Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Injurias graves al jefe del estado (CP, art. 491)
A finals dels seixanta, un
grup de joves estudiants de la Universitat de Barcelona, en el context d?una
festa universitària, defenestren un bust de Franco i arrenquen una bandera
espanyola. La reacció de les forces repressives és brutal i es clausura la
Universitat. Els autors tenen
sort i no són identificats. Tanmateix, aquest constitueix un dels fets
considerats ?més heroics? de l?oposició antifranquista. Molts, amb la intenció
de posar-se medalles, s?atribueixen l?acció, especialment els qui es troben al
voltant dels grups d?inspiració comunista, i que en la història posterior,
acabaran en el partit que avui controla els Mossos d?Esquadra.
Quaranta anys després,
davant l?Ajuntament de Girona uns joves republicans cremen unes fotografies del
rei. Els mateixos que es vanagloriaven d?haver-se oposat a un règim capaç
d?engarjolar gent per tirar per la finestra un retrat del cap de l?estat, es
veuen obligats, qui sap si de grat!, a detenir els autors, fet que pot suposar
fins a dos anys de presó. Paradoxes de la història!
Realment, ha servit per
alguna cosa la Transició? L?article 491 del codi penal espanyol atorga pràcticament
la mateixa relació que entre cap d?estat i súbdit d’una democracia orgánica. Ens posa a l?alçada
de democràcies com la de l?Azerbaian. A més, s?explicita que aquesta mena de ?delictes?
es jutgen des de l?Audiència Nacional, la qual està especialitzada en
terrorisme ?com abans el conegut Tribunal de Orden Público-. Calia tanta
literatura per gaudir d?una democràcia d?aquesta qualitat que tracta als
dissidents de terroristes?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cert: la conselleria d´Interior actua com a policia colonial d´Espanya a Catalunya. Tanmateix, l´assalt al rectorat del 1969 no el van dirigir els psuqueros de l´època, sinó un grup d´estudiants verbosament esquerranosos participants en una assemblea prèvia, celebrada al paranimf, que havien agredit als que es negaven a secundar-los –com, entre d´altres, l´actual assagista Fèlix Fanés, aleshores dirigent estudiantil de Bandera Roja, que es va haver d´exiliar arran de la proclamació de l´estat d´excepció per l´Estat franquista. Puc assegurar-ho perquè jo hi era.
Xavier,
La monarquia espanyola és una institució totalment desfassada i amb escàs prestigi. En canvi, sembla que sigui quelcom sagrat, sobre el qual no es pot fer ni un sol comentari. Estic molt d’acord amb la teua anàlisi dels fets i amb la comparació amb aquest tipus de protestes durant el període franquista. Tenim uns polítics acomodats, entre els quals hi ha escassíssima diferència quant a comportament polític. Saura o Duran, per posar exemples de dos dels que no m’agraden, semblen oposats, però són del mateix carro.
bon diumenge,
emigdi
No, no calia. per fer aquesta mena de farsa de transició no calia col·laborar-hi. L’alternativa potser era aguantar més la fruita podrida, però haguera caigut igual i millor que endur-se-la a casa.