La crema de fotografies del
rei a la Plaça del Vi, el dia de visita del monarca, ha posat Girona al mapa
mental… i en el punt de mira de la intolerància hispànica. Dies després,
l?anècdota del vel va donar encara més munició per presentar la ciutat com una
mena d?espai perillós i radical, poblat per una societat classista i excloent.
Com a barceloní que fa ja
catorze anys que resideixo a la ciutat dels quatre rius, em sento prou
autoritzat per extreure conclusions sobre aquest espai urbà, sobre aquesta
ciutat literària i seductora, culta i refinada, i sobretot d?una tolerància
mediterrània que ja voldrien a la Meseta.
Els gironins no volien que
vingués el rei. Com a ciutat crítica, dissident, orgullosa de sí mateixa i poc
amant de l?aparença i rebombori, la visita, motivada per alguna mena
d?il·luminació política a la recerca de promoció personal, va representar una
provocació. Ara bé, no ens enganyem, es va cremar simbòlicament la corona, no
la persona. I allò que hagués estat una simple anècdota intrascendent, en topar
amb la reacció visceral dels zombies judicials del Tribunal de Orden
Público, va esdevenir tot un acte de reafirmació democràtica. Criticable en les
formes, no en el contingut. El missatge és clar. Ningú no està autoritzat a
decidir allò que podem fer o deixar de fer, sempre i quan sigui pacífic i
democràtic. Cap fiscal il·luminat pot marcar els límits que fixa la
racionalitat ciutadana. A la vegada, els ciutadans de Girona són d?un esperit
cívic desconcertant. Endevineu què va passar després de la crema de
fotocòpies…. Les restes dels papers van ser recollides i llençades al
container de paper.
El rei, tampoc s?ha d?enganyar.
No respectem la corona,encara que sí ho podem fer amb la persona. El mateix
Juan Carlos ho podria constatar. Si ve com a rei, rebrà hostilitat. Si va com a
ciutadà anònim, passarà desapercebut, ningú no l?importunarà, ningú no cridarà
en contra seva ?a favor, tampoc- i probablement estarà més segur que a la
Zarzuela.
Potser pensareu que exagero.
Un parell de fets corroboren aquesta anàlisi. A l?època que hi residia Lance
Armstrong, que ja aleshores portava uns quants tours guanyats, no era
infreqüent trobar-lo als cafès de la ciutat, sempre sense escorta de cap mena.
I als matins, davant Correus, quedava amb gent del seu equip per entrenar-se
per les carreteres del voltant. Tothom qui volia, els aficionats amateurs de la
zona, podien acompanyar-lo. Sempre es mostrava amable, i se sentia agraït pel
fet de no ser assetjat per fans o la premsa. Els gironins, com a bons
republicans, no creuen ni en déus, ni en prínceps.
Un altre fet constatable. Al
barri viu Marc Gasol. És fàcil trobar-lo a la cua del supermercat, i, pels seus
més de dos metres, resulta difícil passar desapercebut. Les vegades que hem
coincidit, ningú no li demana cap autògraf, ningú no li diu res. Els gironins
tenen un gran sentit del respecte a l?espai propi i a la intimitat.
El rei faria bé passejant-se
com a ciutadà anònim. Sabria que entre Girona i ell no hi ha res personal. I
que de vegades és millor ser respectat que enaltit. Tanmateix, això no és notícia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!