Espai de Dissidència

El Quixot, com a bon llibre escrit en clau per evitar la previsible censura, admet moltes lectures, sobretot des de la perspectiva de 400 anys enllà en el temps, i a causa d’aquests 400 anys, precisament, que ens situen fora de context, per més erudits que siguem en la Història oficial de finals del XVI i principis del XVII.

Per damunt de tot, però, i aprofitant l’avinentesa que aquest dilluns fou presentat al FNAC el DVD del documental "Enigma Cervantes", m’agradaria remarcar que la lectura principal que es pot extreure de la magna obra és justament la lectura que no en farà mai cap castellà, atesa l’assumpció que comportaria.

El Quixot és l’encarnació novel·lística de l’hidalgo castellà, d’aquell pretès noble d’economia precària i història minsa però, això sí, ornat per les ínfules de grandesa més forassenyades de l’univers. En el context de la segona meitat del XVI, en què les cròniques històriques de la Corona d’Aragó i les biografies de grans personatges dels regnes catalano-aragonesos eren prohibides, perseguides, segrestades… i totes aquelles que s’editaven havien estat supervisades pels censors del Consell Reial, Don Alonso Quijano no és un hidalgo carregat d’ideals que s’ha tornat visionari després d’haver llegit massa "llibres de cavalleries", no: Don Quijote és la plasmació de la bogeria que s’havia apoderat de la nació castellana, que sense haver tingut pràctica intervenció en les guerres de Nàpols, en la Descoberta i Conquesta d’Amèrica, en les conquestes d’enclavaments estratègics al nord d’Àfrica per part de Ferran el Catòlic (ja vidu d’Isabel) per tal d’assegurar el "corredor" mediterrani a les naus que venien d’Amèrica cap a València i Barcelona… sense haver participat en aquestes conteses d’interès exclussiu per a la corona catalano-aragonesa, Castella se n’atribueix l’autoria i el mèrit suplantant personatges i nissagues, fets i gestes, victòries i derrotes, en una traducció i traïció sistemàtiques de la Història que els seus contemporanis catalans i valencians -que en servaven les versions orals-, havien de prendre forçosament per al·lucinacions.

Don Quixot és l’hidalgo castellà que es veu a si mateix com un  heroi després de llegir NO els llibres de cavalleries, com ens diu la visió amable i castellana del personatge, sinó els llibres d’història que es publicaven a l’època que Joan Miquel Cervent de Xixona va gestar el personatge en el seu magí.

Don Quixot és, aleshores, molt més que l’obra cimera del Príncipe de los Ingenios (noteu que no diu "el millor escriptor" o "el príncep dels escriptors": parla d’enginys, de trucs, de mecanismes amagats per transmetre informació en clau). Don Quixot és la denúncia d’una impostura flagrant, una denúncia enviada al futur en forma de novel·la d’aventures, amb l’esperança que una lectura atenta i una correcta interpretació de les claus faran possible el desemmascarament de la maquinària manipuladora més gran del seu temps.

I amb l’elegància suprema -i refinadíssima revenja, com hi ha món- d’haver-se constituït en l’obra literària de referència de la literatura castellana. La novel·la que denuncia Castella, el seu caràcter rapinyaire, xulesc i ridícul i la seva apropiació indeguda de la Història, es va disfressar de millor obra universal de la literatura castellana per transcendir els segles i arribar a la seva cita amb la Veritat… quan el món estigués preparat. Els qui podíem entendre-ho com ningú i recollir-ne el missatge ens hem desvetllat. Finalment, ha arribat l’hora.

P.D. Atents, la setmana que ve, a l’arribada a les llibreries de la Traducció catalana de La vida de Llàtzer de Tormos, la readaptació de l’anònima Lazarillo de Tormes amb dos estudis previs de Josep Mª Orteu i Jordi Bilbeny, amb la substitució al text de tots els topònims salmantins i toledans pels seus originals valencians. Per als apassionats de la Història, com per als de la literatura renaixentista, és una menja exquisida i imprescindible. De debò.