Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

12 d'agost de 2007
0 comentaris

Xirinacs, darrera víctima de la Transició

La dimissió voluntària de Xirinacs, com ha passat a molts, m’ha causat una gran impressió i m’ha incitat a pensar i reflexionar. Era una de les persones del país amb major coherència personal i independència política. I això, en una nació prostituïda com la nostra, es paga car.

Jo no el vaig conèixer personalment, tot i que des de finals dels setanta -a partir del moment que comptava amb una certa perspectiva històrica- havia resseguit, més o menys, la seva trajectòria personal. Molts dels qui el tractaren, conegueren, menysprearen i bandejaren, enaltiran la seva figura. Tanmateix, a partir del que tot ha anat esdevenint, i sobretot d’una de les darreres i llargues entrevistes que va concedir fa un parell d’anys a la revista "El Contemporani", ja es veia venir que l’ombra de la Transició, i l’inseparable joc brut que l’acompanya, és allargada.

Xirinacs, una de les personalitats més exemplars de la història del país, el nostre Tolstoi particular, va ser utilitzat per aquells que volien participar del poder en un moment que el franquisme s’esquerdava. Va ser quan tothom va voler aprofitar-se de les seves accions de resistència pacífica, quan els diversos partits que ja es preparaven els càrrecs a l’ombra, utilitzaven els seus contactes internacionals per divulgar les fotografies d’aquell home valent disposat a rebre cops davant la porta de la presó model. Una vegada assolits els seus objectius, la seva fidelitat al país i als seus ciutadans, incomodava. I el van marginar, se’l van treure de sobre. Esdevenia una molèstia que evidenciava que la Transició havia estat una mera i simple transacció, una ampliació de capital per a aquells disposats a renumciar a la República, a la llibertat, a la justícia, a la decència i a l’autodeterminació.

Es recorda també que va ser nominat diverses vegades per al Premi Nobel. La sombra de Fresno, aquí, també va ser allargada. De la mateixa manera que Casaldàliga, Espriu, Martí i Pol, la imatge d’un català que no s’avergonyia de ser-ho, amb el mot llibertar incrustrat a llurs boques, era massa per ésser tolerat. Les maniobres diplomàtiques per impedir a algú que exercís de català fos reconegut internacionalment, ben segur es van donar, com passa amb qualsevol que posi en entredit els protagonistes de la portada segrestada de "El Jueves" i la seva cort.

Xirinacs continuava essent perillós. Tanmateix, tots els ressorts del país van fer que caigués sobre ell el pes del tracte que s’ofereix als nostres dissidents: el ningunejament. La seva vaga de fam exigint la independència, la seva denúncia permanent dels partits. Les seves declaracions qüestionant el sagrat ordre imposat pels hereus del dictador… simplement l’han empès a la dimissió completa. Una pena i una llàstima. "Homes com aquests són els que honoren un poble", diu Kavafis en un dels seus poemes. Aquest és una nova víctima, probablement la darrera, d’una Transició implacable.

Descansi en pau … ell, mentre que nosaltres ja cal que treballem una mica més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!