Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota. Article publicat avui a El Punt , i que podeu punxar aquí.
Aquest estiu, i en un horari poc favorable, un canal
estatal públic reposava aquella gran producció documental que sobre la
Transició havia dirigit Victoria Prego. La revisió d’aquest document
esdevé un exercici que evidencia la caducitat dels discursos històrics.
La Transición havia vehiculat un missatge prefabricat pels
«historiadors oficials» que presentava un procés històric dirigit per
«personalitats excepcionals» que asseguraven una transmissió del poder
pacífica, controlada i civilitzada, tot reconvertint una dictadura
sense suports aparents vers una «democràcia exemplar». És evident que
els darrers anys d’investigació historiogràfica rigorosa ha fet saltar
pels aires aquesta llegenda rosa. Tanmateix, la revisió d’aquesta sèrie
ens mostrava un possible damnificat del descrèdit general que està
assumint la Transició i tot allò que l’envolta. Es tracta de la
monarquia i el seu titular principal, de la qual la periodista fa un
exagerat panegíric.
El mateix juliol en què es lloava el Rei en les
emissions noctàmbules d’un document de mal envellir, el jutge de
l’Audiencia Nacional Juan del Olmo feia un indesitjat favor al Rei. El
segrest de la revista El Jueves, per una portada que, més enllà
de les formes, esdevenia una autèntica càrrega de profunditat sobre
l’anacrònic paper de la institució, va desfermar unes reaccions molt
contràries a les intencions inicials del magistrat. De fet, bona part
de la premsa internacional va arribar a comparar la censura hispànica
amb la d’una Turquia on també es tanquen diaris, s’il·legalitzen
partits i es qualifica de terrorisme la dissidència. Aquest
esdeveniment no ha fet res més que agreujar la delicada situació que
viu avui la monarquia, entre una indiferència majoritària i una
hostilitat creixent, si més no, en l’àmbit d’una Catalunya clarament
perdedora de la Guerra Civil (en què la institució va participar amb
entusiasme) i d’una Transició incapaç d’atorgar reconeixement nacional
o de resoldre els dèficits socials arrossegats.
La figura del
monarca parteix d’un pecat original. És el cap d’Estat, no d’acord amb
la Constitució, que tracta de donar cobertura legal a una situació de facto,
sinó per la legislació franquista, en qualitat d’«hereu» del dictador.
El procés de Transició va resultar, en aquest sentit, una ambiciosa
operació de maquillatge, i la sort del Rei, molt vinculada a l’evolució
de la transacció de poders entre una dictadura sostinguda pels militars
i una democràcia fonamentada en els partits. L’evolució, i els èxits o
fracassos del règim de la Segona Restauració (del 1975 ençà)
representen punts que enforteixen o afebleixen la institució. I, en
aquest sentit, el descrèdit del règim sorgit entre el 1973 i el 1981 no
la col·loquen en bona posició. La Segona Restauració borbònica no ha
aconseguit resoldre l’encaix nacional, alleujar les diferències socials
o construir una veritable democràcia transparent i participativa en què
les voluntats empresarials i de nissagues de poder restin sotmeses als
interessos generals de la ciutadania.
La generació de polítics
que va bastir el règim vigent s’està jubilant. Noves fornades
ciutadanes, sovint des del marge de la política oficial, sense les pors
ni les hipoteques del passat reclamen una transparència negada als seus
pares i exigeixen saber qui va colgar els seus avis a les fosses del
silenci. En certa manera, són cada vegada més aquells qui
quotidianament impugnen la Transició pel seu joc brut en el procés i la
mediocritat en els resultats. La monarquia és el cap visible de tot
plegat, i més enllà de les seves reals responsabilitats ?l’escassa
transparència que envolta la família reial agreuja la situació?, i per
tot això corre el risc d’actuar com a boc expiatori en aquesta creixent
frustració col·lectiva. Potser sense gaire responsabilitat, potser de
manera injusta, encara que amb unes perspectives difícils i
imprevisibles.
La monarquia té un futur incert, encara que la
hipotètica transformació d’Espanya en una república tampoc no
asseguraria que l’estat pogués aprovar les seves assignatures pendents.
Actualment, l’única possibilitat d’una ruptura necessària que permeti
corregir els efectes enverinats de quaranta anys de dictadura i trenta
de democràcia incompleta hagi d’implicar necessàriament una secessió
catalanobasca que destrueixi la unitat de l’estat que tan obsessivament
el titular de l’estat hauria de preservar, com era desig exprés de
Franco a la seva mort. De vegades, els grans fracassos representen una
gran oportunitat. I una crisi que privi Espanya de rèmores imperials o
monàrquiques, amb l’assumpció dels seus pecats del passat pot
representar un gran estímul per transformar-la en una nació normal, amb
més preocupació pel futur que pels llasts del passat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa uns dies, als mundials de futbol sala celebrats a l’Argentina, la selecció catalana jugà un partit amb la selecció de Paraguai. Abans que es disputés, en el moment dels himnes, "Els segadors" fou anunciat com l’himne dela República de Catalunya. Si més no, va ser un moment catàrtic…
(salutacions, des de Vilanova i la Geltrú)