Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 d'octubre de 2007
0 comentaris

Conferència a l’Autònoma

Demà dimarts, dia 30 d’octubre, el Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània de la UAB m’ha convidat a participar a fer una xerrada sobre "narratives a la nova societat catalana", conjuntament amb Baltasar Porcel.
L’acte serà a la Sala de Graus de la Facultat de Filosofia i Lletres, a les 11:30. Em fa gràcia tornar a la Universitat on vaig estudiar Magisteri i Història entre 1984 i 1994.
Us passo un fragment del contingut.

(…) Malgrat tot, la realitat sol ser obstinada. I de tant
en tant algun llibre acabava tenint un ressò inesperat. A principis d?aquesta
dècada, la Petita crònica d?un professor de secundària, de Toni Sala,
ens va alertar que les coses no eren ben bé com ens les expliquen. Tot defugint
el costumisme, i amb el bisturí entre les dents, va disseccionar una realitat
tan propera com poc glamourosa. Hi ha pocs espais tan privilegiats per
adonar-nos del que realment passa al país com les aules d?una escola o un
institut. Una classe esdevè sovint una representació a escala de la societat.
Amb els seus conflictes punyents, les seves diferències socials, les grandeses
i misèries del caràcter, la lleialtat i la traïció, el coneixement i la
ignorància, la tolerància i els prejudicis. En fi, totes les paradoxes que
volgueu i una gran quantitat de personatges per a la comprensió dels quals val
més la pena llegir Tolstoi o Txèchov que tots els manuals de pedagogia
recomanats per la Normal.

La petita crònica, el mateix autor ho reconeix, no
és un gran llibre. Tanmateix és dels que permet llegir incissivament una
realitat contemporània que molts s?obstinen a negar. És el clàssic del les
coses no són ben bé com ens les expliquen.
Els narradors oficials es
van indignar. Em vaig adonar de la trascendència de l?obra quan, en el que
havia de ser una innocent conversa literària, la cap d?estudis d?una escola
rural del Penedès compromesa en un partit d?esquerres, va titllar l?autor de funcionari
incompetent
, i l?obra, de pamflet ploramiques. Acabava de punxar ós.
Els constructors de la realitat se sentien ofesos perquè algú, des de
l?observació directa, i no des de la imaginació abstracta, dissentia respecte
el discurs oficial de la pedagogia progre, enrotllada i chupiguai des
del qual la Internacional Progressista Papanata elabora el seu projecte de
deconstrucció de l?escola pública.

L?observació de la realitat, un cop prescindim dels
prejudicis i tractem de donar un discurs coherent i amb sentit humanístic és la
millor base per establir narracions pròpies. Sala ho feia. Lliure també de la
pròpia pantalla que es col·loquen els professors per sobreviure, i amb el seu
esperit literari d?observador, parlava d?allò que passa i ningú no en parla. El
tema el conec de prop perquè porto prop de vint anys ensenyant. Els mestres, com els metges,
contemplem drames a diari.
És dur perquè ens sentim impotents davant les
innombrables tragèdies viscudes en primera fila com a actors secundaris. És
fàcil caure en la insensibilització paulatina, la incapacitació per sentir
empatia respecte el dolor aliè, allò que tan bé defineix el terme anglòfon burn
out
. També és fàcil acabar prescindint de la realitat i muntar-nos una
pel·lícula que alleugi les escenes doloroses. Els metges, utilitzen sovint l?humor negre per
exorcitzar els seus mals. Els professors, frisem per creure?ns els contes amb
què els pedagogs tracten de consolar-nos.
Parlem de valors, del paper
imprescindible de l?educació i un seguit de contes que no ens eviten fracassar,
tot i permetre alleujar la desesperança. (…)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!