Espai de Dissidència

Avui, al suplement L’Aula del Diari de Girona, apareix aquest article que reobre el no debat sobre la implantació arbitrària de l’absurda sisena hora a primària.

Al llarg de molts anys, la qüestió de l?endèmica insuficiència de recursos
econòmics a l?escola pública, va centrar els debats. No era per menys. El
dèficit acumulat curs rere curs havia esdevingut una feixuga càrrega per a la
comunitat educativa. El canvi de govern, en canvi, ens va oferir l?amarga lliçó
que els diners són només mitjans que poden ser malbaratats inútilment quan no hi
ha objectius intel·ligents, o quan la reflexió profunda cedeix davant la
temptació populista. Els grecs saben de què parlem. Les seves autoritats van
hipotecar el país per celebrar uns magnífics Jocs Olímpics, mentre es
preguntaven on eren els camions de bombers i els mitjans aeris mentre cremava
el Peloponès.

El Pacte Nacional de l?Educació, una eina propagandística de primer ordre,
afirmava perseguir la qualitat educativa mentre centrava el gruix dels esforços
a implantar una sisena hora a primària sense avals pedagògics, professionals,
humans, ni de cap mena. El curs passat el balanç fou dessolador. Una mesura
sense consens, amb el desconcert de les famílies i l?oberta oposició del
professorat, va tirar endavant generant seriosos problemes organitzatius i un
col·lapse en el sistema per una preocupant manca de mestres. Un estudi
realitzat entre febrer i març indicava que el 91% del professorat considerava
que la mesura estava fracassant i un 86 % la suprimirien. Una enquesta
realitzada pel Departament d?Educació indicava xifres similars, mentre que un exhaustiu
estudi que va encarregar a un equip independent d?investigació de la
Universitat de Girona coordinat pel doctor Joan Teixidó posava de relleu els
grans problemes d?organització suscitats i la barreja d?hostilitat i
indiferència a les escoles de primària.

Ha passat el temps, i comença a ser hora de fer balanços. Més enllà d?una
novetat implantada amb sospitoses presses, sense fase d?experimentació, ni
avaluació, ni reflexió, el Pacte afirmava respondre a la necessitat d?acarar
els problemes més destacats de l?educació. I el principal, afirmen els experts,
recau en la perversitat d?un sistema dual, basat en la doble xarxa, on un
sector selecciona l?alumnat en funció dels seus orígens, mentre que l?altre
actua de receptacle de tota la diversitat. La segona eina dissenyada per
equilibrar la situació s?anomena Contractes
Programa, una subvenció extra als centres concertats disposats a no
reservar el dret d?admissió a alumnes de grups socials desafavorits i
procedència forània. En el segon curs que funciona la mesura, únicament 36 dels
més de 600 centres concertats (un de cada 17, els mateixos que en el passat no
feien distincions) s?hi han acollit. A aquest ritme, serà impossible gastar els
més de 91 milions d?euros pressupostats per a aquests ajuts.

Tot repassant la memòria econòmica del Pacte, és fàcil arribar a la
conclusió que, tot parafrassejant Churchill, mai tants diners havien servit per
a tant poc. 250 milions, repartits en quatre anys van anar destinats en una
sisena hora que ve desmuntant les activitats d?atenció a la diversitat experimentades
amb èxit i que ara impedeixen desdoblar grups o permetre una atenció més
individualitzada a aquells alumnes que més la necessiten. Si contemplem les
xifres globals, si comptéssim en temps condicional el que es podria fer amb
aquests diners sufragats col·lectivament, les dimensions d?aquest error
històric es fan més evidents. Amb aquests diners, i en el període 2006-2009
podrien haver-se construït 250 llars d?infants públiques. Amb els 77 milions destinats  el 2008 es podria subvencionar amb 1900 euros
als 40.625 infants de 0 a 3 anys que han hagut d?anar a una guarderia privada
en no trobar plaça a la pública. Amb aquesta mateixa xifra, es podria comprar
els llibres de la totalitat dels alumnes de primària ?toquen a 192 ? a cadascun
dels 401.175 nens i nenes d?escoles públiques i concertades-. També podria
servir per finançar amb escreix, activitats extraescolars gratuïtes per a tots
els centres de primària públics ?toquen a 303? per alumne i any-. Aquest mes de
setembre, en què moltes famílies han hagut de patir per poder fer front a les
despeses d?inici de curs, hagués valgut la pena preguntar si és preferible una
mesura poc o gens útil per als seus fills o material escolar universalment
gratuït. Sembla que l?endèmica insuficiència de recursos per a l?ensenyament
públic ha esdevingut avui un dèficit crònic en el seny de la nostra classe
política.

El fet és que avui la sisena hora esdevé una feixuga hipoteca que
condiciona seriosament la viabilitat del sistema. El Pacte Nacional i la seva
memòria econòmica es va aprovar creient-se l?estatut del 30 de setembre de 2005
i amb polítics confiats en la divina providència. Ningú no havia calculat que
Zapatero no complia les seves promeses ni que abans de tirar-se a la piscina cal
comprovar si hi ha prou aigua i prou mestres. Ara resulta que és difícil
arribar a final de mes. Bona part de programes d?innovació educativa perillen
per insuficiència de recursos i personal. Tot plegat, en un moment en què
l?increment demogràfic i la immigració actua com a un euríbor que augmenta la
càrrega i satura les aules.

Quan l?administració s?equivoca, esmenar-se, contràriament al que els
polítics es pensen, confereix l?autoritat necessària per governar i la
legitimitat per liderar. Deconstruir la sisena hora seria un acte de serietat, lucidesa
i intel·ligència. Perseverar en l?error, comporta consolidar un inseparable
distanciament entre administració i comunitat educativa, aprofondir la rasa que
el separa de la ciutadania.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!