Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

12 de setembre de 2007
1 comentari

Una història de l’11 de setembre. De fets, símbols i representacions nacionals

Aquí trobareu el text complet de la conferència pronunciada ahir, amb motiu de la Diada, al poble de La Cellera de Ter. Tenint en compte que el temps escassejava, vaig haver de fer-ne un resum ràpid.

Explicar a un estranger,
en poques paraules, el significat de l?11 de setembre, no és senzill. Per a un
ciutadà europeu o nord-americà que celebra la seva festa nacional el dia de la
seva independència, és difícil fer entendre que en aquest país se celebri el
contrari. La coneixença de Catalunya, evidentment, varia segons la víctima
destinatària. Habitualment qui disposa de coneixements històrics serà capaç de
comprendre l?existència d?una nació sense estat com la nostra, amb una cultura
ben diferenciada, plenament europea i occidental i de gran tradició i
trajectòria històrica, que viu incòmoda en una situació sense un paraigua
institucional que l?aixoplugui, en una permanent hipoteca política.
Malauradament, això resulta poc freqüent, de manera que el coneixement d?altres
estats ve condicionada per l?abundància de tòpics i simplificacions, implica
que l?absència d?un color diferenciat en els mapes polítics es tradueixi en la
ignorància, la sorpresa, i finalment, la confusió.

Probablement
la pròpia idea de celebració de l?11 de setembre contribueix a aquest estat que
impedeix el reconeixement, aquest acte social que permet bastir la
seguretat necessària per poder bastir un estat anímic col·lectiu sòlid. Si bé
des de les modernes teoritzacions sobre la nació; Benedict Anderson, Anthony
Smith, Otto Brunner, Hagen Schulze, Josep R. Llobera o Joan Ramon Resina la
nostra és una identitat inequívocament nacional, les condicions actuals
impedeixen jugar en igualtat de condicions. I tot aquest joc no es basa en el
passat, sinó en el present i el futur.

A diferència del que
s?admet habitualment, Catalunya no és una nació sense un estat, sinó una nació
amb un estat en contra, que persegueix, amb l?acció quotidiana, la seva
dissolució en el marc amorf d?una identitat artificialment construïda. És
evident que encaixat per atzars històrics entre els dos estats amb les
fronteres més estables de l?Europa contemporània, la pròpia supervivència com
espai social, cultural, històric,…propi es fa més que difícil. No és
d?estranyar la comparació amb Polònia. Assetjada per dos imperis amb una llarga
tradició d?intolerància i rigorosa opressió, les possibilitats de conquerir
espais de llibertat només s?han assolit a base de la determinació pròpia i
l?afebliment polític d?algun dels estats que utilitzen les fronteres com a
cadena de subjecció. Polònia assoleix la independència a principis del segle XX
en el moment en què els seus dominadors; Alemanya, Àustria-Hongria i Rússia es
fan la guerra entre ells …i la perden! Conquereix la seva independència més
real el 1989 quan els tsars soviètics, que havien derrotat el Tercer Reich,
perden, per incompareixença, la guerra freda. I francament, dos segles i mig de
dominis estrangers fan una mentalitat nacional patològica on, de tant en tant,
emergeixen els fantasmes familiars, com succeeix en l?actualitat amb els
germans Kazsynski. Catalunya assoleix cotes d?autogovern en moments de fallida
política; la crisi de la monarquia el 1930, el buit de poder provocat pel cop
de 1936 i la descomposició del franquisme a finals dels setanta. Tanmateix, i a
diferència del cas polonès, a Catalunya li ha mancat determinació, o com a
mínim, coherència. Segles de domini també marquen una consciència general no
massa sana. Manca autoestima i sobra la síndrome d?Estocolm. Existeix una certa
indefinició general sobre els objectius a assolir, si és que n?hi ha,
d?objectius. Els símbols juguen aquí la seva carta. En aquest sentit, la
celebració de l?Onze de setembre esdevé una metàfora perfecta de la nostra
indeterminació, d?un estat mental confús, en què no sabem ben bé què som ni què
volem.

Anem a pams. L?Onze de
setembre de 1714, com tots sabem, esdevé el moment en el qual la coalició
franco-espanyola de la dinastia Borbó assalta Barcelona i posa fi a la coneguda
com a Guerra de Successió. Aquest és un conflicte d?abast europeu en el qual
una vacant en el tron espanyol implica una alteració dels equilibris europeus.
D?una banda, una França que pretén obtenir un important domini continental que
reforci la seva hegemonia i un millor accés a les colònies americanes i
asiàtiques. De l?altra, britànics i holandesos gens disposats a un excés de pes
de l?emergent potència francesa, i que no dubten a utilitzar els Habsburg per
boicotejar els plans polítics de Versalles. En aquest joc, els catalans ocupen
un espai més aviat secundari, utilitzats per uns i altres en aquest tauler de
joc internacional, i que no aposten per cap independència, sinó per un rei
espanyol que vagi d?acord amb els seus interesos econòmics i institucionals.
Els diversos grups socials, amb interesos divergents, pugnen entre ells per
obtenir els seus peculiars beneficis. És només quan, amb el Tractat d?Utrecht,
i posteriorment el de l?Hospitalet, ambdós el 1713, els catalans són abandonats
a la seva dissort, i els exèrcits espanyols i francesos mantenen una guerra
pràcticament d?extermini, com apunten les darreres investigacions de Torres
Ribé, i certificavent els llibres d?Antoni Simon i Joaquim Albareda, quan
apareix la idea que, en la solitud i la intempèrie dels jocs geoestratègics
internacionals, la possibilitat d?un estat propì és l?única salvaguarda en un
món que comença a configurar clarament una geografia política on les fronteres
oficials serviran per fabricar les nacions contemporànies.

L?11 de
setembre de 1714 té diverses significacions i implicacions. Suposa l?eliminació
d?unes institucions d?autogovern parcicipatives, i força semblants a les que en
l?Europa contemporània posseeixen Holanda o Anglaterra, i que podríem denominar
?protodemocràtiques?. Implica l?absorció i assimilació del territori a un
entramat institucional espanyol que les seves classes dominants assumeixen com
un regne annexionat, un espai d?expoli fiscal, i on l?obra propagandística
inicia un llarg procés de deconstrucció de la identitat pròpia que alimenta la
construcció d?una nació imaginada, l?espanyola. És un espai a conquerir, en el
qual l?absència de poder polític i d?institucions que facin el seu contrapès
permet construir (o s?intenta) una religió d?estat. Un estat, d?altra banda,
que esdevé un imperi en una llarga, encara que inexorable, descomposició, en el
que constituirà el malalt turc de l?occident cristià.

Els historiadors
oficiosos, des d?un catalanisme sempre ambigu, en canvi, atorguen un significat
simbòlic a l?11 de setembre. Tot assumint el que acabem d?explicar, uns fets de
complexa interpretació, ofereixen la visió d?un país que lluita per recuperar
la seva llibertat i les seves institucions arrabassades per la força i a les
quals mai no renuncia. La qual cosa, no deixa de representar un fet ambigu, i
que convé precisament als partidaris de ?valencianitzar? Catalunya, és a dir,
de convertir-la en una comunitat autònoma més, amb la peculiaritat d?una
llengua pròpia. Perquè,… de quines institucions parlem?  En tenim prou amb el que hi ha? Ja pot
funcionar amb normalitat? Quina és la configuració política que es pretén recompondre?

Els moments de
recuperació institucional, principalment 1913, 1931 i 1977, tracten de
recuperar velles denominacions mitjevals; Diputació i Generalitat. Un procés
similar s?esdevé amb la generalització del darrer procés autonòmic a partir de
principis dels vuitanta a la resta de territoris de l?estat espanyol, alguns
dels quals inequívocament nacions ?sota l?imposat eufemisme ?nacionalitat?-, la
majoria, sense la tradició, la consciència ni la voluntat d?afermar
inequívocament la seva identitat. Ara bé, la capacitat institucional de fixar
les relacions amb el poder central que havia caracteritzat la Catalunya prèvia
al Decret de Nova Planta ?habitualment centrat en el monarca- desapareix. La
legislació estatal, encarnada sota el genèric ?Constitució? i salvaguardada per
un Tribunal Constitucional, braç jurídic i administratiu de la classe política
espanyola, fa que els símbols, a la pràctica no funcionin. Els mots,
simplement, esdevenen una carcassa buida.

L?Onze de
setembre, en aquest sentit, ha estat l?instrument ideal per tal que els partidaris
de la supeditació a l?estat puguin sentir-se satisfets amb la situació actual,
mentre que els partidaris de la ruptura, puguin retre un cert culte a la
memòria èpica d?uns esdeveniments llunyans per sublimar la frustració resultant
d?una evidenment insatisfactòria relació entre la nació sense estat i l?estat
contra la nació. Avui per avui, el conflicte entre des dues maneres d?entendre
la diada són diàfanes i enllaçades clarament per les litúrgies divergents entre
un sector i altre. Els primers, des de l?asèpsia, tracten de muntar una
celebració institucional, amb un contingut més aviat neure i una actitud
conformista. Els altres pretenen fer de la festa la reivindicació del que es va
perdre realment; el dret a decidir, a triar o deposar reis ?la qual cosa, en
termes contemporanis no representa altra cosa que l?anomenat dret a
l?autodeterminació-. I això configura el dret a disposar d?unes forces armades,
una política econòmica o un cos diplomàtic propi. És a dir, allò que en termes
convencionals, i en una moda relativament recent, se?n diu sobirania, i que
tècnicament se?n diu independència.

 

Els inicis de la celebració

Els esdeveniments de la Guerra de
Successió van romandre oblidats durant molt de temps, tret d?alguns
historiadors erudits com Antoni de Capmany i d?una consciència col·lectiva que
va generar desconfiança i hostilitat contra les institucions hispàniques, i
contra els francesos portadors d?armes ?fet que explica l?oposició durant la
Guerra del Francès-. La cosa canvia radicalment quan emergeix la Renaixença, a
mitjans del XIX, amb noms com Víctor Balaguer o Ferran Patxot.  És en aquest moment quan la historiografia
romàntica, tal com succeeix arreu del continent, recrea i reelabora els propis
mites històrics i fundacionals. Es mitifiquen ?Els Segadors? i es glorifica la
Barcelona resistent de 1714. Es reivindiquen els personatges fonamentals
d?aquests fets. L?impacte de la recuperació dels vells mites és brutal.
L?aristocràcia de la literatura catalana s?apunta a recuperar i reelaborar episodis
i personatges, històries decorade d?èpica, esdeveniments concrets i
idealitzats. Jacint Verdaguer, el 1866 escriu el seu llarg poema A la mort
de Rafael de Casanova.
Frederic Soler ?Pitarra? redacta el seu conegut Al
Fossar de les Moreres
, el 1878. Àngel Guimerà, fa el seu poema Al cap de
Josep Moragues
, el 1887. És doncs, en aquest moment quan es construeix,
tenyit d?heroïcitat, el mite de l?11 de setembre.

En aquest context, on la data sembla preocupar menys que
les identitats heroiques; Casanova, Villarroel (que tindran sengles carrers en
el nomenclàtor de l?Eixample barceloní, creat durant la dècada dels seixanta),
Moragas, Carrasclet,… esdevindran noms propis que esdevindran llocs de
memòria
en una època de construcció (i reelaboració) de les consciències
nacionals, de la nació. Els homes de la Renaixença plantaran, potser
sense pretendre-ho, la llavor que portarà a la celebració de la diada. El 1886,
l?Ajuntament de Barcelona, en els anys previs a la Primera Exposició Universal
de dos anys després, encarrega a Rossend Nobas l?estàtua de Rafael de Casanova
i la ubica al Saló de Sant Joan, al costat d?altres catalans il·lustres.

Fins al moment, el nom i la personalitat tenen més
importància que la celebració pública. Tot i això, el mateix any, un grup de la
Lliga de Catalunya pretén celebrar, el mateix 11 de setembre, una missa en
record del darrer Conseller en Cap. El bisbe de Barcelona nega el
permís. Les implicacions polítiques en un període en què la Primera Restauració
borbònica s?està consolidant poden resultar perilloses, una provocació per a la
monarquia acabada de reimplantar. La commemoració, és a dir, un acte
públic, pot representar un salt qualitatiu en el que de moment no representa
altra cosa que un cert culte al passat. I, tenint en compte que Barcelona passa
la major part del segle en un estat semipermanent d?excepció, es tem
l?expressió pública de la dissidència nacional.

El 1901 un grup de vint-i-quatre joves van a fer la
primera ofrena floral a l?estàtua. Abans de fer-ho, són detinguts i
empresonats. Poca broma! Aquesta és una època terriblement complicada. La
policia i l?exèrcti espanyol, des de la dècada anterior, es troba immersa en
una espiral de repressió despietada. Només cinc anys abans, sota el pretext de
l?atemptat de Canvis Nous, es deté més de 500 pressumptes anarquistes als quals
es confina al Castell de Montjuïc en el que serà el procés d?aquest mateix nom
i que constituirà un escàndol nacional i internacional, el nostre peculiar affaire
Dreyffus
. Cinc seran executats, desenes, condemnats a dècades de presó, I
molts més deportats a les colònies africanes. La tortura arribarà a unes cotes
de sadisme inenarrable. A més, la repressió afecta a tota mena de dissidents;
llibertaris, republicans, catalanistes, lliurepensadors, anticlericals,… En
un exercici que recorda a l?actualitat, i malgrat que la pròpia justícia se
n?adona de la inocència dels assassinats, ni l?estat, ni la pantomima de
justícia que representen els tribunals militars rectifica ni anul·la les
sentències. A més, l?exèrcit espanyol acaba de fer el ridícul a la guerra de
Cuba (1895-1898) i estan força disposats a aplicar la seva ira i frustració
contra el feble desarmat, per demostrar el poc coratge que li queda. D?altra
banda, la societat catalana està molt conscienciada pel tot el que acaba de
passar ?i que tindrà les seves conseqüències al llarg de la dècada; el tancament
de caixes,
la vaga general, la Solidaritat Catalana,… El 14
de setembre, la Unió Catalanista es presenta davant el monument i fan l?ofrena.
Les pressions forcen al govern
a deixar anar els empresonats.

A partir d?aquest moment, l?11 de setembre inicia la seva
trajectòria com a Diada no oficial, i s?estableix improvisadament de l?ofrena
floral com a litúrgia. Diversos individus i entitats representatives de la
societat catalana van sumant-se al ritual. En el moment en què s?estableix la
Mancomunitat, una mena d?autonomia no oficial, el seu Consell en ple acabava
presidint aquest acte. Per suposat, l?oposició i repressió de l?estat va alimentant
el sentiment nacionalista.

 

La dinàmica prohibició-institucionalització

A mesura que passen els anys, va consolidant-se aquest
acte i aquesta diada com a lloc de memòria, una mena d?espai en la
consciència col·lectiva que actua com a ritus de cohesió nacional. Tanmateix,
les diverses sensibilitats del catalanisme van introduint altres variants amb
significacions profundes. Per posar un exemple, el 1914, iniciada ja la Primera
Guerra Mundial, l?entitat Els Néts dels Almogàvers, fent honor al poema
de Frederic Soler (Pitarra) col·loca al Fossar de les Moreres una placa amb la
tornada del seu conegut poema homònim. Apareixen, doncs, les primeres
manifestacions d?un independentisme obert i sense matisos, denominat per la
banda contrària el fàcil recurs al separatismo.

Aquesta dinàmica de creixent evolució de l?ambigu
?catalanisme? vers postures més obertament rupturistes fa una passa endavant
quan el mateix Ajuntament de la ciutat decideix ubicar, el 1916, l?esmentada
escultura a la cruïlla dels carrers Alí Bei i Ronda de Sant Pere, l?espai on,
segons la historiografia, el Conseller en Cap va ser ferit en la seva
defensa de Barcelona. L?indret, doncs, reforça el seu tarannà de Lloc de
memòria
, en termes de Pierre Nora, i esdevé espai de pelegrinatge oficiós en
els successius anys.

Que això s?esdevingués aquests anys no és casualitat. Els
diversos grups catalanistes, majoritàriament aliadòfils durant la major part
del conflicte, sospiren per les vagues promeses del dret a l?autodeterminació
que ressonen en els camps de batalla europeus. És més. En aquest context
històric, diverses d?aquestes entitats, amb un discurs inflamadament patriòtic,
participen, via la manipulació propagandística dels serveis secrets francesos,
a la Gran Guerra com a voluntaris catalans. Joan Daniel Bezsonoff recull
en una excel·lent novel·la, La guerra dels cornuts, la utilització per a
fins propis i propagandistes d?aquests joves idealistes sacrificats per no res.
El discurs autodeterminista impulsat pel president Wilson, al cap i a la fi,
només era una eina de propaganda destinada a desmuntar els antics imperis
multinacionals i estendre les àrees d?influència política i econòmica de les
potències vencedores. La calculada neutralitat espanyola va propiciar la gran
decepció del moviment, alhora que va alertar seriosament els titulars de
l?estat espanyol sobre els potencials perills de l?extensió del nacionalisme.

La diada de 1923 fou especialment significativa. El
context històric era especialment delicat. De la mateixa manera  que l?acabament de la gran guerra va suposar
la multiplicació de nous estats europeus i la revolta independentista
irlandesa, un estat de revolta social, des de Moscou fins al Xinu es va
estendre com un espectre. La burgesia catalana, indubtablement més liberal que
la classe funcionarial, aristocràtica, financera i terratinent que posseïa (i
posseeix encara) les regnes de l?estat, havia tractat amb una brutal i miop
intransigència els moviments reivindicatius, a l?entorn d?un hegemònic
anarcosindicalisme, que exigia una societat amb menors diferències socials i
econòmiques, amb mesures tan revolucionàries com…. la jornada de vuit hores!
L?intent per eliminar la dissidència social, en aquells moments inequívocament
catalana, amb líders sindicals de la categoria de Salvador Seguí i Joan Peiró,
va comportar tàctiques de guerra bruta que no va aconseguir altra cosa que
radicalitzar la protesta social i enverinar les relacions socials. Els inicis
de la dècada dels vint, els homes de la Lliga podrien haver triat ser Suècia,
mitjançant un ampli pacte social, com el proposat anys abans pel Noi del
Sucre
, amb una independència i un estat on s?harmonitzéssin els divergents
interessos socials. Tanmateix, Cambó i els seus seguidors, imbuïts d?una
noucentista retòrica imperial, van triar continuar essent Espanya. Davant la
por a perdre l?hegemonia social, van cridar uns militars hostils contra
Catalunya per mantenir els seus interesos econòmics. La diada de 1923, per
això, va resultar espectacular. Davant l?ofrena floral de cada onze de
setembre, la policia va carregar violentament entorn els manifestants aplegats
de manera pacífica al voltant del monument. Només dos dies després, el general
Primo de Rivera, gran amic de la burgesia catalana i gran enemic del país i les
seves manifestacions culturals, va pronunciar-se. El rei el va rebre amb els
braços oberts mentre se suspenia la Constitució, s?il·legalitzava la CNT, es
tancava el camp del Barça i es prohibia el català, i per suposat, qualsevol
manifestació nacionalista. Les diades de la dictadura es caracteritzaven per
envoltar la famosa estàtua de policies i detenir, amb bones dosis de
maltractes, a qualsevol qui gosés llençar una flor o treure?s el barret. L?any
següent, una de les víctimes va ser prou il·lustre. Es tractava d?un Antoni
Gaudí de 72 anys, detingut a la sortida d?una missa a la parròquia de Sant
Just, en memòria dels màrtirs de 1714, colpejat despietadament per la policia
per negar-se a parlar en castellà, i empresonat durant una nit. Un fet que no
solen comentar els guies turístics quan els turistes fotografien la Sagrada
Família.

L?arribada de la República, i la recuperació d?una
autonomia limitada, va propiciar l?oficialització de l?11 de setembre com a
Diada Nacional de Catalunya. Era la primera vegada que s?esdevenia, i va
començar a disposar d?un tarannà institucional, presidides per Francesc Macià,
primer, i Lluís Companys, amb posterioritat. Aquesta etapa va permetre anar
consolidant el que primer havia estat una iniciativa independent per part del
moviment catalanista. De fet, la promulgació de l?11 de setembre com a festa i
commemoració oficial va representar l?escenificació, per primera vegada a la
història contemporània, d?una Catalunya en procés d?institucionalització.

Tanmateix, si bé es tendeix a idealitzar el període
republicà, no hem d?oblidar que aquest no va deixar de ser un període
essencialment conflictiu. La suspensió de l?autonomia arran dels fets d?octubre
de 1934, les difícils relacions entre grups polítics, classes socials, van
suposar una tensió continuada que va catalitzar-se en els primers dies de la
guerra civil. De fet, la pròpia reacció de la Generalitat i de la societat
civil armada contra el cop feixita va atorgar una autèntica independència
catalana de facto que, entre republicans espanyols i comunistes
internacionals i autòctons, va eliminar-se arran de la contrarevolució de 1937.
En aquest context, la darrera diada d?aquest període d?anòmala normalitat, la
de 1938, compta amb la paradoxal presència del president de la República, Dr.
Negrín, que tant havia fet per neutralitzar l?autonomia catalana. Un dels
primers precedents d?ofrenes hipòcrites que protagonitzen determinats partits,
institucions i personalitats.

 

Diades clandestines i 
transgressores. De la il·legalitat a la domesticació.

La resolució desfavorable de la guerra civil va implicar
una mena de retorn al Decret de Nova Planta. El canvi forçat de nomenclàtor, el
desmuntatge exhaustiu de qualsevol vestigi d?autonomia i una desnacionalització
a consciència va revelar l?autèntic esperit imperial espanyol, desitjós
d?anihilar qualsevol dissidència respecte al seu projecte
político-ideològico-religiós, per ridícul i irreal que aquest s?esdevingués.

A banda de les prohibicions, una de les primeres mesures
preses consistí en la retirada del simbòlic monument a Casanova, decretat pel
primer governador civil Wenceslao González. Els arquitectes municipals,
tanmateix, dipositaren l?estàtua a un magatzem municipal i impediren la seva
destrucció. La resistència catalanista, cal admetre-ho, feble i testimonial, no
va fer altres coses al llarg de la llarga nit del franquisme, que tímides
accions de desafecció pública i protesta propagandística. Bàsicament,
desplegament de banderes catalanes en espais i moments significatius, com a
Montserrat, el 27 d?abril de 1947 o en la clausura del Congrés Eucarístic el
1952, fets, tots, que contrasten amb l?activitat del maquis urbà anarquista,
que entre altres coses va dedicar-se a atemptar contra els monuments
franquistes durant la dictadura. Entre ells, Quico Sabaté, que va fer esclatar
una bomba contra el monument a la Victòria, avui plaça Joan Carles I, a la
cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia.

Les commemoracions clandestines, (Alí Bei ?Ronda de Sant
Pere i el Fossar de les Moreres estaven més vigilats que la Plaça Tiananmen),
representaven un esport de risc. El 1945, poques setmanes després de
l?acabament de la segona guerra mundial, la policia va ferir i detenir un
militant del Front Nacional, Joan Grau, i va matar un vianant, Josep Corbella,
en un repartiment d?octavetes. Diversos grups clandestins tractaven
d?organitzar concentracions que solien acabar amb violència policial,
interrogatoris i empresonaments. A mesura que l?etapa més repressiva del
franquisme s?anava allunyant i la dissidència millorava la seva organització,
les commemoracions al marge de la llei s?anaven estenent, i incrementant el seu
poder de convocatòria i propagandístic. Tot i això, qualsevol qui desfilés
aquell dia per aquells espais de la memòria podia ser detingut o multat, com al
mateix any 1968, quan desenes de persones sancionades per simple fet de ser-hi
allà. L?any 1970, en canvi, es va dur a terme una de les accions més
simbòliques, molt en consonància amb les activitats de resistència pacífica que
protagonitzava el nacionalisme del país. Un nucli d?activistes va connectar un
altaveu a un reproductor de cassette amb un enregistrament de ?Els
Segadors?, al carrer de Trafalgar, en un espai que la policia trigà a
descobrir.

Els darrers anys del franquisme va resultar ser una època
on la societat civil, encara no dominada pels partits polítics, mantenia una
gran capacitat organitzativa catalitzada sobretot, mitjançant l?Assemblea de
Catalunya.
Aquesta suma d?esforços, capaç d?organitzar les mobilitzacions
de finals del franquisme i principis de la segona restauració borbònica, va ser
capaç de posar en dificultats el règim, i de prendre la iniciativa de
commemorar semi-legalment la diada de 1976, prohibida a Barcelona, i
traslladada, per evitar concentracions que posessin en evidència la contestació
a la monarquia acabada, de nou, de reimplantar, a Sant Boi de Llobregat. Aquest
primer assaig, amb un nou règim i autonomia encara per definir, va afavorir el
que tothom considerarà com a la Diada històrica de 1977, la primera
pràcticament legal ?l?arquitectura semidemocràtica havia començat a bastir-se-
que-, al seu torn, esdevindria un nou lloc de memòria. És quan es parla de la
Diada del milió d?assistents, tot i que alguns estadístics consideren avui la
dada exagerada, constituí la primera demostració massiva dels intents de
recuperació nacional i desig d?una democràcia sense sabres vigilants.

Al cap d?un mes, i en certa mesura gràcies a la
mobilització de la societat catalana, la Generalitat, amb el seu president
Tarradellas a l?exili, va ser legalitzada. Aquest fet resulta trascendent,
perquè Tarradellas és l?única autoritat legítima de tot l?estat en aquells
moments. La restauració de la Generalitat representa, a més, l?únic vestigi de
legitimitat republicana, i a més constitueix un interessant precedent jurídic
que atorgaria Catalunya un estatus diferenciat, previ a l?ordenament
constitucional posterior, que aviat serà avortat pels colpistes de 1981 (mai un
fracàs va tenir tant d?èxit) i la pluja legislativa que ha acabat per erosionar
seriosament l?edifici de l?autonomia catalana.

Una vegada constituïdes les bases del nou règim,
l?anomenada monarquia constitucional, tot i que molts historiadors preferim el
nom de Segona Restauració (un sistema basat en un control desproporcionat
dels partits polítics que van acceptar negociar amb els vestigis franquistes i
els nuclis de poder hispànic la seva autoammistia), es procedí a desmobilitzar
la societat civil, excloure la dissidència i assumir una mena de religió
institucional que convidava al conformisme davant les clares insuficiències de
l?autonomia. Els partits van fer el possible per desactivar la càrrega
reivindicativa de la Diada, i any rere any, la manifestació
reivindicativa, habitualment pel Passeig de Gràcia, solia comptar amb menys
participants, i sobretot,  mínima
atenció per part dels mitjans de comunicació.

El cop d?estat de 1981 va promoure un procés
d?harmonització autonòmic (LOAPA) consistent a oferir un estatus d?igualtat
jurídica al conjunt d?autonomies del país sorgides, la major part d?elles, de
manera artificial en nombre elevat per tal d?assolir el veritable objectiu de
diluir les autonomies nacionals. Dins del país, la seva classe política, més
vinculada a interesos de classe i empresarials, acceptà aquesta política de
desmobilització i anestèsia, en uns vuitanta on es va anar consolidant el règim
actual. En aquest sentit, trobem un catalanisme domesticat, que fa veritables
esforços intel·lectuals per mantenir aquesta ambigüitat d?una veritable
insatisfacció íntima per l?estafa que ha suposat la Transició, i alhora,
aquesta capacitat d?acomodar-se davant d?un poder petit, local, simbòlic i
minimitzat. De l?altra banda, trobem un moviment de fons en el qual una part
del nacionalisme es va radicalitzant des de l?extraparlamentarisme ?fins que a
poc a poc aquest es va integrant a ERC i la seva òrbita, a partir de finals
dels vuitanta- . Tot plegat mentre es desplega el gran projecte
provincialitzador de l?estat respecte de Catalunya. Precisament aquest projecte
de conversió d?espais nacionals en províncies domesticades, amb llengua pròpia,
és el que s?assaja, amb un cert èxit al País Valencià, primer mercè als
socialistes, i des de fa més d?una dècada, per part del Partit Popular.

En aquest sentit, les diades de la restauració borbònica
acaben amb un important grau de desnaturalització. Unes celebracions
institucionals ambígües, ofrenes a l?estàtua de Casanova (reubicada de nou el
1977), actes d?expressió obertament independentista al Fossar de les Moreres, i
unes manifestacions heterogènies i menys concorregudes que les de 1977, tot i
que molt més del que els mitans de comunicació acaben explicant.

L?any 1995, el règim de la Transició a Catalunya comença a
trontollar. L?afer dels Papers de Salamanca serveix de signe inequívoc al país
que l?entremat consitucional i democràtic té els seus límits. I que un futur de
depenència representa una renúncia al futur. És a partir d?aquest moment quan,
dins la societat catalana s?incrementa de manera significativa un moviment de fons,
de difícil traducció política en una època on els canals d?expressió i
participació són mínims, de distanciament amb Espaya, de l?emergència d?un
important independentisme sociològic poc o gens articulat políticament que
poques vegades és canalitzat per uns partits cada vegada més al marge de la
ciutadania.

El 2001, l?atemptat contra les Torres Bessones, a Nova
York va representar un cop molt dur per a la Diada. En acte de solidaritat amb
les víctimes, es van suspendre tots els actes previstos. Des d?aleshores,
aquesta data ha quedat molt lligada a un esdeveniment històric tràgic de primer
ordre que també tenia el cop contra Allende com a enfermèrice, el 1973, quan
els nacionalistes catalans compartien manifestacions amb els xilens.

A partir de 2004, amb el nou president Maragall, s?inicia
una nova fase de celebracions, amb un intent d?elaborar una nova litúrgia
institucional més clàssica; parlaments polítics, intervenció de músics, corals
i orquestres, i finalment, i en el que seria una greu contradicció històrica,
una desfilada paramilitar per part dels Mossos d?Esquadra. Diem contradictori,
perquè els Mossos van ser una guàrdia organitzada per perseguir la guerrilla
austriacista que restava a la muntanya catalana al llarg del segle XVIII sota
les ordres del rei Borbó i les elits botifleres del país. Com sempre, la
perenne ambigüitat d?una diada nacional amb problemes de definició.

És obvi que l?11 de setembre no se celebra una diada, sinó
diverses. La primera, la institucional, tractaria de ser un acte d?afirmació en
què el president, el Parlament, la Generalitat, més enllà de la retòrica de
torn i la conjuntura política, es volen fer visibles com a màximes autoritats
d?una comunitat autònoma. L?ofrena floral a l?estàtua de Rafael de Casanovas
esdevé una atomitzada suma d?actes individuals i col·lectius d?afirmació i
projecció pública. En funció de l?entitat que la fa, poden significar una cosa
o una altra. Els parlaments al Fossar de les Moreres i la manifestació
reivindicativa ?on pràcticament no hi ha representats institucionals-
representa l?exigència d?un canvi d?estatus, habitualment dirigits vers la
reclamació d?independència, la unificació dels Països Catalans o el desig d?una
república, a banda de mostrar hostilitat vers l?estat actual de les coses, els
polítics o la monarquia. Hi ha una altra, que és la festa individual; la
platja, el cap de setmana, el pont. En un procés de desritualització a
occident, les commemoracions i les festes públiques van perdent pes en la vida
quotidiana per passar a ocupar el temps des de la pròpia privacitat. I el que
és cert és que la majoria de la ciutadania resta al marge de la data.
Probablement la manca definició de la festa i la desmobilització ciutadana
perseguida pels polítics és el que ha portat a aquest estat de coses. De fet,
la pròpia oficialització de la festa ha aconseguit desdibuixar-la, i en certa
mesura, neutralitzar el seu contingut subversiu. Tot plegat, com diria
l?antropòleg Manuel Delgado, constitueix una incitació a abandonar el carrer.

 

Alternatives

Personalment, i com es pot despendre d?aquest text,
confesso que no m?agrada l?11 de setembre. Més enllà de la seva ubicació al
calendari, tot just quan acaba l?estiu, considero  que hi ha altres dates més idònies per celebrar la festa
nacional. Una diada ha de tenir un significat més clar i inequívoc. Les
persones que hi participen han de poder visualitzar la significació
commemorativa i el significat profund dels rituals. Els francesos saben que el
14 de juliol de 1789, una revolta popular va posar fi a l?antic règim i el
feudalisme. Que van passar ?tot és relatiu- de súbdits a ciutadans. Els
nordamericans coneixen que el 4 de juliol de 1776 els seus pares de la
pàtria
van signar la Declaració d?Independència amb la voluntat de regir
amb els propis destins i acabar amb els abusos i la subjecció respecte de la
monarquia britànica. Els catalans disposem d?altres possibles dates candidates
a substituir aquesta diada tan difícil d?explicar als aliens a l?especial
cultura commemorativa catalana. És clar, que es tracta de dates més polèmiques,
i per a molts, més subversives i inequívoques.

 

7 de juny

1640. Corpus de Sang. Aquesta data, també un dels
símbols nacionals i llocs de memòria, dia de la revolta contra Felip IV, el
Conde Duque de Olivares i els abusos de la monarquia hispànica i els seus
soldats, i culminat amb l?asassinat del virrei, pot considera-se com a un acte
de sobirania i de voluntat de decidir el propi destí. Les autoritats catalanes,
representants (relatives) dels seus habitants realitzen un acte d?afirmació que
inequívocament indica la plena autonomia del país, que cap poder civil o
militar pot limitar.

 

17 de gener

1641. Proclamació de la Primera República. Davant
la violenta entrada de les tropes espanyoles al Principat i la negativa a recompondre
les relacions amb el monarca, la Generalitat de Catalunya, amb el seu
president, Pau Claris, proclamen la primera República. No ens enganyem.
A l?Edat Moderna, el sistem republicà, amb nombrosos exemples coetanis, no
resultava una situació, diguem-ne prestigiosa. Tanmateix, esdevenia un acte
d?autoafirmació suprem i la idea de ruptura amb aquell que no tracta amb el
respecte necessari. L?existència d?aquest estat on els catalans van deposar el
seu rei fou efímera. El mateix mes, el rei de França, amb una aliança poc
afortunada, encara que comprensible ateses les circumstàncies, acceptava la
titularitat del Comtat de Barcelona. Tanmateix, el 17 de gener simbolitza la
idea que la decisió del país és en mans dels seus ciutadans i institucions. No
en les mans de cap govern aliè, ni de cap constitució.

 

 

14 d?abril

1931. Proclamació de la República Catalana. En el
moment en el qual la monarquia borbònica es dissol, i atenent l?escassa
confiança en les promeses dels polítics republicans espanyols als Pactes de
Sant Sebastià, Francesc Macià decideix tirar pel dret i dotar Catalunya de la
seva condició republicana i sobirana, dotant-se ella mateixa del poder que li
correspon. Les pressions i les amenaces dels sectors de la capital hispànica i
el seu exèrcit forcen a una reconversió, quatre dies després, en una Generalitat,
una fórmula intermitja, rescatada de l?Edat Mitja, en la qual ningú no havia
pensat i que permet guanyar temps a l?estat per tal d?atorgar a posteriori  un Estatut disminuït. Aquesta data pot
representar l?exhibició pública del país del rebuig a un règim actual, el de
Segona Restauració, que fa tot el possible per diluir la identitat del país.

 

19 de juliol

1936. Batalla de Barcelona. Per a qui mi, la més
indicada. Atès el cop d?estat facciós i feixista per part dels sectors més
reaccionaris i imperials de l?estat, la Generalitat i la societat civil
catalana reaccionen amb força, intel·ligència i determinació tot derrotant als
carrers la reacció i el desig d?anihilar el país. Les forces públiques
catalanes i milers de treballadors armats ?amb l?ajut de darrera hora de la
guàrdia civil- derroten l?exèrcit i fan de Catalunya un estat independent de
facto
i el primer lloc del món on el feixisme internacional és aturat per
les armes. Poseriorment, la recuperació del poder republicà espanyol i el
comunisme nacional i internacional ?de la mà de les classes mitges catalanes
hostils a la revolució del moment- recomponen el seu poder, posen tots els
impediments possibles al govern i el nou ordre revolucionari, i acaben
recuperant el control, especialment a partir dels fets de maig de 1937, quan es
perd la direcció política i militar del conflicte. El 19 de juliol, una festa
amb llarga tradició entre els catalans de l?exili, tant entre els anarquistes
com entre nacionalistes i republicans, podria representar un desafiament
directe al règim actual, encapçalat per l?hereu polític de Franco i un sistema
administratiu i legal que prové directament de la insurrecció feixista de 1936
que la Constitució no fa sinó consolidar.

 

 

 

  1. hola xavier. acabo de llegir amb interès el teu post de la conferència. Jo crec que la data de la nostra festa nacional serà la del dia en què els catalans votem afirmativament en un referèndum d’autodeterminació i d’aquesta manera proclamem la nostra independència. Tant li fa el moment del calendari d’aquesta efemèride. Serà quan nosaltres ho volguem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!