Espai de Dissidència

Comentari del llibre de Lluís Busquets i Grabulosa; Última notícia de Jesús el Natzarè.  Proa, Barcelona 2006, 498 pp.

Em confesso un escèptic. Em sento incòmode amb els creients acrítics i amb els ateus fanàtics. Considero que la realitat és farcida de matisos, i el món ple de contradiccions. Des del punt de vista religiós, suposo que pel fet d’haver anat sempre a escoles públiques, no tinc una fixació especial, com sí en tenen altres respecte a capellans i monges, no sense algun greuge personal profund.
És difícil que hi hagi coses que no m’interessen. Malgrat que la meva postura personal oscil·la entre un agnosticisme crític, tot i que disposat a acceptar que la religió pot tenir aspectes positius, les lectures sobre teologia, especialment si aquestes es fan des del rigor i la contextualització, contribueixen a consolidar una formació personal en permanent construcció.
Durant el mes d’agost i part del de setembre, el llibre del teòleg olotí Lluís Busquets, m’ha acompanyat…

…l’he llegit en dosis reduïdes, perquè la seva lectura no resulta especialment fàcil. No ens enganyem, no es tracta d’una biografia divulgativa, sinó d’una ambiciosa recerca teològica, filosòfica i històrica sobre la figura enigmàtica del fundador involuntari del cristianisme. En aquest sentit, Busquets fa una autèntica feina complexa i eficaç d’actualització del que en la darrera dècada s’ha escrit i s’ha investigat. I manté un enfocament historiogràfic, amb un gran esforç de ponderació respecte el que resulten dades contradictòries. El resultat, un llibre extraordinàriament complicat i difícil, tot i que valent, audaç i agosarat.
Quan el món sembla dividit entre els qui escupen foc des de la COPE i els qui viuen obsessionats amb perseguir intel·lectualment una religió prou afeblida entre la professió, llibres com el de Busquets posen al seu lloc veritable el cristianisme com a religió.
Curiosament, un tractat teològic com aquest, es dedica a deconstruir exhaustivament els dogmes de fe. La figura de Jesús és manipulada des d’un principi. No nasqué d’una verge. No desitjà fundar una religió, sinó que probablement tractava de reformar el judaisme. Esdevenia un filòsof ple de contradiccions. Probablement es va casar. Va tenir germans i podria haver tingut fills, com suggereixen algunes hipòtesis. Morí a la creu, sembla, tot i que probablement no fou enterrat a un sepulcre, sinó que acabà a una fossa comuna, amb calç viva, i com resulta lògic, no ressucità.
Com es va generar el mite, doncs? Un cúmul de casualitats i d’accions entre uns seguidors enfrontats muntà una religió que acabà essent l’oficial de l’imperi. Això generà una teologia pròpia, amb la invenció d’un conjunt de mites i una falsificació de la història real.
El curiós del cas, és que  aquesta obra que deconstrueix el cristianisme, està fet des de la fe més sincera, i probablement més autèntica. No és casualitat que el pròleg compti amb la participació d’una de les ments -expatriades- més lúcides del país, i amic de l’autor, Pere Casaldàliga. Jesucrist va ser un exemple. Un exemple d’oposició pacífica contra un imperi basat en l’esclavatge i la desigualtat. Un exemple de perdó en un món extraordinàriament violent. Un referent moral. No cal que algú faci miracles per creure en la necessitat d’un món més just, més igualitari i més pacífic. Això, des de fora de l’església, també ho comparteixo jo.
El més segur és que Déu no existeixi. Potser no importa, perquè el significat profund del llibre implica que som nosaltres mateixos els que hem de fer el possible per tal de transformar el món. Al cap i a la fi, la religió -més aviat, els valors compartits, són capaços de transformar les coses.
Busquets ens ha escrit un llibre difícil. Tanmateix, ens posa de relleu la gran qualitat de la teologia catalana. Aquesta sí sembla força diferencial dels qui redacten els sermons de la COPE.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!