Espai de Dissidència

Finals de juny de 1981.
Aparcats a la Plaça Garrigó de Barcelona, dins d?un Dos Cavalls vert i
atrotinat, el meu cunyat i jo parlàvem, crec recordar, dels plans de l?estiu,
mentre que des del cassette Supertramp encetava Fools Oberture. Assegut al seient de l?acompanyant,
descobreixo, astorat, que de la finestra oberta emergeix la boca d?una
metralleta que m?apunta directament al front…

Tenia quinze anys i em
tremolaven les cames. Dos guàrdies civils, un a cada cantó, ens fan baixar del
vehicle i ens exigeixen la documentació. Els meus cabells llargs, l?espessa
barba negra del meu cunyat i la nostra condició jove juga en contra nostra. A
més, jo no porto cap DNI a sobre. Només una fotocòpia estripada i descolorida.

La cosa no està per bromes.
Tipus armats com aquests acaben d?assaltar el Congrés dels Diputats. Estan
rabiosos perquè els de la ETA els maten per les cantonades. Setmanes abans,
fereixen greument el tinent general Villaexcusa, i el 10 de maig, tres guàrdies
civils com els que ens apunten, segresten, torturen, vexen, maten i oculten els
cossos de tres nois de Cantàbria en el que es coneix com el Cas Almería.

Aquest resulta un dels afers
més vergonyosos de l?anomenada Transició. La Guàrdia Civil confon els tres nois
que van a Andalusia a una comunió d?un parent amb terroristes bascos. Sembla
que els apliquen el protocol previst per a aquesta mena de casos. L?escàndol
només apareix a la primera plana dels diaris quan es comprova la confusió. El
pitjor de tot és la naturalitat amb què un cos d?una història sinistra aplica
la seva peculiar manera de fer justícia. Quan això passa amb etarres de debò,
la cosa no sol trascendir.

Avui, que veig que un
capellà argentí és condemnat a cadena perpètua per la seva participació en
tortures i assassinats durant la dictadura, sento una profunda enveja. A
aquests guàrdies civils se?ls va jutjar i empresonar, faltaria més. Al botxí
principal, el tinent coronel Carlos Quero, el de la foto, li van caure 24 anys dels que
només en va complir 11. Va morir anònimament el 1994. En canvi, altres
assassinats, com els de Vitòria el 1976 -el de les Campanades a Morts, cantat per Lluís Llach- encara resten impunes. Fraga no ha
passat encara per cap tribunal ?necessàriament internacional- per la seva
actuació com a conseller d?interior. Cap militar, cap policia, cap guàrdia
civil, cap jutge, cap alt funcionari, no ha hagut de passar comptes amb la justícia.

El meu àngel de la guarda em
devia protegir. La fotocòpia, de nul valor legal, indicava que casa meva era a
poc més de cinquanta metres. L?arribada providencial de la meva germana devia
acabar de convèncer els agents. La cosa no va acabar d?esdevenir una anècdota
que transmetre als néts, i que lògicament implica, generació rere generació, la
desconfiança en una institució dissenyada fins a l?últim detall per sembrar el
terror entre la població civil desarmada.

Demà passat celebren la seva
festa. Que se la confitin! Algun dia,
haurem de celebrar la seva dissolució!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!