Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

31 d'octubre de 2007
3 comentaris

Violències

Avui apareix a El Punt el meu article Violències.
Us el reprodueixo a continuació

La brutal agressió a una noia equatoriana als Ferrocarrils
Catalans ha causat un gran impacte entre l?opinió pública i sacsejat la
sensibilitat ciutadana. Malauradament, la reacció política i judicial només ha
estat possible mercè a la difusió de les imatges als mitjans de comunicació. No
és difícil imaginar que es tracta de la punta de l?iceberg d?un extens catàleg
d?humiliacions quotidianes. I el més preocupant és que, si s?ha arribat a
aquests extrems és per la sensació d?impunitat amb què determinats individus i
grupúsculs actuen.

Probablement, se?n faran moltes anàlisis, a partir de velles
i conegudes categories. Els psicòlegs parlaran de la baixa autoestima dels
agressors i l?acció violenta com a fórmula d?autoafirmació. Els antropòlegs
socials buscaran l?explicació en els valors compartits entre tribus urbanes.
Algú farà referència a la xenofòbia rampant entre diversos grupúsculs marginals
de la ultradreta, d?acord amb un moviment ampli de supremacistes blancs. Ben
segur, la majoria, amb l?afany de desentendre?s del problema, culparà per
aquest ordre l?escola, la televisió i els videojocs. Tanmateix, pocs gosaran
establir connexions amb el que seria un procés de llarga durada, propi i
específic del nostre país.

El cas Isanta, com el de l?assassinat de Gràcia,
l?assetjament continuat de grups ultres al Vallès, la impunitat de la
ultradreta a València, o el darrer episodi de l?equatoriana insultada i
colpejada, mantenen unes arrels en el temps massa profundes i uns condicionants
massa diferenciats respecte altres moviments europeus només superficialment
afins. Perquè, a diferència d?altres grups i individus similars del continent,
resulta difícil trobar tantes connivències amb els aparells d?un estat que
s?esforça per no posar fora de la llei l?herència franquista. Gent com
l?agressor dels Ferrocarrils Catalans o els assassins de Berga, mantenen
tentacles històrics amb aquells escamots ultradretans que atacaven les
manifestacions obreres durant la Transició, amb els militars espanyols
enquadrats al ?Batallón Vasco Español? que torturaven abertzales, amb els grups
de falangistes que sistematitzaven el terror contra població civil abans i
després de la guerra civil, o els qui des d?un Somatent reinventat apallissaven
sindicalistes durant la dècada dels vint. En aquests casos, el funcionament i
les estructures fan pensar en paramilitars, que amb els seus excessos, amb la
ritualització d?una violència intimidatòria, fan la feina bruta al poder de
controlar els dissidents, els desvalguts, els vulnerables, i així contribuir a
mantenir l?ordre inalterable. No tenen connexions orgàniques, per suposat, amb
l?estat, tot i sentir fascinació per l?exèrcit i l?èpica imperial. Tanmateix, i
si ens remetem als fets, la negligència amb què l?aparell de l?estat persegueix
aquests grups ?només s?actua quan l?opinió pública s?escandalitza- es difícil
deixar de pensar que grups influents en les esferes de poder hispàniques no veu
amb antipatia aquests grups que surten a ?matar catalanufos? o altres
categories equivalents. Aquests termes són portats a l?extrem, tot i que
coincideix amb el desig de molts espanyols d?acabar amb la dissidència basca,
catalana, els homosexuals o perseguint la humiliació dels estrangers, bocs
expiatoris ideals, com en èpoques més remotes, masses fanatitzades incitaven
els inquisidors. No fa gaire, l?Oleguer Presas va gosar denunciar públicament
el diferent tracte amb què l?estat tractava la ?kale borroka? respecte al
terrorisme d?estat practicat pel general Galindo. Després que la ?Brunete mediàtica?
disparés amb artilleria pesada, bona part de la societat civil espanyola,
recompensa sonorament el jugador del Barça cada vegada que toca una pilota als
camps mesetaris, tot declarant-se còmplice d?aquells que utilitzen la violència
contra la dissidència. De fet, ja les pròpies lleis resulten una declaració de
principis. Es considera més greu cremar una bandera, una foto o un caixer
automàtic que apallissar algú indefens.

Valdria la pena preguntar-se que hagués passat si la noia
agredida s?hagués dit Elisenda i portés una estelada a la carpeta. Hi hauria
hagut cap ministre que hagués ordenat una actuació exemplar? S?hagués beneït la
intervenció des de la COPE i proposat la beatificació de l?inculpat per part de
la Conferència Episcopal? Els nostres representants institucionals haguéssin
protestat? L?agressor estaria encausat? Quan Cervantes va crear el personatge
del Quixot, un cavaller errant que defensava els febles de la violència dels
forts, ho va fer com a reacció al panorama dessolador que vivia des de la
profunditat de Castella. Calia un heroi, lògicament fracassat, que lluités
contra tota una violència estructural en què havia degenerat l?imperi. Un
imperi basat en rígides jerarquies socials, acostumat a parasitzar els febles i
vulnerables, i que no dubtava a utilitzar la violència de gent miserable i
sense moral per escenificar les diferències mitjançant la violència
sistemàtica. La xenofòbia actual no és més que un mitjà per consolidar vells
objectius.

 

  1. A tot això, afegiria que durant més de 40 anys, i encara ara, els principis totalitaristes del franquisme han estat la norma, per una gran part de la societat espanyola, i catalana.

  2. Xavier,

    El mes passat dos nois homosexuals varen ser brutalment agredits a l’eixir d’una discoteca d’Amposta, un dels quals era ampostí. Dissabte passat es va celebrar una concentració de protesta a la qual assistiren…50 persones. Ningú de la corporació municipal rebé els manifestants que volien lliurar-los un manifest. Crec que és un acte greu per part de l’ajuntament de CiU, ja que és el tercer cop en un any en què s’agredeix homosexuals en aquell espai lúdic. El consistori hauria d’haver encapçalat la protesta i ni tan sols va acudir-hi. Els actes d’homofòbia també són absolutament condemnables, i ens hi hem d’implicar igualment els heterosexuals. Al menys, jo intento que els meus xiquets comprenguin que hi ha persones amb diferents tendències sexuals, i potser ho entenen millor als 6 i 4 anys respectivament que el senyor alcalde d’Amposta.

    bona castanyada,

    emigdi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!