L’estiu, a poc, s’estingeix. El sol ens deixa plantats cada dia més aviat, i de fet, afortunadament per nosaltres, enguany no s’ha deixat veure amb la intensitat amb què ens té acostumats juliol i agost. He pogut dormir bé, es podia passejar sota els plàtans sense que les sabates s’enganxéssin a l’asfalt. Ha plogut de tant en tant, i sovint la tramuntana refrescava l’ambient.
Si bé els metereòlegs poden estar contents d’un estiu atípic en aquesta ràpida trajectòria vers el canvi climàtic, els periodistes polítics han tingut molta feina. I em penso que tant ells, com els de Polònia, com els de "El Jueves" com els nostres blocaires tindran temes assegurats. Anem a pams.
A ningú no s’escapa que entrem de ple en període preelectoral. La cosa no és cap novetat. Parlem d’eleccions des de l’endemà del 14 de març de 2004. I, tampoc veiem tantes diferències en els continguts (que sí en les formes) entre dos contrincants que semblen lluitadors de Sumo en ple combat: suats, recoberts d’oli, mastodòntics, desorientats i d’escassa modilitat i pirjor frenada. Tanmateix, el combat comença per llarg. Quin avorriment per als qui avorrim el sumo.
La batalla de Catalunya serà decisiva. Els analistes ja saben que les eleccions generals es disputen al Principat. Tradicionalment, el nostre havia estat la sitja socialista per excel·lència. Tanmateix, l’experiència de l’Estatut, el trist espectacle de submissió, la imposició d’algú com Montilla i la diàfana deslleialtat hispànica vers el nostre país fa que el vot socialista sigui avui més incert que mai. L’única esperança consisteix en què els errors aliens (i n’hi ha hagut molts) puguin compensar els propis.
La unitat d’Espanya seguirà essent l’avorrida cantarella amb què els del PP ens faran mal de cap. I sempre hi haurà els Pepes Blancos qui entrin a drap amb aquesta qüestió. Per tant, el PP tindrà clar que caldrà presentar als catalans bons com a víctimes dels independentistes dolents que col·laboren amb els socialistes. Els socialistes ens vindrà amb allò que es pot ser català bo, essent a la vegada català i espanyol, i renegant dels catalans intel·liegents que veuen que les relacions perilloses no duen enlloc.
D’altra banda, el país està més que escalfat. És cert que impulsat per l’empresariat català dolgut per la seva no invitació a participar en el mercadeig de les privatitzacions (l’OPA de Gas Natural és quelcom que pocs obliden) i alguns nostàlgics pujolistes. Per cert, que aquests nostàlgics pujolistes -sospito que el mateix Pujol- comencen a sospitar que l’únic futur viable és mitjançant la ruptura amb uns grups dominants hispànics que no han parat d’enganyar-los durant generacions, i que els famós mercat espanyol, està en vies d’extinció.
Mentrestant, trobarem més topades dialèctiques, on la paraula autodeterminació (que no la pràctica) anirà guanyant presència en el sí de la societat catalana. Sovint, com a simple manipulació en aquests intents d’acostar ERC amb CDC -que podria acabar amb un matrimoni PiU (Partit Popular + Unió Demcràtica).
No serà gens d’estranyar. La paraula autodeterminació continuarà sonant perquè ens ho anuncien els escocessos i un Lehendakari disposat a què algun jutge del TOP el depari un tracte similar amb què el nostre estat continua donant a Companys.
A tot això cal afegir el fantasma d’una crisi econòmica anunciada, i provocada per aquest creixement econòmic, que en el fons no ha estat altra cosa que un engreix compulsiu. Tanmateix, això ja serà tota una altra història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!