minuts del dels seus pares, al seu barri de tota la vida.

El retorn no devia ser fàcil, tanmateix la família és
l?únic estat del benestar que funciona en una societat on la violència de
gènere es practica essencialment en les nòmines i contractes laborals i on els
publicistes, a l?hora de parlar de l?habitatge, n?haurien de dir, menys, per
més. D va trobar feina com a psicopedagoga a diversos instituts del Baix
Llobregat, aquesta tasca consistent a vetllar pel confinament d?aquells alumnes
a qui el sistema educatiu no dóna altra opció que l?aparcament gratuït fins als
setze anys. Alumnes a qui el pes del suburvi els submergeix en una sopa
d?autoodi que ofega la seva irada adolescència. L va matricular-se a la mateixa
escola de primària on la seva mare havia anat de petita, mentre la seva àvia
sovint havia d?ocupar-se del temps en què D no havia tornat de treballar.

De tant en tant ens veiem. L i la meva filla són amigues,
i es troben ja en edat de confidències amb portes tancades. Nosaltres sovint
intercanviem impressions sobre aquest procés de deconstrucció del sistema
educatiu que els neoliberals d?esquerres s?afanyen a accelerar. Ja fa alguns
anys de tot plegat, així que tots dos, I també L, hem anat canviant a mesura
que el nostre país evoluciona.

D, L, i una colla d?amics més vam passar una setmana junts
a un apartament de la Costa Brava. Les sobretaules d?agost solen ser un marc
privilegiat per analitzar la realitat amb clarividència, i D posseeix una gran
capacitat de percebre detalls significatius. Ella, que ha ensenyat a centres on
ella mateixa havia estat alumna, es troba força desanimada. D havia estat
exemple de com escoles i instituts havien estat ascensors socials. Calia una
certa voluntat de treball i una relativa estabilitat personal. Qui tenia les
coses més o menys clares, podia sortir del suburbi, una mena de magatzem on les
creences i pràctiques acaben ancorant els individus en una mena de gueto
social. El català, codi residual en aquell ambient, que a la seva època havia
estat un passaport vers altres móns, esdevenia ase de tots els cops, diana de
l?odi teledirigit per un patrioterisme tunejat amb els pitjors tòpics. Una
certa idea d?espanyolitat cutre, amb xandalls legionaris i retòrica futbolera
s?ensenyoria de l?ambient de les aules i els carrers. L?optimisme sobre una
Catalunya més justa, més integradora, s?havia esvaït a mesura que els somnis de
les seves germanes es dissolien en euríbors i ETTs. Potser, en el fons, aquells
adolescents rebotats a qui vigilava, tenien raó. Les classes dirigents del
país, més enllà de les seves llengües respectives no han parat fins serrar tots
els cables de l?ascensor social. Els seus alumnes, desheredats de futur, no es
fan falses il·lusions, com les seves germanes havien teixit les vigílies de la
selectivitat.

Sospito que aquesta cultura neng, pastillera i granhermanera
deu estar tan ben dissenyada com els empresaris valencians de l?oci van apostar
fort, a principis dels noranta, per la Ruta del Bacalao. L, a qui conec
des que tenia mesos, i que va créixer parlant alemany, català i castellà, una
vegada desembarcada al suburbi de la seva mare, al costat dels seus cosins,
d?acord amb la seva colla i estètica hip hop, ha començat a parlar en el
dialecte de Gran Hermano. D?acord amb els valors imperants a la seva
classe de cinquè de primària al poble de Montilla, ha començat a detestar el
català i, per primera vegada, he vist com la meva filla, per primera vegada, se
li adreçava en castellà. Encara més, astorat, i a partir del poc que conec de
la llengua de Goethe, me n?adono que va oblidant l?alemany. De fet, el seu pare
cansat que no li respongués al telèfon, ha hagut de canviar-se a la llengua de
l?Imperio. Qui diu que el no nacionalisme espanyol, aquest dels ciudadanos
no és bo per a la salut mental?

L i jo vivim a poc més de cent quilòmetres. Malauradament
sospito que el seu món, el del futur, i el meu, queda tan lluny com les
esperances de la generació que la va precedir. El pes del suburbi vol encadenar
la seva nissaga.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!