Avui apareix al diari El Punt el meu article Catalunya no creix, s’engreixa.
Convencionalment s’usa el terme comptabilitat creativa
per a l’acció de maquillar resultats tot subvertint els usos de les
xifres, sense deixar de respectar les normes comptables. Aquest és un
recurs utilitzat per assessors i economistes amb la intenció de
manipular el valor subjectiu d’una empresa per especular amb les seves
accions. Així s’ha estat utilitzant en la darrera dècada en l’anomenat capitalisme de casino dominant. Com passa sovint, les fórmules per disfressar la realitat solen ser copiades amb rapidesa per la classe política.
Així, si analitzem els índexs macroeconòmics dels
darrers anys, trobem un increment ininterromput, que en els darrers
exercicis oscil·la entre el tres i el quatre per cent. Si es prenen les
dades aïlladament, es poden fer discursos optimistes que conviden a
l’eufòria. Si baixem a nivell de carrer, i detraiem l’efecte de la
falsa sensació de l’extensió consumista derivada de la proliferació de
l’endeutament, no resulta difícil posar tot plegat en evidència.
«Catalunya creix», ens diuen. Almenys ho fa en el seu PIB i la seva
demografia. Els gabinets de propaganda polítics, a còpia d’un
bombardeig constant de dades positives, pretenen consolar-nos del fet
que moltes persones visquin pitjor o tinguin menors oportunitats que en
el passat. En aquest sentit, l’espectacular augment demogràfic dels
darrers anys ?en menys d’una dècada, segons l’Idescat, de 1998 a 2006
hem passat de 6 a 7,1 milions d’habitants? és presentat com a prova de
l’èxit de les polítiques econòmiques. Aquestes xifres, que segons es
parla confidencialment a les delegacions del govern resulten encara més
àmplies, amb estimacions reals de 7,5 en l’actualitat amb previsió
d’arribar als vuit abans del 2010, poden ser analitzades de múltiples
formes, i esdevenen manifestacions de situacions molt més complexes i
no precisament positives. L’Associació Catalana de Sociologia, filial
de l’IEC, publica un anuari on exposa aquesta extensió poblacional com
la conseqüència d’una estructura econòmica carregada de deficiències, i
en les seves conclusions, en base a estadístiques sense maquillatge,
exposa les crues realitats d’una societat farcida de problemes i amb
greus dificultats per fer front a les necessitats derivades d’un
eixamplament poblacional.
El col·lapse en els transports i les
comunicacions. Les insuficiències en els subministrament de serveis
d’aigua i electricitat, els dèficits notoris de places escolars i
sanitàries, deixen una sensació que a aquest país se li esberlen les
costures. És clar que davant d’aquestes circumstàncies, la classe
política i empresarial s’ha arrecerat en el fàcil discurs d’atribuir
?no sense raó? a la deslleialtat estatal en inversions i a la
discriminació econòmica i financera de la capital del Reino. Tanmateix,
aquesta creença resulta fantàstica per defugir les pròpies
responsabilitats en la situació present.
Catalunya no creix,
s’engreixa. Els increments en el PIB, els grans resultats econòmics
d’activitats financeres i especulatives, l’extensió d’activitats de
baix nivell professional i escàs valor afegit, la tendència a
incrementar els preus més enllà del raonable, els sous irrisoris i les
condicions laborals precàries i indignes, la tolerància respecte d’una
puixant i triomfal economia submergida, ha estat el menjar escombraria
que ha engreixat el país. Ha estat una règim compulsiu basat en una
dieta d’elements econòmics de baixa qualitat. Els quilos de més, és a
dir, l’arribada massiva i ràpida d’immigració no s’ha produït a
Catalunya ?i per extensió a Espanya? pel dinamisme empresarial, ni les
oportunitats d’ascensió social, ni el clima, el paisatge o perquè
siguem més simpàtics. Si han arribat sobtadament és precisament per
l’abundància d’ocupació precària, mal pagada i per la facilitat de
poder treballar il·legalment en una economia submergida massa lligada a
la formal. També, en un segon nivell, per la qualitat notable d’uns
serveis públics que polítics a esquerra i dreta frisen per privatitzar
i així passar a vampiritzar els nouvinguts com ho fan arrendataris,
especuladors immobiliaris o prestamistes disfressats de financers.
Lògicament, situacions com aquestes són les que provoquen un engreix
caòtic que si bé permeten maquillar xifres, en realitat altera el
metabolisme d’una societat abocada a múltiples perills en la salut
col·lectiva. Una economia on preval el salari baix i l’ocupació
precària desestimula la formació, i això, indirectament, la innovació,
el valor afegit, la cohesió social i la seguretat econòmica que és un
dret, i no un privilegi. Finalment, aquesta dieta d’economia
escombraria ens fa vulnerables a un col·lapse, una aturada cardíaca en
cas de sobreesforç, desgast, exhauriment de recursos o crisi econòmica
d’incalculables conseqüències socials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
S’està dibuixant un panorama que guarda alguns paral·lelismes amb una etapa que tu coneixes molt bé i que el llibre de Chris Ealham "Barcelona 1898-1937" (i un llarg subtítol) retrata amb equanimitat.
L’esperança és que no s’arribi als nivells d’indignitat i baixesa en l’explotació dels necessitats que les classes acomodades van assolir en aquella època. Per altra banda, la nostra època és menys procliu a fomentar la consciència de classe que hi havia al primer terç del segle XX. La procedència diversificada de magribins, xinesos, centre- i sud-americans, europeus de l’Est, persones de l’Àfrica negra… fa que sigui difícil una vertebració dels més explotats. I tots estem força distrets pel gran narcòtic de la Televisió, la competitivitat i l’individualisme consumista.
Els greuges, però, existeixen, i cadascuna d’aquestes procedències és susceptible de fer-ne una interpretació diferent i buscar-hi "solucions" diferents. La teva novel·la "Geníssers" apunta molt bé una de les més terribles, a saber: uns fanàtics de l’Islam, instrumentalitzats per sota mà des de les esferes de poder, es converteixen en l’excusa perfecta perquè la nostra societat assumeixi com a mesures de protecció els mecanismes estatals que ens controlaran a tots.
L’estat només ha de potenciar subreptíciament el malestar com ho està fent ara: habitatges inaccessibles, col·lapse dels serveis bàsics, deficiències tercermundistes a la sanitat, explotació dels metges, greuges inacabables en la comparativa amb les comunitats autònomes estatals, injustícies flagrants en les vares de medir neonazis o independentistes,… L’olla sempre ha fet xup-xup, però de fa uns anys, Algú ha decidit avivar el foc fins a assolir el punt d’ebullició. Ara Catalunya ja bull, i l’Algú es frega les mans, perquè tot allò que bull o bé es cou fins que s’evapora l’aigua i després es crema (objectiu espanyol), o bé acaba vessant i cal intervenir. I l’Algú ja s’hi espera, per intervenir. Tal com va fer Franco, que va aprofitar la necessitat de castigar els desordres per reprimir selectivament la classe i la identitat, el Think Tank del nacionalisme espanyol transversal als dos partits estatals sap que Barcelona s’ha de bombardejar cada 50 anys, estan fent tard, i "el cuerpo les pide salsa". Salsa de tomàquet.
Hi ha una tercera opció, i és que l’olla vessa lleugerament i apaga el foc. Si vessem al moment escaient, tal vegada ens haurà quedat una estimable escudella catalana enriquida amb ingredients ben diversos i a punt per a ser degustada pel món global. Costarà, però és un repte al nostre abast.