Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 d'agost de 2007
1 comentari

Catàstrofes, oenegès i xiringuitos solidaris.

El terratrèmol del Perú, amb
les seves impactants imatges televisives i les informacions de caos i violència
desfermades per la catàstrofe, ofereixen uns bons elements per a la reflexió.
Paral·lelament, alguns recents escàndols sobre la gestió financera de
determinades ONGs conviden a pensar que el món de la solidaritat i la cooperació
per al desenvolupament ha esdevingut una gran oportunitat per fer negocis a
partir de la manipulació dels instints solidaris.

La costa del Perú ha tingut
la dissort de patir un fort terratrèmol que ha assolat la ciutat de Pisco i la
seva regió. Les conseqüències han estat tràgiques, perquè el vessant més
salvatge de la natura s?ha aliat amb el vessant més salvatge de la civilització,
allò que convencionalment es denomina pobresa. Tots sabem que el mateix sisme a
una zona tan perillosa com el Japó no hagués tingut tan tràgiques conseqüències
i que una societat cohesionada com la japonesa hagués reaccionat d?una manera més
disciplinada i solidària.

Tanmateix, el Perú, com la
majoria de les societats llatinoamericanes es basen, no ja en la pobresa
extensiva i la desigualtat, sinó en el més pur i cru abisme social, basat tant
en els recursos i l?ètnia, en una societat dual on paraules com democràcia o
economia de mercat no semblen altra cosa que etiquetes buides de contingut. On
les víctimes veuen en els seus representants oficials els hereus de l?imperi
colonial, on ells fan de reserva de mà d?obra semi-esclava, o simplement de molèstia.
Les classes dominants, per la seva banda, encara es lamenten, en privat, que la
colonització espanyola no hagués exterminat els indígenes com efectivament van
fer els anglosaxons a Estats Units. Les reaccions irades, el pillatge, són
doncs, la forta reacció tribal d?aquells que se saben abandonats i discriminats
per un estat que no ha variat gaire des de l?època dels antics virreis.

Perquè… algú se?n recorda
dels terratrèmols, als setanta, de Guatemala o Nicaragua? O els del vuitanta a
Mèxic? Tothom sap que els recursos internacionals destinats a la reconstrucció
van anar destinats … a la reconstrucció dels palaus presidencials i a la
renovació de la flota de Rolls-Royce d?unes classes anomenades dirigents, i que
no són altra cosa que els administradors del gran capital internacional. La
confiança en les autoritats és nul·la. I és per això que a Llatinoamèrica els
desheredats només creuen en moviments messiànics i redemptoristes, basats
habitualment en el cabdillatge d?algú amb prou força (sovint militar) i
elements simbòlics (la retòrica contra els pressumptes explotadors, sobretot si
aquests són estrangers) que pugui atreure una munió de seguidors. En el fons,
aquesta idea és la mateixa dels desafavorits que confien en què un gir
inesperat, una primitiva, una travessa, pugui canviar el seu destí.

La cooperació amb llatinoamèrica
ha fracassat una i una altra vegada. I els experts en cooperació I els
economistes no es posen d?acord sobre els motius. Els neoliberals apliquen
receptes que no gosarien ni aplicar a societats plenament capitalistes. Els
aventurers progres desconeixen els mecanismes socials d?aquestes societats, i
fracassen una vegada i una altra.

Quan tenia vint anys, vaig
col·laborar en diverses ONGs. Principalment, vaig treballar voluntàriament a MÓN-3
i l?SCI-SCCT (encara funcionen, i encara en sóc soci) . Ocasionalment ho vaig
fer per a Frères des Hommes/Concertacion/s. No puc negar que tant les entitats
com jo mateix treballàvem amb les millors intencions. Tanmateix, en algunes
reunions a les quals vaig assistir de la Federació d?ONGs me n?adonava que hi
havia molta secta, grupúscul polític i xiringuito econòmic. Algunes entitats
acabaven basant la seva acció a recaptar el màxim de diners, no pas per a
fer-se rics, sinó per a tenir una mena de ?xiringuito? que els permetés
funcionar com a empresa capitalista. Feien una feina, muntaven els seus
projectes (molts d?ells terriblement ineficaços i inútils), es posaven el sou,
i sobretot, permetia fer molts contactes amb altes esferes i la bona societat.

Amb el temps, allò va acabar
com les obres de caritat que les dones i filles dels empresaris explotadors del
XIX feien entre les famílies empobrides que els pares i marits havien creat.
Moltes d?aquestes receptes que les dames d?alta societat deien als pobres era
que estalviessin més diners, que anessin a missa, que no neguessin tant i que
treballéssin més. Moltes d?aquestes dones recaptaven diners a dojo que no
sempre utilitzaven de manera transparent. Escàndols com els dels nens tutelats
del Perú no són gaire diferents dels d?aleshores. Quan hi havia alguna revolta
obrera, sovint, la primera cosa que feien era atacar aquestes empreses
caritatives. La història sovint es repeteix.

  1. "Les classes dominants, per la seva banda, encara es lamenten, en privat, que la colonització espanyola no hagués exterminat els indígenes com efectivament van fer els anglosaxons a Estats Units."

    No era costum de catalans i aragonesos l’extermini sistemàtic dels habitants dels territoris conquerits, com bé ho prova la llarga coexistència amb els nous pobladors que tingueren els moriscos del regne de València després de la conquesta de Jaume I, fins que Felip III de Castella (II d’Aragó) en disposà l’expulsió el 1609. Que Colom era català és una veritat sottovoce que ja ha merescut un reportatge del Discovery Channel, a banda de múltiples publicacions a casa nostra. La Descoberta fou una empresa eminentment catalana, i la Conquesta fou un seguit d’iniciatives privades finançades per butxaques particulars que, arriscant vides i hisenda, prenien possessió dels territoris en nom del rei, qui tenia assignat el "quinto real" i punt. Allò dels Conquistadores extremenys que anaven a Amèrica amb una mà al davant i l’altra al darrere i derrotaven imperis és un conte mal intencionat de la censura castellana. Algun dia haurà de transcendir d’una vegada que Hernán Cortés no fou un hidalgo extremeny pobre i semi-analfabet, sinó un príncep aragonès de la nissaga bastarda de Joan II de Catalunya, i que Pizarro no fou un pastor de porcs que no sabia escriure ni tenia instrucció militar, sinó  un parent de Cortès, probablement membre de la nissaga catalano-aragonesa-valenciana dels Castre Pinós. La conquesta d’Amèrica no fou un treball d’ONG, però tampoc la matança despietada i sistemàtica que ha quedat escrita. Més que les naturals confrontacions bèl·liques amb maies i inques, allò que delmà la població autòctona fou la manca de resistència del sistema immunològic dels indígenes als patògens provinents d’Europa. Els mateixos colonitzadors van deixar mostres de la seva consternació davant el daltabaix poblacional que tenia lloc sense aturador, i que deixava els territoris sense mà d’obra i ni braços per a les collites i les extraccions mineres (Era una consternació tan humana com interessada, és evident).

    Tinc la sospita que, de no haver-se produït la irrupció castellana en la segona meitat del XVI amb episodis de terror que la Història recull molt difuminadament (Tractado de la conquista de las Yndias, de Juan Suárez de Peralta), el sistema de classes hauria estat discriminatori i gens idílic, sí, però amb una estratificació social més benigna o suau, si és possible. L’organització social dels regnes de la Corona d’Aragó era més avançada o civilitzada que la dels de Castella, en aquella època -i m’atreviria a dir que en aquesta, també-.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!